Crítica: "Així és la Fórmula 1", de Francesc Rosés

Avui escriuré la meva primera crítica d'un llibre. M'agrada molt llegir però gairebé el 90% del que llegeixo té a veure amb el motor, i de fet no tots els llibres que critiqui seran actuals. És probable que en critiqui alguns dels anys 60 i fins i tot en anglès.
Així que per a altres llibres visiteu les Pájaras Lectoras. (de qui he manllevat l'estil de fer la crítica, merci noies!)
El primer llibre serà el del periodista de TV3, Francesc Rosés.

Així és la Fórmula 1
Francesc Rosés
Editorial Cossetània
ISBN: 978849034081
192 pàgines
Català
2015

Resum de l'editorial: Curiositats i secrets a l'abast de pocs, les millors històries i anècdotes de la Fórmula 1 es relaten en aquest apassionant llibre, que desgrana en primera persona les peculiaritats de la categoria reina. De la mà de Francesc Rosés, hi trobareu unes explicacions per acabar d'entendre el que es veu per televisió. Sabreu com funcionen aquests equips tan espectaculars o coneixereu, per exemple, com són aquests cotxes ens els quals detalls tan petits com els volants poden arribar a costar 30.000 euros. Tanmateix, hi trobareu algunes anècdotes que us faran veure que el món de la Fórmula 1 és com tots els altres, només que té cotxes i pilots. Coneixereu de primera mà uns protagonistes que al llarg de la temporada viuen unes curses plenes, pot ser no sempre d'emoció, però sí plenes de molta passió.

Aquí a Catalunya, tots els que hem vist TV3 tota la vida o si més no les retransmissions de Fórmula 1 des de l'any 1997 sabem qui és en Francesc Rosés. Va ser un dels primers periodistes catalans en seguir el mundial, i com a tal té un banc de coneixement molt extens, simplement pel fet "d'haver-hi estat". 

Aquest coneixement, però, no és massa utilitzat. Jo m'esperava més un llibre com el que va fer el seu company de tants anys, Josep Lluís Merlos ("Passió per la F1", aviat el ressenyaré). Però en Rosés ha fet un llibre molt acadèmic, explicant part per part com funciona la Fórmula 1: com són els cotxes, les curses, els pilots. Això està molt bé per a l'aficionat casual o per a la persona jove que tot just s'està introduint a la Fórmula 1, però no entenc per què surt ara el llibre. Fa 10 o 15 anys, amb l'aparició de Marc Gené o Pedro de la Rosa, l'afició per la Fórmula 1 era molt més baixa en general i potser hagués fet més servei aquest llibre. Avui en dia que ja fa 10 anys que Fernando Alonso va ser campió, es fa difícil trobar gent que li interessi l'esport i no el conegui prou per necessitar aquest llibre.

De totes maneres, el considero un llibre útil si més no, i en català, que no n'hi ha tants. 

Potser en Rosés podria dedicar-se més a l'escriptura de llibres i com deia, explicar-nos històries d'abans i d'ara que els que no som al pàdoc desconeixem. A les retransmissions de Fórmula 1 ho fa prou bé acompanyat de tot l'equip, però sentint-lo aquest passat cap de setmana fent el DTM i la Fórmula E tot sol, se'l veia perdut i sense saber què passava, i quan un des de casa pot deduir millor el que passa en una cursa, mala senyal.

M'ha agradat: És un bon llibre per gent que s'està iniciant en això de seguir la Fórmula 1, doncs explica de manera ordenada i bastant planera tots els aspectes de l'esport.

No m'ha agradat: Per als que ja tenim un coneixement extens del món de la Fórmula 1 no és un llibre molt interessant, ja que es troben poques coses que no es puguin saber seguint l'esport regularment.

Cap a on va la Fórmula 1?

Aquest és un article que vaig publicar fa un any a Fórmula 1 en Català. Crec que encara és plenament vigent, i per això el recupero per a jordi_giorgio.


