dimecres, 7 d’octubre de 2015

Fa 10 anys: Presents a la farsa d'Indianapolis 2005

Moltes vegades, quan conec algú que també li agrada la Fórmula 1 i comencem a xerrar, acaba sortint el tema de quants grans premis hem vist en directe, i a quins països. Jo sempre tinc un as a la màniga, i fins al moment no he conegut ningú personalment que hi hagi estat. 

SÍ, al gran premi d'Estats Units 2005 on només van còrrer sis cotxes, JO HI ERA!

Les vistes d'un lloc històric

Procediré a explicar com ho vam viure in situ i com a públic que érem...

Fa 10 anys, jo vivia amb els meus pares a Vilafranca. No estava independitzat, no pagava cotxe, ni molt menys pagava lloguer, aigua, gas o electricitat. Podríem dir que tenia alguns diners estalviats, i amb el meu germà Lluís se'ns va ficar al cap anar a Estats Units i fer una mica de road-trip, és a dir, llogar un cotxe i estar uns dies aquí, uns dies allà, etc.

Amb els mesos la idea va anar evolucionant i prenent forma, i la nostra germana gran Mònica es va afegir a la festa. Es van descartar alguns quilometratges massa llunyans i finalment la ruta va ser Philadelphia, New York, Cleveland, Indianapolis, Washington i de nou Philadelphia, que era on arribava i d'on marxava el nostre avió. La part "racing" de la família, és a dir, la Mònica i jo, vam proposar d'anar a Indianapolis a veure el gran premi de Fórmula 1. Les entrades no eren excessivament cares (uns 70 euros per cap) i a més també hi havia l'alicient de trepitjar l'autoanomenada Racing Capital of the World, i el seu famós museu. El Lluís, que no havia anat mai a veure una cursa de Fórmula 1, només tests d'hivern, s'estrenaria als Estats Units.

Vam passar tres dies molt calurosos a New York, i vam anar enfilant cap a l'oest en cotxe llogat (un Buick) que vam haver de substituir després d'una punxada i d'alguns dubtes sobre la seva seguretat. Amb un Chevrolet Impala vam arribar a la tarda del dissabte de la cursa a Indianapolis. Després de buscar motel durant una bona estona, en vam trobar un i vam sopar. Tot just sabíem que Jarno Trulli havia fet la pole i que Ralf Schumacher no correria la cursa perquè havia tingut un accident pràcticament calcat al de la temporada anterior. Penseu que en aquells temps ningú tenia internet al mòbil. És més, jo m'havia deixat (o potser ni m'havia plantejat) prendre el carregador del mòbil. Quan es va acabar la bateria, doncs sense mòbil.

Vam arribar a les 6 del matí del diumenge al famós Speedway a recollir les nostres entrades. En realitat, vam arribar una hora abans del que volíem, doncs entre la costa est i Indiana hi ha canvi d'hora i no l'havíem canviat. Un cop teníem les entrades, ens van fer aparcar a l'interior de l'oval i vam anar a veure on sèiem, que era entre les corbes 1 i 2.
Si no heu estat mai a Indianapolis... per la tele enganya. És un circuit immens, amb graderies enormes. I la història es respira pels quatre costats. Com que teníem temps, vam recórrer mig circuit per arribar al museu, que estava prop de la última corba. 



El museu per fora i per dins. Com veieu, jo donava suport a en Jacques Villeneuve.


El museu d'Indianapolis està molt bé. No només té diversos monoplaces de les 500 milles, sinó que en aquell moment també hi havia alguns vehicles de Fórmula 1 i NASCAR, i algunes curiositats, com trofeus de l'Alemanya nazi, cascs, granotes, fotos, etc. Va ser molt interessant, però jo allà em vaig començar a trobar malament.
Vés a saber, però quan van fer la cursa de la Porsche Supercup jo estava mig grogui. El Lluís va anar a buscar quelcom a una ambulància que hi havia per allà a prop, i certament, a l'hora de la cursa ja em trobava millor. Però els meus germans van patir una mica amb el "despojo" de germà que tenien estirat a l'herba de l'infield...

La volta de reconeixement....

Els procediments es van anar complint com en una cursa normal. A l'hora de la volta de reconeixement no feia tanta calor, cosa que jo agraïa. Però quan va ser l'hora de fer la sortida, només els sis cotxes Bridgestone eren a la graella, mentre la resta tornava al box per abandonar. Alguna cosa havíem sentit referent a l'accident de Ralf Schumacher, però ningú ens imaginàvem que podria passar una cosa així.
S'apaguen els semàfors i dos Ferrari, dos Jordan i dos Minardi es disposen a competir... El públic va començar a xiular i a llençar objectes a la pista, cosa que va fer que des de la megafonia del circuit es demanés al respectable que ho deixés de fer. Molta gent va marxar. Per nosaltres... havíem arribar allà i teníem nit a un altre motel d'Indianapolis, així que tampoc teníem res millor a fer que seguir veient la "cursa". Finalment la cursa es va acabar amb els dos Ferrari primer i segon, els dos Jordan tercer i quart i els dos Minardi cinquè i sisè. 

La premsa local fent-se eco.

Nosaltres vam fer cap al motel i uns dies després cap a casa, on vam veure la magnitud del desastre. Al mateix aeroport, el meu pare em deia que m'havia intentat trucar el matí de la cursa per avisar-me del que passaria, però jo el tenia sense bateria. Per a nosaltres, al capdavall, havien estat unes vacances d'uns 10 dies en que mira, havíem també planejat veure una cursa i no va anar del tot bé. Pitjor ho tenia la gent que havia anat expressament a veure la cursa. Michelin, però, va decidir tornar els diners de les entrades a tothom per evitar-se els possibles plets que eren d'esperar a Estats Units, i un dia qualsevol vaig rebre un xec per valor de 255 dòlars. El vaig fotocopiar, el vaig cobrar i encara el tinc penjat a cals meus pares...

El xec de Michelin

Pel que fa al dany esportiu, es innegable que si la Fórmula 1 va acabar marxant d'Indianapolis va ser en part per aquest desastre. Una cosa com la que va passar es impensable en un campionat com la NASCAR o la IndyCar. Per ells, el més important és aconseguir algun tipus d'espectacle, i fos com fos haurien disputat la cursa, amb una chicane, o com fos.
Al mateix temps, entenc també les pors de la FIA, particularment a Estats Units. El circuit estava homologat d'una manera, i tot i que el personal de l'Speedway estava disposat a realitzar modificacions, si hi hagués hagut algun accident amb lesions o morts en aquella part del circuit els plets haurien volat en la direcció del circuit i de la FIA. És evident que Michelin no va fer la seva feina proveint uns pneumàtics aptes per a competir, però també és cert que hi va haver poca cintura per part de l'organitzador.

Per sort, sembla ser que des que tenim proveïdor únic ja no passen aquestes coses... o sí?

2 comentaris:

  1. És curiós veure com es va viure desde allà i en primera persona, sense informació, aquí estavem informats però inclús vosaltres que es van intentar comunicar amb vosaltres no van poder...
    Però sempre us quedarà... si si 6 cotxes però HE ESTAT EN UNA CURSA HISTÒRICA!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys era en un circuit amb coses per veure, un museu etc. Si hagués estat en un altre lloc, però aquí sempre ens quedarà que vam ser a Indianapolis...

      Elimina