dimecres, 28 d’octubre de 2015

Rossi, l'aprenent avançat de Mourinho

Abans de començar, faré un petit avís. Sabeu que jo normalment parlo de Fórmula 1, però també fa molts anys que segueixo les motos. Sempre he estat orgullós dels pilots catalans, però durant moltes temporades el meu pilot preferit ha estat Nicky Hayden. Amb la baixada en competitivitat de l'americà vaig anar aficionant-me a Marc Márquez. I direu, "ets fan d'en Márquez!", i és cert, però també és cert que fa una setmana encara volia que Valentino Rossi guanyés aquest mundial.
Fins al moment, m'havia semblat que el 46 havia protagonitzat una revifada notable. Després dels dos anys a Ducati molts pensàvem que ja no tornaria a ser el mateix. I certament, ja no guanya les curses de carrer com fa 10 anys. Però amb experiència i aprofitant els errors dels altres, Rossi encapçalava la classificació, malgrat no ser gairebé mai el pilot més ràpid en cursa.

Incredulitat durant la roda de premsa.

La roda de premsa de dijous. Tot canvia el dijous passat. Després d'una cursa de Phillip Island on tothom havia quedat meravellat per la gran lluita al capdavant, amb molta gent considerant que havia estat la millor cursa des que es van introduir les MotoGP l'any 2002, surt Rossi amb un discurs preparat (portava el volta a volta a la butxaca) i acusa Márquez d'haver alentit la cursa per provocar que altres rivals l'avancessin i aconseguir així més punts de distància entre Jorge Lorenzo i Rossi, oblidant convenientment que Márquez havia avançat Lorenzo a la última volta i li havia restat 5 punts importants. Rossi justificava que Márquez no volia que ell guanyés el títol pels incidents que havien tingut a Argentina i a Assen, on en les dues ocasions el català va sortir perdent. I per acabar-ho d'adobar, posava en dubte que Márquez hagués sigut realment fan d'ell. Suposo que no va veure "El Convidat" de TV3 de fa tres anys, on Márquez ensenyava que fins i tot feia la col·lecció de les motos de Rossi. A la mateixa roda de premsa, sortosament, Rossi defensava a Andrea Iannone dels atacs que havia rebut per haver avançat la Yamaha a la última volta, restant-li 3 punts.

Mourinhisme, primera part. Just després de la roda de premsa, ho vaig veure clar, i vaig penjar un piulet al respecte. Rossi s'estava cobrint les esquenes. Rossi tenia dubtes i por de perdre el títol. Al més pur estil José Mourinho, (que com ja sabem era "el puto amo" a la sala de premsa) va posar la bena abans que la ferida. La seva estratègia era claríssima: si perdia el títol, seria perquè Márquez l'hauria molestat. Si el guanyava, seria a pesar de tots els impediments, com que la resta dels rivals siguin espanyols i Dorna també (malgrat que el director de carrera sigui anglès i ell representi també a un patrocinador espanyol). Per tant, la seva imatge quedaria sempre perfecta.
La opinió pública, per la seva banda, estava dividida. Alguns creien que no tenia sentit acusar a Márquez quan havia avançat Lorenzo a la última volta. Altres si que consideraven que el pilot de Cervera tenia més ritme del que havia demostrat a Austràlia.

La cursa de diumenge. Sorprenentment a Malàisia Jorge Lorenzo no va sortir bé. Les dues Honda lideraven, amb Dani Pedrosa davant i Valentino Rossi tercer. A la segona volta Lorenzo avança a Rossi pel tercer lloc, i posteriorment aprofita un error de Márquez a la corba 4 per situar-se segon. En aquell error Màrquez perd 1.1 segons i Rossi se li posa a 2 décimes. Quan l'italià avança a Márquez a la volta 4, estan a 1.9 segons del líder. En les tres voltes següents, tot i avançar-se 15 vegades, perden en total 1.4 segons, és a dir, gairebé el mateix temps que va perdre Márquez en l'error a la volta 2. Aquesta dada per a mi és important, doncs Rossi després acusa a Márquez de fer-li perdre temps. Però quan no va tenir a Márquez davant, Rossi va seguir perdent de mitjana mig segon per volta corrent sol, mentre que en la batalla amb Márquez només perdia de mitjana 4 dècimes, és a dir gairebé el mateix temps que quan anava sol. Normalment, sempre es perd més temps quan estàs lluitant amb algú. Potser Rossi a) hauria d'haver esperat darrere Márquez per atacar-lo a final de cursa i no molestar-se o b) si era més ràpid, l'hauria d'haver avançat i marxat.