Últimament al paddock dels Grans Premis hi està havent molta discussió sobre la Fórmula 1. Els temes es poden dividir bàsicament en dos: un, l'espectacle esportiu que es dóna sobre la pista, i dos, el govern de l'esport/negoci, comptant com a govern les normatives de la FIA fins al repartiment de diners entre les parts implicades.

Val a dir, abans de res, que pel que podria ser, la Fórmula 1 encara és un espectacle bastant digne. Aquest any, tot i el domini dels Mercedes, diverses curses han estat excitants, i més o menys hi ha estabilitat. Però també crec que hi hauria d'haver un pla a 5, 8 o 10 anys, alguna cosa que donés estabilitat més enllà d'Ecclestone, que no viurà per sempre.

Primer: Què vol ser la Fórmula 1?

La primera cosa que hauria de decidir la Fórmula 1, tenint en compte els temps actuals en els que vivim, es què vol ser. La tradició marca que els cotxes de Gran Premi, des del principi de l'automòbil, són els millors, els més potents i la punta de llança tecnològica. Evidentment, sent com és un esport, s'intenta que la competició a les curses sigui interessant, perquè al final gran part dels diners que entren a l'esport vénen dels drets de televisió. Però tenim un problema. Moltes vegades els dissenyadors es queixen de que les normes són massa restrictives per a innovar i ser rellevants de cara a la tecnologia que va als cotxes de carrer- Només cal veure que el grup Volkswagen (Audi i Porsche) i Toyota, les dues companyies que més cotxes venen al món, prefereixen còrrer a Le Mans (més llibertat tecnològica) o al mundial de ral·lis (cotxes més semblants als que venen). Evidentment la Fórmula 1 no pot fer cotxes semblants als de carrer, així que penso que hauria de donar més llibertat als constructors a l'hora de dissenyar els seus vehicles.

Aquesta premisa, però, té el problema de que augmenta els costs i la dependència dels fabricants, i com ja s'ha vist, els fabricants van i venen i no són fiables ja que poden marxar a cop de decisió en una oficina llunyana. Per altra banda, no facilita que hi hagi equips petits que puguin competir a nivell econòmic amb els fabricants.

Le Mans sembla més innovador que la F1

L'altra opció seria estandarditzar gran part o tot el xassís i tenir motors clients, una mica a l'estil IndyCar o Fórmula 3, és a dir, poca innovació tecnològica però vehicles més similars a tota la graella. D'aquesta manera, es podrien controlar millor els costs i es veurien cotxes més parells a tota la graella. També es reduiria la dependència dels fabricants, fent la Fórmula 1 més accessible per a equips "de veritat". Aquesta opció, però, podria devaluar la Fórmula 1 i fer-li perdre el lideratge nominal i tecnològic que sempre ha tingut. Què faria Ferrari o gent com Adrian Newey en un campionat on pràcticament no es pogués tocar el cotxe? 

Haig de reconèixer que jo tampoc tinc clar que hauria de ser la Fórmula 1. Però si tinc clares coses que s'haurien de millorar, sigui quin sigui el model, així que passem a la segona part...

Segon: coses que ha de millorar la Fórmula 1, sí o sí

1. El repartiment del pastís

Actualment, dels drets televisius, un 50% va cap als equips, repartits de manera més o menys equitativa respecte a la posició que queda un equip, a part de tractes alternatius que va fer Ecclestone amb Ferrari, Red Bull, Mercedes, McLaren i Williams. La resta va cap a Formula One Management (FOM) i una petita part a la FIA. (Un dia ho explicaré més en detall). Jo canviaria el repartiment dels diners, donant-ne la majoria als equips i repartint-los per igual amb una petita proporció basada en la classificació, per igualar les prestacions econòmiques a l'estil Premier League. Ara mateix el sistema F1 s'assembla més al de la Lliga BBVA, on Madrid i Barça reben molts més diners que la resta d'equips de Primera Divisió, cosa que fomenta les distàncies esportives.

Interlagos és un circuit clàssic que dóna bones curses.

