dimarts, 6 de juny de 2017

Paroxetina & Lorazepam 3 (avall avall avall i amunt)

Avui exactament dos anys el Barça va guanyar la seva cinquena Champions League. Pot semblar un comentari aleatori però ja veureu que en algun moment hi trobarem la relació, i és una manera com una altra de començar aquesta entrada...
Entrant al 2015, les coses semblaven millorar. Després d'haver hagut de deixar Auto Pla Vic el desembre anterior no per culpa meva, vaig iniciar l'any amb una relativa calma. Les pressions per trobar feina seguien allà, però a Infocentre a Vic vam iniciar un curs de Gestió Comercial de Vendes, que podia acabar facilitant el trobar feina.

A part d'aprendre-hi coses, al curs vaig conèixer persones bellíssimes i també persones que sabien el que em passava perquè a elles també els havia passat i de fet havien estat pitjor i havien arribat més lluny que jo (ja sabeu qui sou).
Fer el curs era una rutina però no una obligació terrible, i m'hi trobava bé. A més tant a través d'Infocentre com fora, anava fent entrevistes i coses "sueltes" En una d'elles vaig passar-me un matí fent d'intèrpret entre un home veterà de la comarca i un viatjant holandès, i l'altra va ser, a través del meu germà, fer de conductor per als músics del Vijazz a Vilafranca.

Avui puc dir que laboralment, aquests cinc o sis dies, el dia fent de traductor i els quatre o cinc fent de conductor al Vijazz han sigut els únics on m'he sentit útil en els últims dos anys, tirant cap a tres.

Però pel que fa a feina no acabava de quallar, ans al contrari. La meva primera experiència amb Driving Events, companyia d'esdeveniments del motor, hauria implicat viatjar a Berlin durant la mencionada final de Champions del 2015, però vaig haver de dir que no perquè no em veia en cor de pujar a un avió.
Hi van haver altres coses on no m'agafaven, o entrevistes que feia però que no veia clares, i finalment per insistència a finals d'any vaig entrar a la Ford de Vic com a venedor.
Només hi va haver un petit problema que va ser enorme per a mi: estaven enormement desorganitzats i faltats de personal. Em sentia com un estaquirot amb orelles veient un desastre davant meu i no ho podia aguantar. Feien més hores que ningú però no hi havia temps per ensenyar-me, no hi havia divisió de funcions, i s'amuntegaven els cotxes antics per alguna raó que no podré entendre mai. Per molt que em digués a mi mateix que tot aniria bé, dins meu l'ansietat i la tensió eren insuportables, i al cap de dos dies vaig parlar amb la propietària i vam arreglar els papers.

De cara a les nostres famílies (reunides al Mercat Medieval de finals de 2015 sense massa sentit, ara penso) vam mentir, i no per primer cop. Vam creure que era millor dir que no m'havien volgut que no pas que jo havia renunciat, malgrat que fos pels meus (greus) problemes. En futures entrades justificaré algunes d'aquestes mentides.
El problema però, era que encaràvem el 2016 jo ja sense prestació d'atur i força a la desesperada. Havia començat a estudiar el CFGS d'Agències de Viatges  però tampoc me'l podia pagar. Vam mirar de reduir gastos anant a un pis més barat però pel sou de l'Heleia no ens el volien llogar. De nou em van trucar de Driving Events i aquest cop no s'havia de viatjar enlloc però l'ansietat em va tornar a paralitzar. A cap supermercat m'agafaven malgrat l'experiència, i tot pintava força negre. Mai fins al 2016 l'Helga m'havia dit que em veia depressiu, i a tal efecte em va receptar la paroxetina.
Finalment a l'octubre de 2016 ens vam donar un mes per canviar la situació o tornar a casa dels nostres pares. Ells ens ajudaven amb el que podien, però a nosaltres ens semblava que n'estàvem abusant. Ja ni tant sols anava a veure l'Helga perquè no tenia diners, tot i que la necessitava.

I llavors va arribar la bona sort.

L'Heleia feia anys que s'apuntava a ofertes de Bon Preu, no només per la meva situació sinó també per la possibilitat de fer més hores en un horari que combinaria millor amb la universitat. A l'octubre la truquen, li fan entrevistes, decideixen que si vol entrar i als primers dies de novembre comença amb ells.
I ja decidim fer el salt i marxar a viure on treballa, a Manlleu, per retallar costos fixos de cada mes. En un mes vam passar d'estar demanant menjar i (molts) diners als nostres pares a ser pràcticament autosuficients, fins al punt de no demanar diners a ningú per pagar la fiança del nou pis.