El contacte. No m'estendré molt sobre el toc en concret; tothom hi té la seva opinió i no els hi canviaré. El que està clar es que Rossi en aquella corba no segueix la trajectòria normal i no està molt clar si el volia fer fora, si només volia alentir-lo o què volia fer. Sí negaré la major de Rossi quan diu que Márquez cau abans del contacte. El toc entre les dues motos, el moviment de la cama de Rossi i la caiguda de Márquez és tot al mateix temps, i només ells dos saben amb quines intencions van fer el que van fer. Per mi se'l treu de sobre, potser no volent-lo tirar a terra, però tampoc ho reconeixeria si fos ell.

El xoc entre dos reis de l'esport, havia de ser brut, oi?

La sanció. Durant la cursa es va anunciar que s'investigaria l'incident després de cursa i ja en aquell moment vaig pensar que a Rossi no li passaria massa res. Immediatament a tots ens va venir al cap el toc entre Marco Simoncelli i Dani Pedrosa a Le Mans l'any 2011. Entrant per l'exterior a una corba, Simoncelli no va deixar prou espai a Pedrosa, que va caure i es va fracturar la clavícula. Sense esperar a final de cursa, li van imposar un ride-through i va perdre 24 segons, baixant del segon al cinquè lloc. I això que Simoncelli no havia variat la seva trajectòria ni estava forçant a un pilot fora de la pista.
A Rossi, però, no li van posar cap ride-through. Si li haguéssin aplicat per exemple a la volta 13 i hagués perdut 20 segons, hauria caigut al desè lloc. I si li haguéssin sumat 20 segons al seu temps a final de cursa, hauria baixat fins al sisè lloc. Però no. Rossi va pujar al podi, va sumar els 16 punts i al carnet li van aplicar els 3 punts que li feien falta per sortir últim. De seguida van començar a sortir precedents. Per exemple, aquest mateix any s'havia sancionat al pilot txec de Moto3 Karel Hanika amb 5 punts per la mateixa infracció a Jerez, amb l'única diferència que Hanika havia reconegut que ho havia fet aposta. 

Reaccions. Hi van haver opinions per les dues bandes. Els primers en parlar van ser Dani Pedrosa i Jorge Lorenzo. Lorenzo va demanar de manera vehement una sanció més dura per al seu company d'equip, i va recordar que a ell, per entrar passat a una corba i tocar-se amb Alex de Angelis a Motegi 2005 el van deixar una carrera sense còrrer. 
Per la seva banda Pedrosa va comentar que "la patada sobrava" i sobretot, i més important, que el reglament no semblava clar en aquestes qüestions. De fet va comparar-ho amb la Fórmula 1, on segons ell, tots saben quines penalitzacions poden rebre per les accions antireglamentàries que facin.
Altres van ser més clars, com Casey Stoner, que directament va dir que a qualsevol altre pilot li haguessin ensenyat bandera negra sense ni pensar-s'ho.
Els que van defensar Rossi comentaven que Márquez no hauria d'haver-li posar les coses tant difícils a l'italià si no es jugava el títol, i que l'havia provocat excessivament.

Un es pregunta si Stoner, aquí aplaudint en mofa a Rossi a Jerez 2011, també 
va deixar MotoGP pel que podria entendre ell com a favoritisme cap a l'italià.