2. Els circuits i el cost de tenir un GP

Actualment, els circuits estan sent dessagnats per tenir un Gran Premi. Exemple claríssim el tenim al Circuit de Catalunya. Preus molt alts si els comparem amb el sou mitjà d'un català o espanyol. Però és que els circuits han de posar les entrades així perquè és l'únic mitja d'ingressos que tenen. La FOM controla la publicitat als circuits (excepte a Mònaco) així que el circuit no pot obtenir ingressos per aquesta banda. A més, molts GPs depenen d'ajudes de governs regionals o estatals per tirar endavant degut a les condicions que demana Ecclestone, que fa servir a països de dubtosa credibilitat (Bahrain, Rússia, Abu Dhabi, Azebaidjan) que li paguen el que vulgui per collar als circuits clàssics, que acaben pujant les entrades o deixant de tenir GP. Incomprensiblement no hi ha GP a França, el bressol dels Grans Premis. Els circuits d'Alemanya perden calés cada any i ara és Monza l'amenaçada per Ecclestone. 

3. Còrrer als millors circuits

Lligat amb el punt 2, la proliferació de països que paguen el que sigui per tenir un gran premi ha fet que s'hi construïssin circuits a tort i a dret, tots fets pel mateix arquitecte, Hermann Tilke. Per exemple, el circuit d'Austin. De fet no és un mal circuit, però no hi havia circuits a Estats Units que se n'havia de fer un de nou? I després hi han els circuits que no són del tot dignes. Circuits com el d'Abu Dhabi o el de València... Interlagos serà vell i les instal·lacions necessiten una renovació, però el circuit mai decep. Igual que Mont-real, o Suzuka, tres circuits no dissenyats ni per Tilke ni després de 1990.

A part, crec que s'ha exagerat en l'aplicació d'escapatòries d'asfalt. La intenció primera era per evitar cotxes que volquessin i es clavessin a la grava, dificultat la sortida del pilot, però crec que no estaria malament repensar-se el tema. Les tanques de protecció actuals fan molt bé la seva feina, i a més, en pluja l'asfalt no frena res, com vam veure aquest cap de setmana. Per no parlar de tot el tema dels límits de la pista, problema que amb grava, deixaria d'existir.

Els equips de GP2 ho tenen magre per pujar a la Fórmula 1

4. Que funcioni l'ascensor

Per a mi, una de les millors èpoques de la Fórmula 1 varen ser finals dels 80 i principis dels 90, que de fet va ser quan vaig començar a aficionar-me als GPs. Llavors, principalment hi havia Ferrari com a fabricant i els equips feien el seu xassís i usaven motors Honda, Ford, Renault, fins i tot existia gent com John Judd o Brian Hart que feien els seus propis motors. Aquest sistema, amb motors relativament poc complicats, promocionava també el fet que equips de la llavors F3000 intentessin donar el salt a la Fórmula 1. De fet, equips com Jordan (ara Force India), Minardi (ara Toro Rosso) o Toleman (ara Lotus) van pujar a la Fórmula 1 d'aquesta manera, cosa que els equips actuals de la GP2 ni es plantegen pels elevats costs que hi ha. Hi havia també més cotxes, a les curses en corrien 26 i se n'intentaven classificar 30, i fins i tot alguns anys hi havia pre-qualificació perquè 36 o 38 cotxes volien participar a les curses. Jo crec que no estaria malament tenir graelles de 28 o 30 cotxes i amb uns costs més baixos, cosa que fomentaria també les oportunitats per a joves pilots que avui en dia s'han de conformar amb ser pilots de proves i pilotar un o dos dies l'any.

5. I per últim, escoltar l'aficionat

Una de les grans polèmiques d'aquesta temporada és la norma que donarà punts dobles a la última cursa de l'any, a Abu Dhabi. Principalment les queixes s'han centrat en que sembla injust que Abu Dhabi valgui més que les altres curses, però el que més xoca és que els constructors, motoristes i la FOM van decidir la norma i a cap d'ells els va semblar una bajanada, cosa que indica poca connexió amb el món real. No estic demanant aquí que cada normativa sigui votada a referèndum mundial per internet (que es podria fer), però si que quan es decideixen aquestes normatives es podrien comentar a sectors de la premsa, pilots, per calibrar una mica la recepció que podrien tenir. Dels equips no en podem dependre perquè cadascun mira pels seus interessos.