Fins ara només he explicat més o menys cronològicament el que ha passat aquests últims anys. Les entrades que faci a partir d'ara seran més explicatives o subjectives, reflexionant una mica per aprendre'n (jo i altres) de tot el que ha passat. Espero, amb aquestes futures entrades, que m'entengueu, o ens entengueu millor.

divendres, 19 de maig de 2017

Paroxetina & Lorazepam 2 (anant a pitjor)

Si recordeu a l'última entrada parlava de la primera vegada que vaig patir un atac d'ansietat. Va ser en un avió i ho vam deixar estar com a por a volar.

Això va ser a finals de 2012. Durant el 2013 vam fer vacances per carretera i seguia tenint feina, fins que aproximadament al complir 4 anys a Kiala em van fer fora. Podríem dir que a partir de desembre de 2013 va començar la meva travessa del desert, calvari, com li volgueu dir.

El 2014 vaig veure que no era por a volar. Després d'un parell d'entrevistes que havien anat bé havia de començar a treballar a Monells en una feina que tenia bona pinta, però no vaig ni poder començar. Era a les primeres hores del matí. Tenaçat pels nervis tot just vaig poder dir-li a l'encarregat que "no podia". Ja havia notat anant-hi en cotxe que estava tens, però creia que eren els nervis normals de començar en un lloc nou.
Però no. Quelcom em paralitzava i em destrossava mentalment. Recordo esperar dues o tres hores dins el cotxe, sentint-me molt insignificant, fins que arribessin els d'oficines per dir-los que no podia començar i que tenia un problema. Aquest va ser el primer cop que vaig pensar que de veritat em passava alguna cosa. Ho veig com un moment clau, el d'adonar-me que no era només por a volar.

Sempre he sigut una persona que li ha donat més voltes del compte a les coses, i em martiritzava pensar que potser no poder fer coses com sempre havia fet. Sempre havia pogut treballar en diferents llocs i horaris i ara no podia? Per què? Els propis pensaments generaven més malestar, culpabilitat, impotència i potser més que res incompliment d'expectatives. Sentia que decepcionava a les persones del meu voltant.

Tot i això, encara no vaig anar a veure l'Helga. Vaig anar a la metgessa de capçalera i em van derivar al centre de salut mental d'Osona, on un metge em va receptar el Lorazepam. Laboralment, després de Monells, vaig començar un curs de francès per aturats i de seguida a través del meu germà vaig poder fer tres mesos a Afables, que era una aplicació per trobar i valorar cuidadors a domicili. Era una feina similar a Kiala en el sentit d'haver d'anar per Catalunya i més o menys vendre. Això va durar fins al juliol.

De nou a l'atur, a través de Randstad, a finals de 2014 vaig poder entrar a Auto Pla Vic, concessionari Land Rover i Jaguar. Va ser molt dur i crec que vaig començar a veure l'Helga llavors, també en part perquè no creia que només les pastilles fossin la solució. Vaig començar amb el Lorazepam però no m'agradava gens perquè notava que tot m'era igual i no m'adonava de les coses. Hi va haver patiment i xerrades sobre el tema amb els caps, però poc a poc anava assentant-me al meu lloc de treball amb l'ajuda dels companys. La meva feina era fer les recepcions i les sortides del taller, ja fos rebent els clients, rentant-los el cotxe, trucant-los per recordar-los que havien de fer la revisió, i també anant a buscar o a portar clients o bé deixant-los cotxes de substitució. Crec que més o menys, passada la tensió i la por inicials, m'hi anava adaptant i hauria pogut anar fent.
Suposo que almenys no em van fer fora per l'ansietat; van tancar un altre concessionari que tenien i les dues persones que havíem entrat últimes vam ser reemplaçades per les que hi havia allà. Igual que un any abans, m'havien fet fora però almenys no era culpa meva.

Però començava el 2015, ja portava més d'un any sense feina estable i amb un problema sense resoldre. Encara que no hagués estat exclusivament per l'ansietat, no aconseguia tenir feina i a part dels meus problemes també ens n'havíem de fer càrrec dels de cada dia: la pressió per pagar les coses, la pressió de l'entorn per guanyar-te la vida i no haver-te d'ajudar, la meva pròpia pressió per veure què passava amb la meva vida. Anava visitant l'Helga i anàvem desentrellant coses, però només quan podíem econòmicament...

divendres, 28 d’abril de 2017

Paroxetina & Lorazepam 1 (els inicis)

Podria ser el nom d'un conjunt musical i de fet si tingués alguna habilitat amb instruments seria un bon nom, però no, el títol són els noms dels medicaments per una certa depressió i l'ansietat.