Mourinhisme, segona part. Més tard van arribar les reaccions dels dos protagonistes. Márquez va dir que ell no li havia fet perdre temps a Rossi i que cada vegada que l'italià l'avançava ho feia passat, i que mai ningú l'havia volgut fer fora de pista. I en qualsevol cas, la bala de plata de Márquez va ser no haver fet res il·legal. En cap dels 15 avançaments s'havien tocat, que era l'argument que direcció de carrera va fer servir a Assen per justificar que Rossi retallés la chicane.
Rossi va aparèixer just després i va comentar que els fets de la cursa demostraven que el que ell deia era veritat, que no l'havia volgut tirar a terra, que amb la sanció el mundial era quasi impossible i que el mundial estava falsejat... A mi tot això em recordava a Mourinho queixant-se dels àrbitres, d'Unicef, i sobretot quan deia que contra el Barça era impossible guanyar. Mou venia a la seva legió de seguidors que els seus triomfs eren tasques pràcticament impossibles contra rivals ajudats per la federació. Crec que Rossi, gran seguidor de l'Inter, va aprendre alguns mètodes de l'entrenador portuguès i els ha començat a aplicar.

Finalment, per què ha passat tot això? Ni Rossi ni Márquez son sants. Son pràcticament igual d'agressius i de talentosos. Però la principal diferència entre un i l'altre es que mentre Rossi va ser el pioner, Márquez ha vist tota la seva vida al 46 i n'ha aprés. Molta gent va criticar a Márquez per l'avançament a Lorenzo a Jerez 2013. Però es que Rossi ho va fer 8 anys abans amb Gibernau. Si Rossi no va ser sancionat, tampoc ho podria ser Márquez. També es va criticar a Márquez per avançar a Rossi sortint de la pista al llevataps de Laguna Seca, però és que Rossi havia fet el mateix amb Stoner al mateix lloc. De nou, Rossi no va ser sancionat, tampoc ho podia ser Márquez. En aquella cursa, Stoner acusa a Rossi de molestar-lo i de frenar més fort del compte per provocar la seva caiguda, i de nou Rossi no és sancionat. O també el 2010, quan Lorenzo es juga el mundial i a Motegi Rossi li posa les coses molt difícils malgrat no jugar-se res pel títol. Novament, ningú va dir res. Com podien sancionar Márquez pel que va fer diumenge?
El que vull dir és que molts pilots tenen la sensació de que Rossi és mesurat de manera diferent en les sancions, i ara que ha aparegut un pilot que fa el mateix, no poden controlar-ho, especialment quan xoquen ells dos. Direcció de Carrera ha deixat fer durant massa temps i ara ens trobem amb un reglament completament a discreció dels oficials, que sembla que penalitzin de manera subjectiva en cada cas.
Pel que fa a Rossi, crec que no pots esperar que els pilots et posin les coses fàcils si tu mai no has cedit un centímetre en batalla. I sobretot, sobretot, el que no pots esperar es que Márquez et posi les coses fàcils quan fa només 3 dies l'has acusat de mentider, trampós i d'estar conxorxat amb un altre pilot per a que tu no guanyis el títol. Són acusacions gravíssimes i fins i tot es parla de pactes secrets a Andorra, i tot això s'hauria de demostrar si és cert o no. Perquè si Márquez i Lorenzo han pactat resultats de curses, doncs se'ls ha de perseguir i desqualificar del mundial. Però si no és veritat, ells haurien de querellar-se. Rossi està tacant la reputació dels pilots que han guanyat els últims tres títols mundials, pilots que a més, mai s'havien portat massa bé.
Malauradament, i a pesar del que digui Rossi, crec que ell ja ha aconseguit el seu objectiu. Acabi com acabi aquest mundial, i sense més proves que les paraules d'uns i altres, per sempre més hi haurà l'ombra del dubte. I malauradament, crec que tot el paperot de Rossi ve perquè ja no està segur de guanyar el títol per velocitat. Perquè siguem sincers, ell ja té 36 anys i mai s'havia trobat a rivals tant durs i consistents com Lorenzo, Márquez o Pedrosa. No és el mateix que enfrontar-se a Gibernau, Biaggi o Melandri.

A Pedrosa no li va dir res per posar-li difícil a Aragó.




divendres, 16 d’octubre de 2015

Fórmula 1: El meu calendari ideal

Cada any quan arriben aquestes dates s'anuncia el calendari per a la temporada que ve de la Fórmula 1. Moltes vegades veiem com alguns circuits desapareixen en favor dels diners d'altres contrades. Però si no tinguéssim cap limitació, quin calendari faríem?