També crec que s'ha d'intentar facilitar les coses. A la GP2, hi ha pneumàtic dur, i tou. I punt. No n'hi ha quatre tipus que van canviant a cada gran premi. Personalment tampoc m'agrada la norma del DRS, ja que em sembla massa arbitrari i normalment quan algú es atrapat per un altre cotxe, no pot fer-hi res. Em sembla molt més justa la manera de l'IndyCar amb el Push-to-pass: un botó que dona 10 segons de potència extra i que el pots fer servir unes 15 vegades per cursa, tant per atacar com per defensar. Crec que a vegades el DRS facilita massa l'avançament.

O el tema de les sortides aturades amb el Safety Car proposat per l'any que ve. No seria més fàcil posar els vehicles de dos en dos i quan s'encengués el semàfor fer una sortida llançada?

La F1 pot prendre algunes coses de l'IndyCar, com les resortides

Campions sense corona

Avui penjo una nova sèrie de les que escric a Fórmula 1 en Català. En aquest cas, es tracta de la sèrie Campions sense corona, és a dir, pilots de Fórmula 1 que per una o altra raó no van guanyar mai el títol mundial però que per talent o per constància van fer mèrits suficients per haver estat campions alguna vegada. Estic segur que hi haurà desacords tant en la posició com en la selecció de pilots, però precisament d'això es tracta, de fomentar la discussió!

Passant per sobre les fotos veureu el nom de cada pilot i fent clic a sobre les fotos podreu accedir a l'article de cadascun a Fórmula 1 en Català.

Top 7: bons llibres d'automobilisme

M'agrada molt fer llistes i properament en veureu unes quantes més. Per ara, però, començo amb els llibres d'automobilisme que més m'han agradat. La majoria, això si, són en anglès. Potser hauria de posar-me a traduir llibres en català...

Me'n falten molts per llegir-me, però si més no, dels que he tingut a les mans, aquests són els 7 que torno a llegir de tant en tant:

7. Greg Moore: A Legacy of Spirit, per Dan Proudfoot i Gordon Kirby

Evidentment no podia faltar la referència al meu gran ídol Greg Moore, pilot de la llavors anomenada CART. La biografia és en format gran i en un estil gairebé de reportatge, amb moltes fotos prenent protagonisme sobre el text. Amb la col·laboració de la família del pilot, hi ha tota la informació que un necessiti saber sobre Moore, tocant tant temes esportius com personals amb gràcia. Per cert, Kirby va escriure una biografia sobre Mario Andretti que diuen que és l'hòstia, però encara no he pogut llegir-lo...

6. Flat Out, Flat Broke, per Perry McCarthy

Perry McCarthy és un anglès que va ser el primer Stig al programa de la BBC Top Gear, i de fet és principalment conegut per això. Però ell ha estat pilot i de fet el principal interès del llibre és veure com relata les seves dificultats per arribar a ser pilot. Des de treballar en una plataforma petroliera per pagar-se volants fins arribar a la Fórmula 1 en el que va ser l'equip més patètic de la història del campionat, McCarthy ho explica tot amb molta vis còmica que fa que no puguis evitar convertir-te en aficionat seu.

5. NASCAR, the Complete History, per Greg Fielden et al.

Hi ha molts llibres sobre la "història" d'un campionat o un altre. Alguns fallen miserablement, altres ho fan prou bé però tenen masses volums i el llibre de NASCAR és l'estendard pel qual tots s'haurien de mesurar. Cobreix des de 1947 a 2008 dedicant 8 pàgines ben bones cada any, a més d'incloure una breu explicació sobre els orígens del campionat. Milers de fotos complementen l'explicació de cada temporada, repassant els fets més destacats i dedicant apartats als millors pilots o als successos més importants.