Potser hauria d'haver posat clarament depressió i ansietat al títol, però suposo que com molts que hem passat per coses així sentim un cert estigma. Reconeixem-ho, encara no és una cosa de la que es parli fàcilment a la societat, per bé que al cap del temps acabem descobrint que som molts els que passem pel psicòleg.

No voldria començar aquesta entrada sense parlar de l'Helga. Reconèixer que tens problemes i que has d'anar al psicòleg és un pas dur però necessari, i més si has crescut en un entorn on tot era tirar endavant passés el que passés i no mostrar mai les teves emocions, i llavors aquestes apareixen com una torrentada. I no podria haver trobat millor professional que l'Helga Masramon, a qui recomano totalment.

Malgrat que ara puc veure coses d'anys anteriors, d'infantesa i adolescència que podrien haver estat símptomes de la situació actual, podem marcar l'inici dels meus problemes moderns al 2012. Concretament, el dia de la meva boda amb l'Heleia. No penseu que era per casar-me amb ella; després de tot ha estat un pilar infatigable al costat dels meus problemes. Havíem organitzat, com a viatge de noces, una ruta per Canadà amb una baixada a Estats Units per veure una cursa de NASCAR. Un somni, vaja. Però ja aquell 20 d'octubre de 2012 a la nit començo a trobar-me malament físicament, amb ganes de vomitar.

El dia següent estava una mica millor però inquiet, i el 22 era el dia de marxar. De nou mal d'estómac i marejos. Pugem a l'avió cap a París on canviaríem per anar fins a Mont-real. Noto que cada cop vull ser-hi menys dins d'un avió, i per acabar-ho d'adobar hi ha unes turbulències que fins i tot les hostesses s'asseuen i es corden el cinturó.

Creieu-me, no voleu tenir atacs d'ansietat, ningú els vol. Cada persona els té d'una manera o altra, però en el meu cas físicament sempre ha estat principalment una sensació de mareig i ganes de vomitar, com si la panxa no volgués tenir res a dins. Sanglots, nus a la gola...

A l'arribar a París era una massa humana destruïda pel que havia acabat de passar, i el meu únic objectiu en aquells moments era evitar pujar en un altre avió, entre llàgrimes i nervis. Evidentment l'Heleia va intentar calmar-me però no va poder; ella mateixa em va dir que quan em va dir que no havíem de pujar a l'avió va ser com si m'aixequessin un pes de sobre meu.

Malgrat les amenaces d'haver de pagar diners per recuperar una maleta facturada que va estar a punt d'anar a Canadà i que finalment va aparèixer solitària en una sala buida del Charles de Gaulle, vam quedar-nos a París. Vam continuar el viatge amb l'inestimable ajuda de la Susana i la Natàlia de Viatges Destins del Món: en un plaç curtíssim de temps van poder arreglar, anular i fer noves reserves per anar a Londres en tren i tornar a París. Evidentment que vam perdre diners però a mi no m'importava res més llavors.

Des de llavors no he tornat a pujar a un avió, i en el moment ho vam interpretar com a por a volar. Tot i que el meu primer vol el 2005 havia estat anar i tornar de Filadèlfia directament, i que havia anat a Milà, a Màlaga, a Varsòvia i a Mallorca, si que era cert que havia anat agafant recança a volar, sobretot a l'enlairament. De fet amb l'Heleia ella em tranquil·litzava al principi i jo quan aterràvem, que a ella li feia més respecte i per a mi era l'alleujament de "ja toquem a terra"...

La setmana que ve o així continuarem. Penso escriure 3 o 4 entrades més del tema...

dissabte, 1 d’abril de 2017

Reflexions d'una etapa

Avui som 1 d'abril de 2017. Fa ben bé 3 anys i 3 mesos que em van fer fora de l'última feina fixa que he tingut, i des de llavors, més enllà d'un parell de feines d'unes quantes setmanes i dels caps de setmana del Vijazz, no he treballat més.