Això és el que he volgut fer. Primer de tot, respectarem algunes característiques:

-El campionat ha de ser mundial, és a dir, passar pels cinc continents.
-S'han de respectar circuits i dates històriques o tradicionals.
-Anar a on hi hagi afició, no on hi hagi calés.
-Intentar no xocar amb altres dates importants del món del motor.
-Més grans premis que menys.

Així doncs, el meu calendari ideal usant les dates 2016 seria....

1. Sud-àfrica (28 de febrer)
Un mundial ha d'anar a Àfrica. Es cert que no hi ha molts països amb circuits a l'standard FIA, ni molts països amb circuits. Probablement Sud-àfrica podria omplir el lloc, per història i perquè a Kyalami o Welkom fa poc s'hi han fet proves de MotoGP o Superbikes. La data és una setmana després de les 500 milles de Daytona, i començant l'última setmana de febrer ens dóna més marge la resta de l'any i enllaça amb la tradició de Sud-àfrica, que tradicionalment obria el campionat al gener.

El penúltim GP de Sud-àfrica, el 1992.

6 de març lliure.

2. Austràlia (13 de març)
15 dies després cap a Austràlia. La data de principi d'any sembla anar bé, Albert Park també és un gran circuit, no canviem res més.

3. Malàisia (20 de març)
Malàisia va enllaçada amb Austràlia perquè no cal que tothom torni des de l'altra punta del món. Caldria anar veient la viabilitat del gran premi, doncs l'afició no sembla aparèixer en massa. La poso ben lluny al calendari de Singapur perquè les dues curses no es matin entre elles. Com a circuit Sepang és molt atractiu per als pilots.

27 de març lliure.

4. Xina (3 d'abril)
Xina no està funcionant massa bé en termes de públic, tot i que això canviaria el dia que un pilot xinès destaqués. Mentrestant, és important per als fabricants i els patrocinadors ser presents al país. Shanghai sembla un circuit correcte i gran per quan les masses hi vagin.

10 d'abril. Lliure
17 d'abril. Lliure, descans després de les curses llunyanes.

5. Rússia (24 d'abril)
A veure, a mi tampoc m'agrada veure el Putin passejant-se com si fos el rei del mambo (que ho és), però un campionat mundial també ha de passar per un país tant particular com Rússia. Youtube ens ha mostrat que condueixen molt (bé o malament això ja ho deixo per a vosaltres...), i el circuit sembla prou decent. Sembla que hi ha afició.

1 de maig. Festa del treballador, cony!

6. Àustria (8 de maig)
La temporada europea pròpiament dita comença amb Àustria, no aquí, ja veureu per què. Àustria és Red Bull i s'hi ha de ser. És també un circuit prou curiós i curt, que no n'hi ha tants de curtets.

7. Mònaco (15 de maig)
Mònaco va enllaçada amb Àustria per proximitat i també per deixar les dues últimes setmanes de maig lliures per a la classificació i la cursa de les 500 milles d'Indianàpolis. S'hauria d'encoratjar als pilots que competeixin a Indy. Allà estarien encantats de que un pilot de Fórmula 1 en actiu els visités, per tant, fem-ho fàcil. No cal dir res de Mònaco, és la joia de la corona.

22 de maig. Classificació Indy 500
29 de maig. Cursa Indy 500

8. Canadà (5 de juny)
Una setmana després de Indianapolis. Per als pilots que anessin allà, bé. Per als pilots i equips que no hi anessin, hi ha dues setmanes de descans a agraïr. De nou, res a dir al circuit, un dels divertits.

9. Mèxic (12 de juny)
Estava dubtant entre posar Mèxic o Estats Units aparellat amb Canadà. Sembla que al juny fa menys calor a Mèxic que a Texas, així que Mèxic. Sempre hi ha hagut afició allà, tot i que també depèn de la presència de pilots mexicans. Veurem aquest any com és el renovat Autódromo Hermanos Rodríguez... 

19 de juny. Aquí deixem el cap de setmana de les 24 hores de Le Mans lliure. De res, Nico.