En definitiva, un "must have" per a qualsevol aficionat de la competició americana,

4. My Story, per Alex Zanardi i Gianluca Gasparini

Alessandro "Alex" Zanardi és principalment conegut per haver estat bicampió de la CART els anys 1997 i 1998 i sobretot per l'accident gravíssim el 2001 en el que va perdre les cames. El llibre de Zanardi no és tant sols una autobiografia, és també una mena de llibre d'autoajuda sense voler-ho ser. Zanardi explica les dificultats per arribar al cim de l'automobilisme i sobretot la seva filosofia després de l'accident de manera que et fa sentir que no hi ha res impossible. I tot això sense un bri de llàstima o pena pel que li va passar; ans al contrari. Zanardi és conscient que, dins del que cap, és un afortunat per seguir podent competir en cotxes.

3. Life at the Limit i Graham, per Graham Hill i Neil Ewart

Poso els dos llibre de Graham Hill junts perquè el primer acaba l'any 1969 i el segon és continuació del primer i de fet resta inacabat perquè Hill mor el 1975 en accident d'avioneta. Per mi, els llibres de Hill son exemple del que ha de ser una autobiografia de pilot. El britànic tenia un estil d'explicar-se en el que mai es prenia a si mateix massa seriosament i sabia combinar molt bé l'explicació per als no iniciats en l'esport amb les bromes i els moments personals. Això si, si calia posar-se seriós s'hi posava. Però principalment, la personalitat d'en Graham fa que aquests llibres et portin als anys 60 i al moment de la història que va viure el pilot.

2. Ayrton Senna, per Francisco Santos

Aquesta biografia d'en Senna té un valor també sentimental. Me'l va comprar el papa i va ser un dels primers llibres de Fórmula 1 que vaig llegir. El llibre de Francisco Santos, periodista veterà portuguès, va ser un dels primers que va sortir al mercat després de la mort del tricampió brasiler. És un llibre que reflexa els principals episodis de la vida de Senna sense ser exhaustiu però que té una vessant personal que es reflexa en el fet que Santos coneixia Senna abans d'arribar a la Fórmula 1 i sempre va seguir de prop al brasiler. Es nota que és un llibre escrit des de l'ànima.

1. Jenks: A Passion for Motorsport, per Denis Jenkinson

Denis Jenkinson va escriure durant gairebé 50 anys a la revista Motor Sport i és universalment reconegut com el degà dels periodistes europeus de l'especialitat. Sempre tenia una opinió clara sobre tot i els pilots respectaven les seves observacions perquè era algú que realment "ho havia fet" i sabia del que parlava, doncs el petit barbut havia participat en carreres de sidecars i també a les Mille Miglia de 1955 amb Stirling Moss, on es van inventar les notes estil ral·li.

El record d'aquella cursa i molts altres articles estan en aquest llibre, una espècie de grans èxits que el propi Jenks no va poder acabar al morir l'any 1996.

Si esteu o no d'acord amb la llista, m'ho podeu comentar!

Jo i el motor: els inicis

Fa uns dies estava pensant en com algú s'aficiona a l'automobilisme. Normalment als familiars, pares o germans els agrada més que cap altre esport, o fins i tot el practiquen de manera amateur.  Suposo que aquest deu ser el cas de la majoria de bojos pels cotxes però no és particularment el meu. Tot i que al papa li agraden els cotxes i sempre ha sabut qui guanyava les carreres, els esports de motor estaven molt lluny del gran tòtem anomenat Barça, que ho domina tot.

Ja sigui futbol, bàsquet, handbol, hoquei... si el Barça es juga alguna cosa s'ha de mirar. Haig de reconèixer que a mi també m'agrada el Barça, però en algunes èpoques el solia ignorar per veure alguna cursa. Ara intento combinar-ho com pugui i mirar tantes curses com partits del Barça.

El fet es que no sé per què em vaig aficionar tant als cotxes. Segurament són els millors amors, els que no pots explicar amb paraules. Com deia Ken Tyrrell, "l'automobilisme és una malaltia i només es cura quan et mors".