El 2015 i gran part del 2016 el no tenir feina em creava força ansietat i fins i tot en alguns moments desgana o depressió. S'ajuntava la pressió (pròpia i externa) amb les dificultats de trobar alguna cosa i l'avanç inexorable del temps que disminuïa els recursos disponibles fins al punt de no poder ni tant sols anar a veure l'Helga Masramon, la meva psicòloga (us la recomano moltíssim).
Quan tot semblava més negre l'Heleia va trobar una feina. I direu, cony, com és que ella ha trobat feina i tu no? Doncs potser perquè qui l'ha agafat és una empresa que a mi em té proscrit per un tecnicisme, malgrat 4 anys de feina sense problemes. En fi, la cosa es que combinant la feina amb haver canviat de Vic a Manlleu podem no dependre tant dels pares i fins i tot estalviar quelcom cada més, encara que jo segueixi a l'atur (que no amb prestació). He volgut fer aquesta explicació perquè de les experiències viscudes aquests anys, bones i dolentes, n'he tret algunes lliçons:

-El mercat laboral canvia i no cap a millor. Han passat gairebé 10 anys des que va esclatar la crisi i no n'hem sortit ben parats. Tot és molt car i es cobra molt poc. Tenim preus europeus però sous espanyols. Per llogar el pis més barat a Vic cobrar el sou mínim no era suficient. Hi ha desequilibris i no hi ha ni probablement hi tornarà a haver la feina que hi havia abans de la crisi. Com es sosté una població on tècnicament no tothom té lloc al mercat laboral? Com s'aturen els abusos d'unes empreses que tenen la paella pel mànec perquè tenen massa on triar?

-Ansietat i depressió. Si no esteu bé, aneu a veure algú. A un professional o a un amic. Però alerta als amics i familiars: no tot s'arregla amb un "anima't!". No funciona així. Un dia d'aquests m'explicaré més en detall...

-Materialisme i felicitat. Abans de tot això, pensava que tenir coses era felicitat. Ara comprenc que viure coses és felicitat. Clar que tots tenim coses que ens agrada tenir. Però precisament canviar d'un pis normal a un pis petitó m'ha fet adonar de que tenia tota una sèrie de trastos que sí, eren allà i que al llençar-los no ha passat pas res. Em segueix agradant la cervesa però no tinc per què tenir 700 ampolles a casa. Per què tantes jaquetes si al capdavall en fem servir dues o tres a l'any?

-Hem de fer o volem fer? Vivim marcats pel que hem vist, el que ens han ensenyat de paraula o exemple, i a vegades se'ns construeix un camí. "Hem de" treballar en això, "hem de" casar-nos, "hem de" tenir fills, "hem de" fer això perquè és el que toca... L'Helga em va ajudar a veure que a vegades fem les coses perquè creiem que és el que hem de fer, o el que els nostres pares esperen de nosaltres. La nostra família, si són bones persones, ens estimaran encara que no fem exactament el que ells voldrien...

-Aturem-nos. Des que entrem al mercat laboral, alguns als 16, altres més tard, entrem en una roda on una tercera part del dia és feina, una altra tercera part del dia és dormir i potser una hora més la fem servir en anar o tornar de la feina, si no més. Ens queden, doncs, 7 hores en les quals hem de esmorzar, dinar i sopar, estudiar, veure alguna cosa a la tele, mirar quatre coses a Internet i poca cosa més. Encara que el diumenge sol ser festa.
El que vull dir és que a vegades cal sortir de la roda per recuperar una mica de salut, física i mental. Tenir temps per poder sortir a caminar, o poder passar-se el matí cuinant un bon plat. S'hauria de mirar què es fa amb la distribució d'hores a la feina. Val la pena treballar tant? Rendeixen els empleats 8 hores al dia? Hi han estudis que recomanen reduir la jornada sense reduir el sou, però en aquest país encara regna alló de "aquell paio es passa el dia a la feina, deu treballar molt". Fer moltes hores no necessàriament vol dir ser productiu moltes hores.

En fi, per ara no se m'ocorren més coses que he aprés. El que si que tinc clar són dues coses. Una, gràcies, Heleia. I dues, últimament estic molt més tranquil...

dijous, 26 de gener de 2017

Crítica: Historia(s) de la Fórmula 1

Aquest llibre va caure per Reis. Els havia demanat el del desaparegut Carlos Castellà sobre Senna, però reconec que aquest llibre feia temps que el veia per les llibreries; després de tot, la primera edició és de 2013.




Historia (s) de la Fórmula 1

José Ramón Lorenzo
T&B Editores
ISBN: 9788494376122
389 pàgines
Castellà
2015



El libro sobre Fórmula 1 que NO estabas esperando... Y Fernando Alonso, tampoco. 

