dimarts, 21 de juliol del 2015

Crítica: Volando sobre el asfalto, d'Antonio Lobato

Avui toca criticar el primer llibre d'Antonio Lobato, Si, el periodista calb que sembla que vagi enganxat a Fernando Alonso encara no havia escrit un llibre sobre el tema. Espero que us sigui útil la crítica i que si l'heu llegit em comenteu què us ha semblat.

Per a altres llibres més normals, ja ho sabeu, visiteu les Pájaras Lectoras.




Volando sobre el asfalto: los años en que tocamos la gloria en la Fórmula 1
Antonio Lobato
Editorial Planeta
ISBN: 9788408138198
336 pàgines
Castellà
2015



Resum de l'editorial: Todo lo que siempre has querido saber y aún no te habían contado del mayor espectáculo deportivo del mundo. Domingo, 22 de octubre de 2006. Fernando Alonso vuela sobre el asfalto del Gran Premio de Brasil camino de su segundo campeonato mundial de pilotos: la alonsomanía se desborda y todo un país vibra junto a él. Y es que, por aquel entonces, en España, la gente no conducía, pilotaba; no paraba a echar gasolina, repostaba. Pero, ¿cómo explotó tal pasión por un deporte que sólo dos años atrás era prácticamente desconocido? Antonio Lobato, el periodista que mejor conoce los secretos de la Fórmula 1, nos invita a disfrutar, a través de estas páginas, de las carreras y de la trayectoria más exitosa de Magic Alonso, desvelándonos las anécdotas y las curiosidades más sorprendentes que se ocultan tras este gran circo de tres pistas que es la Fórmula 1.


Antonio Lobato, més conegut com "el calb de Telecinco/la Sexta/Antena 3", ha estat la veu de la Fórmula 1 gairebé des que Fernando Alonso va començar a tenir èxit. En concret, per a la resta de l'estat espanyol, Televisión Española va tenir la Fórmula 1 mig abandonada fins al 2003, quan Telecinco va adquirir els drets, i al mateix temps va portar una nova manera de retransmetre motor, manera amb la qual no hi estic del tot d'acord però que han anat copiant les altres cadenes, ja sigui amb la Fórmula 1 o amb MotoGP.

El llibre de Lobato se centra en els anys 2004, 2005 i 2006, quan Telecinco comença a tenir els drets i Fernando Alonso guanya els seus dos títols mundials. Entre audiències increïbles i l'Alonsomanía, Lobato per un costat explica aquells anys des d'un vessant molt personal, tractant temes de la redacció de Telecinco, com la seva pròpia ansietat o quan a la seva dona li van diagnosticar un càncer, i per l'altra ens va portant per les curses d'aquells anys. També ens explica com va conèixer a Alonso i quina ha estat la seva relació en aquells anys amb el pilot asturià.

És aquí on no m'agrada massa la versió de Lobato. Entenc que és amic d'Alonso, però això no vol dir trobar coses a criticar de tothom excepte del pilot espanyol. Per altra banda, reconec que l'estil de Lobato com a periodista mai m'ha agradat, així que pot ser que jo tampoc sigui del tot parcial en aquest tema. Tampoc m'agrada la justificació que fa d'algunes coses, com quan va decidir anomenar Magic a Alonso i alguns aficionats es van emprenyar perquè el Magic original era Ayrton Senna. Crec que si alguns t'han criticat per això no val la pena que els mencionis al teu llibre.

Per acabar diria que és un llibre interessant pel que explica entre bambolines, les negociacions de Telecinco pels drets de la Fórmula 1, la seva relació amb Pedro Piqueras, o quan Flavio Briatore es va queixar perquè Pedro de la Rosa, llavors a McLaren, retransmetia les curses a "la cadena amiga". El que s'explica de Fórmula 1 té interés en les anècdotes viscudes pel protagonista. Caldrà veure si Lobato segueix escrivint llibres sobre els anys d'Alonso: seria interessant llegir la seva versió sobre l'any 2007 o les derrotes a Ferrari...


M'ha agradat: M'agrada com explica el que passa darrere de les càmeres, ja sigui a la redacció de Telecinco o als circuits de mig món, un lloc en el qual mai hi tenim accès.