Els F1 de 2012 van ser a Magny-Cours per un test de joves pilots.


10. França (28 de juny)
Per Déu, França ha de tenir un gran premi, que van ser els que se'ls van inventar! No tinc molt clar on correríem, perquè Magny-Cours està al mig de res, Paul Ricard no sé si té moltes graderies i Le Mans és per als de Le Mans. Crec que la cosa es dividiria entre Magny-Cours, que amb el DRS podria millorar bastant, i Dijon, que no estava malament i sempre tindrà un lloc a la història gràcies a Villeneuve i Arnoux.

3 de juliol. Lliure.

11. Gran Bretanya (10 de juliol)
Silverstone sempre hi ha de ser. Gran circuit, gran ambient, la cursa de casa per a centenars de treballadors dels equips.

12. Alemanya (17 de juliol)
Alemanya també és un país important, malgrat els problemes que els dos circuits estan tenint últimament. A mi particularment m'encantava el vell Hockenheim, em semblava un circuit diferent amb les llargues rectes i solia ser un test de fiabilitat també. Ara mateix, Nürburgring o Hockenheim, tant fa. Potser es veuen millors curses al Hockenheim actual. El GP també aniria aparellat amb el de Gran Bretanya.

El vell Hockenheim era realment un passeig a alta velocitat pel bosc.


24 de juliol. Lliure.

13. Hongria (31 de juliol)
Qui ho diria... Al principi a molts no els agradava el circuit però últimament està tenint curses entretingudes. És també el gran premi preferit per a finlandesos, polonesos, txecs, eslovacs, romanesos, etc, que no tenen un gran premi més proper i any rere any omplen les tribunes de l'Hungaroring.

7 d'agost. Platja.
14 d'agost. Vacances
21 d'agost. Pausa de tres setmanes estival.

14. Bèlgica (28 d'agost)
Es conserva la pausa estival que adoren els mecànics i què millor que tornar amb Bèlgica. Spa és Spa. Sempre serà una bona cursa. Encara que no passi res. Però veure cotxes allà... I a més, pot ploure!

15. Itàlia (4 de setembre)
Una setmana després, Monza. És relativament a prop, i està bé ajuntar dues curses clàssiques. Com no, Monza no pot faltar. La Fórmula 1 a Itàlia és sinònim de velocitat a prop de Milà, sempre s'hi ha d'anar.

11 de setembre. Visca Catalunya lliure!

16. Singapur (18 de setembre)
Singapur s'ha convertit en un event a l'alçada de Mònaco. És un escenari de pel·lícula i és un circuit diferent. En aquesta data sembla que triomfa i és prou lluny d'Austràlia i Malàisia per no afectar a les entrades. Sempre hi solen haver Safety Cars, sempre hi solen passar coses.

17. Japó (25 de setembre)
Japó és facilment un back-to-back amb Singapur. Suzuka ha de ser el circuit, imaginatiu, perillós encara, un circuit per a adults. La passió dels japonesos és irreplicable enlloc.

2 d'octubre. Lliure.

18. Estats Units (9 d'octubre)
Estats Units tota la vida ha estat al final del mundial, quan era Watkins Glen, i si es va a Austin, doncs millor a la tardor per la calor. Hi ha un fotimer de grans circuits a Estats Units. Austin no està malament, però així a cop d'ull Road America, Portland, Barber o el mateix Watkins Glen crec que farien bons circuits per a la Fórmula 1.

16 d'octubre. Lliure.

19. Espanya (23 d'octubre)
Per fi! El Circuit de Catalunya el poso ben avall. El gran premi tradicionalment s'ha fet o a finals de temporada o al maig, i jo crec que s'ha de posar quan hi hagi més possibilitat de pluja, i menys calor. Hi ha hagut massa pocs grans premis amb pluja al Circuit. I a més, estaríem molt més a prop del final de la temporada, amb les coses per decidir-se. També crec que es interessant una cursa europea a finals de temporada.

30 d'octubre. Lliure.

20. Abu Dhabi (6 de novembre)
No m'agrada particularment, però si paguen.... Ja m'he carregat Bahrain, deixarem un GP per a l'Orient Mitjà.

13 de novembre. Lliure.