“Hubo una época en la que ganar el Gran Premio de Mónaco era acostarse con Estefanía…” 

Hace cinco años, el secreto para no aburrirse con la Fórmula Uno era muy sencillo: Alonso ganaba títulos mundiales. Pero, cinco temporadas sin títulos después, la gente vuelve hacerse la eterna pregunta: ¿Cómo podemos evitar dormirnos durante las carreras? En este libro encontrarán la respuesta, que no es otra que olvidarse de tonterías como las victorias y centrarse en la auténticamente importante:  los distintos diseños de los tangas de Flavio, si Frank Williams se animará de una vez a peinarse como Anasagasti, si Mark Webber es un hombre de los de calzoncillo Abanderado y camiseta Imperio, si, en realidad, el piloto favorito de todos nosotros es Felipe Massa por lo gracioso que es oír cómo lo humillan por la radio con un “¡Alonso es más rápido que tú!” 

Entren y disfruten, rían y lloren, con la crónica humorística de cinco años (2007 a 2011) en los que Fernando Alonso pasó de ser un mero bicampeón mundial que destronó a un tal Schumacher a terminar convirtiéndose en un verdadero "Jrande" de este deporte. Con jota mayúscula.


Abans de res cal fer una certa introducció. Aquest llibre està escrit per José Ramón Lorenzo, que va fer-se un nom amb un bloc anomenat Vicisitud y Sordidez. Entre altres temes, comentava la Fórmula 1 de manera totalment subjectiva i humorística, i va anar creant-se un públic. Amb més de 1000 seguidors al bloc i més de 5000 a la pàgina de Facebook, va arribar al seu zenit escrivint una columna mensual a la desapareguda Grand Prix Actual.

Si hi ha una cosa que admiro d'en Lorenzo és la seva habilitat per, amb un bloc, haver aconseguit publicar un llibre i haver escrit al costat de mestres com el mencionat Carlos Castellà (per molt que lo seu fos una columna humorística). També s'ha de dir que tot és més fàcil escrivint per una llengua amb 560 milions de parlants que una que en té 10 milions, i sobretot si escrius de manera clara a favor del pilot d'aquest idioma que més èxit ha tingut a la última dècada. No és que pensi que tinc cap superioritat moral, simplement que prefereixo l'objectivitat a escriure "el que vol la gent", cosa que fan molts blocs i molta premsa escrita suposadament seriosa.

Però anem al que seria el llibre. És un llibre suposadament humorístic, però és un humor molt particular i que ja us ho dic ara, a mi particularment no m'agrada. El trobo molt torrentil. I ei, que això no vol dir que no es puguin fer llibres o webs gracioses sobre l'automobilisme. El llibre autobiogràfic de Perry McCarthy o per exemple el web de F1 Rejects eren dos exemples de tractar amb humor l'esport sense perdre el respecte.

Potser la principal crítica que li haig de fer és no ser un llibre per a tothom. Des del principi introdueix una sèrie de mots que segur que seran molt comprensibles per als seus seguidors del bloc però que a la resta ens diuen ben poca cosa. Ah! I si us agrada l'objectivitat o els noms ben escrits, aquí no els trobareu pas. La ràbia constant contra els pilots que segons el parer de l'autor han guanyat títols immerescudament és a tot el llibre, tenint com a gran protagonista Lewis Hamilton, en un pensament ancorat a Hongria 2007.
Com recordareu en aquell any, la premsa espanyola esportiva, sempre exemple d'objectivitat, va decidir que els molt dolents britànics no volien que ningú que no fos de la Pérfida Albión fos campió del món (per molt que durant 5 anys ho hagués estat un alemany) i sobretot, que hi havia (i hi ha) una conspiració per evitar més èxits d'Alonso.

Per acabar-ho d'adobar, errades en noms, fets i llocs, es fa repetitiu al cap d'uns quants capítols i una menció de llagrimeta a Jules Bianchi adobada amb una justificació de l'accident per no treure el Safety Car per no perjudicar a Hamilton. Demagògia digne d'un càrrec electe unionista.

En resum, no m'ha aportat res, que és el mínim que se li hauria de demanar a un llibre.


M'ha agradat: Complicat trobar alguna cosa que m'hagi agradat, objectivament...

No m'ha agradat: És bàsicament un servei als seguidors del seu bloc. És repetitiu i esbiaixat; una obra al servei de l'aficionat espanyol de nova fornada que no coneix res més que Alonso.