La primera cursa de Fórmula 1 que recordo va ser el gran premi de Mònaco de 1993. Em faltaven dos mesos per fer vuit anys. A partir d'aquell moment recordo molt especialment els grans premis de Gran Bretanya i d'Alemanya d'aquell any. En la meva ment infantil havia escollit el meu favorit: Damon Hill, perquè portava el 0 com a dorsal i em semblava curiós. A més, també creia que aquell Williams FW15C- Renault era la màquina més perfecta que havia vist mai. Les formes, els colors...

Hill, el 0 i el Williams-Renault

En aquelles dues curses Hill liderava i tant a Silverstone com a Hockenheim va haver d'abandonar a poques voltes del final, per problemes de motor i per una punxada respectivament. Aquella desgràcia va convertir-lo en el meu primer pilot preferit.

En aquell mateix any Nigel Mansell, vigent campió mundial, se'n va anar a la IndyCar, i també vaig començar a saber coses del campionat estatunidenc. No tenia mitjans per seguir les curses, però, i la meva afició es va centrar en la Fórmula 1. Retallava trossos de diaris, guardava revistes, però encara no mirava totes les curses obligatòriament...

Hill i Villeneuve, l'equip perfecte

Per mi el següent gran moment a la Fórmula 1 va ser l'arribada de Jacques Villeneuve, probablement el pilot de qui he estat més fan a la Fórmula 1. Havia estat campió de la IndyCar i de les 500 Milles i arribava per fer conjunt amb el meu altre pilot preferit, Damon Hill. La plenitud de Villeneuve va coincidir amb el declivi de Hill, si bé val a dir que el declivi de Villeneuve tampoc va trigar massa arribar. Amb ell vaig donar el pas definitiu, amb ma germana: de veure les curses per la tele a anar al Circuit de Catalunya a veure-les, a partir de l'any 2003.

La Mònica és la meva principal aliada en això de les carreres. A ella també li agrada i devem haver anat a unes 10 curses de Fórmula 1, tant a Montmeló com una vegada a Indianàpolis (al famós gran premi de 6 cotxes del 2005, en que també hi era el Lluís) i una altra a Monza, a més d'uns quants GPs de MotoGP a Montmeló, Xest i Alcanyís i alguna cursa del DTM.

La meva habitació a Vilafranca és d'aquests colors

Haig de dir, però, que probablement la IndyCar sigui la categoria que actualment més estimo. L'arribada de la tele per cable el 1997 va propiciar que descobríssim nous canals, com per exemple Eurosport. La primera cursa que recordo va ser Vancouver aquell any. Sabia més o menys els resultats, però per agafar un favorit vaig seguir el mateix mètode de cotxe i número que m'agradés, i va ser el 99 de Greg Moore. Ja l'any 1998 em mirava la majoria de curses i vibrava amb les seves actuacions, i al final de 1999 vaig plorar amb la seva mort a Fontana.

El seu lloc en el favoritisme el va ocupar, com no, Oriol Servià, de qui, vergonya ens n'hauria de fer, mai n'hem vist una cursa en obert a Catalunya o a Espanya.

A partir de disposar de més canals, vaig anar ampliant els meus horitzons: NASCAR, World Series by Renault, WTCC, V8 Supercars, etc.

Servià a Indianapolis aquest any

Sempre dic que la Fórmula 1 va ser "la primera novia", però que la IndyCar és "l'amor de la meva vida". A la IndyCar li perdono coses que a la Fórmula 1 no. He vist moltes curses de IndyCar que començaven tard, que no podien còrrer per una o altra raó... Però crec que precisament per aquest síndrome de Calimero, de desgràcia permanent i que sol ocórrer en el pitjor moment es perquè li tinc tant carinyo. La F1, al capdavall, dóna una imatge elitista. Vas a una cursa i sembla que no t'hi vulguin. La IndyCar t'abraça amb els braços oberts perquè vol tots els aficionats que pugui, perquè en té massa pocs. I segueixo pensant que és la categoria més complicada, amb circuits ovals, amb circuits normals, circuits urbans i un grau encara seriós de perillositat.

Ep, tot això no vol dir que sigui perfecte, ni la F1 ni la IndyCar. De les dues en corregiria unes quantes coses, començant pels calendaris. Però això ja ho deixo per a una entrada propera...