21. Argentina (20 de novembre)
A Argentina sempre hi ha hagut moltíssima afició per el motor i encara que només sigui en homenatge a Juan Manuel Fangio, sempre hi hauria d'haver un gran premi allí.  Segurament els circuits més aptes serien el de Buenos Aires que ja va tenir la F1 per últim cop el 1998, i el de Termas de Río Hondo on hi corre MotoGP, però és un pèl remot. 

L'última vegada de la F1 a Argentina, el 1998.

22. Brasil (27 de novembre)
Evidentment les dues últimes curses haurien de ser un back-to-back. Brasil sempre s'omple i sempre depara curses interessants, ja siguin disputant-se el mundial o no. La pluja pot fer acte de presència, i potser el que necessitarien millorar són les infraestructures d'Interlagos.  


Què us sembla? He deixat fora alguns països com l'Índia, Bahrain o Portugal que també podrien formar part del mundial, o potser un segon GP a Estats Units. Però crec que la meva proposta és la més equilibrada. Idealment hi hauria algun gran premi més a Àfrica, i potser els equips no estarien contents amb 22 curses, que a més són 6 més de les tradicionals 16 que hi van haver sempre des de finals dels 70 fins a principis del segle XXI, però també penso que hi ha d'haver més curses que menys. Si s'hagués de respectar un límit de 20, potser trauria Rússia i Àustria. O Abu Dhabi...

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Fa 10 anys: Presents a la farsa d'Indianapolis 2005

Moltes vegades, quan conec algú que també li agrada la Fórmula 1 i comencem a xerrar, acaba sortint el tema de quants grans premis hem vist en directe, i a quins països. Jo sempre tinc un as a la màniga, i fins al moment no he conegut ningú personalment que hi hagi estat. 

SÍ, al gran premi d'Estats Units 2005 on només van còrrer sis cotxes, JO HI ERA!

Les vistes d'un lloc històric

Procediré a explicar com ho vam viure in situ i com a públic que érem...

Fa 10 anys, jo vivia amb els meus pares a Vilafranca. No estava independitzat, no pagava cotxe, ni molt menys pagava lloguer, aigua, gas o electricitat. Podríem dir que tenia alguns diners estalviats, i amb el meu germà Lluís se'ns va ficar al cap anar a Estats Units i fer una mica de road-trip, és a dir, llogar un cotxe i estar uns dies aquí, uns dies allà, etc.

Amb els mesos la idea va anar evolucionant i prenent forma, i la nostra germana gran Mònica es va afegir a la festa. Es van descartar alguns quilometratges massa llunyans i finalment la ruta va ser Philadelphia, New York, Cleveland, Indianapolis, Washington i de nou Philadelphia, que era on arribava i d'on marxava el nostre avió. La part "racing" de la família, és a dir, la Mònica i jo, vam proposar d'anar a Indianapolis a veure el gran premi de Fórmula 1. Les entrades no eren excessivament cares (uns 70 euros per cap) i a més també hi havia l'alicient de trepitjar l'autoanomenada Racing Capital of the World, i el seu famós museu. El Lluís, que no havia anat mai a veure una cursa de Fórmula 1, només tests d'hivern, s'estrenaria als Estats Units.

Vam passar tres dies molt calurosos a New York, i vam anar enfilant cap a l'oest en cotxe llogat (un Buick) que vam haver de substituir després d'una punxada i d'alguns dubtes sobre la seva seguretat. Amb un Chevrolet Impala vam arribar a la tarda del dissabte de la cursa a Indianapolis. Després de buscar motel durant una bona estona, en vam trobar un i vam sopar. Tot just sabíem que Jarno Trulli havia fet la pole i que Ralf Schumacher no correria la cursa perquè havia tingut un accident pràcticament calcat al de la temporada anterior. Penseu que en aquells temps ningú tenia internet al mòbil. És més, jo m'havia deixat (o potser ni m'havia plantejat) prendre el carregador del mòbil. Quan es va acabar la bateria, doncs sense mòbil.