No m'ha agradat: És esbiaixat, tot i que no sé si podíem esperar una altra cosa d'un periodista, al meu parer, bastant parcial.

dijous, 9 de juliol del 2015

Fa 10 anys: Periodista per un dia

Fa 10 anys vaig tenir la oportunitat d'assistir com a periodista acreditat a la presentació de l'equip BAR-Honda de Fórmula 1. Avui recordo aquella ocasió. La podria haver recordat al gener, quan exactament feia 10 anys, però llavors no havia iniciat aquest bloc encara!

La història comença uns anys abans. Des que al 1999 vaig tenir el meu primer tastet d'Internet a casa dels meus padrins, a Huesca, havia tingut ganes de navegar per aquelles pàgines web que començaven a aparèixer als cotxes, a les revistes, etc.
L'any 2000, amb aquells famosos CDs de connexió que donaven als dominicals, vam entrar per primer cop al World Wide Web, i aviat em vaig ficar en fòrums del meu interès.

En el cas que ens ocupa el fòrum de Ten-Tenths Motorsport va ser important. Allà es parlava de Fórmula 1, de Champ Car, IRL, NASCAR, Fórmula 3000, en fi, de tot. Una de les persones actives al fòrum era la periodista americana Kate Shaw, que duia una pàgina web anomenada RFM Sports. L'equip BAR, que ja la tenia a la seva llista de contactes, li va enviar la invitació per al llançament del nou monoplaça per a l'any 2005, que tindria lloc al Circuit de Catalunya.

La sala de premsa on després dinaria una mica

Shaw es va posar en contacte amb mi a finals de 2004. Ella ja rondava els 60 anys i la Fórmula 1 no era la seva principal ocupació, centrant-se sempre més en la resistència i les 24 hores de Le Mans. Així que com que jo era la única persona de Catalunya que coneixia, em va preguntar si em faria il·lusió anar al llançament per ella, fer fotos i escriure una columna sobre el tema. Evidentment, no vaig trigar ni 10 segons en dir-li que sí.

El dia va ser el 16 de gener de 2005. Na Kate ja havia enviat les meves dades com a periodista per a RFM Sports i ja estava "a la llista". Aquell dia vaig poder entrar i aparcar dins del pàdoc, sentint-me molt bé. L'únic petit problema va ser que jo vaig donar el meu nom com a Jordi Domènech Montané i els de BAR em van apuntar com a Jordi Montané, cosa que va originar una mica de confusió, però un cop resolt, acreditació i cap al pit-lane.

Els boxs pintats per a l'ocasió

BAR ho tenia tot disposat en diversos boxs. En un parell hi tenien la part on s'exposaria el cotxe i els pilots per a les fotos oficials, i en dos més hi havia un box normal des d'on el monoplaça sortiria i faria els tests la setmana següent. Entretant, Takuma Sato gravava anuncis per als seus patrocinadors japonesos, fins que en un moment donat ens van cridar per a fer fotos al cotxe. Per desgràcia llavors encara no tenia la Olympus E-500 i per tant anava amb una petita càmera digital, però la proximitat ajudava. Després van deixar que Jenson Button fés una volta amb el cotxe, una mica d'entrevista, més fotos del cotxe però ara just a fora del box i ja està.

A la sala de premsa que abans era buida i ara s'havia convertit en un formiguer d'activitat, els de BAR havien disposat uns quants canapès per als periodistes allà presents i evidentment jo me'n vaig fotre alguns, si bé vaig marxar relativament aviat: havia quedat amb l'Anna, que tot just feia una setmana que sortíem...

El material gràfic i els comunicats de premsa

En retrospectiva, va ser una experiència interessant i una manera de veure el món de la Fórmula 1 des de dins. Malauradament el web de RFM Sports ja no està online i per tant no es pot veure l'article que vaig escriure aquell dia, escrit des de la perspectiva d'algú que posa el peu en un lloc on no li toca. Per una banda em va semblar xocant el canvi de portar un cartronet penjat al coll: tothom t'obria les portes i ningú et preguntava res per molt estrany que semblessis. Perd el cartronet i ja no ets res al pàdoc, de fet ja no hi tens dret a ser-hi...

L'àlbum sencer de fotos:
Presentació BAR-Honda 2005