Vam arribar a les 6 del matí del diumenge al famós Speedway a recollir les nostres entrades. En realitat, vam arribar una hora abans del que volíem, doncs entre la costa est i Indiana hi ha canvi d'hora i no l'havíem canviat. Un cop teníem les entrades, ens van fer aparcar a l'interior de l'oval i vam anar a veure on sèiem, que era entre les corbes 1 i 2.
Si no heu estat mai a Indianapolis... per la tele enganya. És un circuit immens, amb graderies enormes. I la història es respira pels quatre costats. Com que teníem temps, vam recórrer mig circuit per arribar al museu, que estava prop de la última corba. 



El museu per fora i per dins. Com veieu, jo donava suport a en Jacques Villeneuve.


El museu d'Indianapolis està molt bé. No només té diversos monoplaces de les 500 milles, sinó que en aquell moment també hi havia alguns vehicles de Fórmula 1 i NASCAR, i algunes curiositats, com trofeus de l'Alemanya nazi, cascs, granotes, fotos, etc. Va ser molt interessant, però jo allà em vaig començar a trobar malament.
Vés a saber, però quan van fer la cursa de la Porsche Supercup jo estava mig grogui. El Lluís va anar a buscar quelcom a una ambulància que hi havia per allà a prop, i certament, a l'hora de la cursa ja em trobava millor. Però els meus germans van patir una mica amb el "despojo" de germà que tenien estirat a l'herba de l'infield...

La volta de reconeixement....

Els procediments es van anar complint com en una cursa normal. A l'hora de la volta de reconeixement no feia tanta calor, cosa que jo agraïa. Però quan va ser l'hora de fer la sortida, només els sis cotxes Bridgestone eren a la graella, mentre la resta tornava al box per abandonar. Alguna cosa havíem sentit referent a l'accident de Ralf Schumacher, però ningú ens imaginàvem que podria passar una cosa així.
S'apaguen els semàfors i dos Ferrari, dos Jordan i dos Minardi es disposen a competir... El públic va començar a xiular i a llençar objectes a la pista, cosa que va fer que des de la megafonia del circuit es demanés al respectable que ho deixés de fer. Molta gent va marxar. Per nosaltres... havíem arribar allà i teníem nit a un altre motel d'Indianapolis, així que tampoc teníem res millor a fer que seguir veient la "cursa". Finalment la cursa es va acabar amb els dos Ferrari primer i segon, els dos Jordan tercer i quart i els dos Minardi cinquè i sisè. 

La premsa local fent-se eco.

Nosaltres vam fer cap al motel i uns dies després cap a casa, on vam veure la magnitud del desastre. Al mateix aeroport, el meu pare em deia que m'havia intentat trucar el matí de la cursa per avisar-me del que passaria, però jo el tenia sense bateria. Per a nosaltres, al capdavall, havien estat unes vacances d'uns 10 dies en que mira, havíem també planejat veure una cursa i no va anar del tot bé. Pitjor ho tenia la gent que havia anat expressament a veure la cursa. Michelin, però, va decidir tornar els diners de les entrades a tothom per evitar-se els possibles plets que eren d'esperar a Estats Units, i un dia qualsevol vaig rebre un xec per valor de 255 dòlars. El vaig fotocopiar, el vaig cobrar i encara el tinc penjat a cals meus pares...

El xec de Michelin

Pel que fa al dany esportiu, es innegable que si la Fórmula 1 va acabar marxant d'Indianapolis va ser en part per aquest desastre. Una cosa com la que va passar es impensable en un campionat com la NASCAR o la IndyCar. Per ells, el més important és aconseguir algun tipus d'espectacle, i fos com fos haurien disputat la cursa, amb una chicane, o com fos.
Al mateix temps, entenc també les pors de la FIA, particularment a Estats Units. El circuit estava homologat d'una manera, i tot i que el personal de l'Speedway estava disposat a realitzar modificacions, si hi hagués hagut algun accident amb lesions o morts en aquella part del circuit els plets haurien volat en la direcció del circuit i de la FIA. És evident que Michelin no va fer la seva feina proveint uns pneumàtics aptes per a competir, però també és cert que hi va haver poca cintura per part de l'organitzador.

Per sort, sembla ser que des que tenim proveïdor únic ja no passen aquestes coses... o sí?