dijous, 27 de setembre de 2018

Tal dia farà un any...

Som a punt de complir un aniversari. Per una banda empoderador, per una altra ignominiós. Farà un any de l'1 d'octubre.

Recordo tenir clar que no aniria a les 8 a votar. Feien Fórmula 1 a Malàisia i va en contra de la meva programació no veure un gran premi en directe. A través de les xarxes socials igualment teníem informació sobre com estaven les escoles a Manlleu i si feia falta més o menys gent.
Així doncs jo vaig anar al menjador a veure la cursa mentre l'Heleia es quedava a l'habitació mirant el 3/24 i horroritzant-se amb les imatges que començaven a arribar. 
Un cop acabada la cursa vam anar al col·legi i vam trigar ben bé un parell d'hores a poder votar però ho vam poder fer malgrat les dificultats informàtiques en el nostre cas. Sembla que a Osona no es van atrevir...

Tots sabem les dades, els cops, els ferits, i tot el que ha vingut abans i després però... cap a on ens ha dut?
Dies després de l'1 d'octubre, si els líders polítics o d'associacions haguessin demanat a la gent ocupar espais, o fins i tot tirar-se d'un pont la gent ho hagués fet. S'anava a una i s'anava a fer el que s'hagués de fer sempre sense traspassar el límit de la violència, però en canvi els líders polítics i d'associacions van sortir del país o van presentar-se a les autoritats espanyoles, on sens dubte, se'ls van quedar com ostatges. Més tard, a sobre, vam jugar a les seves eleccions, les vam guanyar i ni l'estat espanyol ha permès que governin els que lideraven les llistes ni els nostres partits han complert les seves promeses.

Per una banda es parla d'internacionalització del procés amb Puigdemont per Europa i la imatge dolenta per Espanya dels presos polítics. Però per l'altra tenim els partits i associacions més afeblides per la falta dels seus líders aquí, i la constant rebaixa d'objectius. És més, sembla que haguem tornat al vell joc d'assegurar-se cadascú les cadires i les posicions personals en comptes de mirar pel bé comú.

Ja som de normal desconfiats amb els polítics. Tenim desenes i desenes de polítics que s'han venut els ideals a bon preu, ja fos per ànsia de poder, per avarícia o simplement per garantir-se un futur ell, els fills i els néts.
Semblava que l'any passat els "nostres" tenien clar que calia deixar de banda partidismes i lluitar per un bé comú que millorés les condicions dels ciutadans. Aquesta frase última seria la base de tota política però per desgràcia s'oblida sempre. Més enllà de diferències ideològiques, quants polítics actuals veieu avui dia que busquin el bé comú i no tant sols allargar l'estada a la cadira?

No tinc una recepta màgica de com fer la independència, però està clar que el que hem fet fins ara no ha funcionat, doncs no som independents ni tant sols estem en procés de ser-ho Si volem jugar al terreny europeu se'ls ha de convèncer de que una Catalunya independent serà millor per a la Unió que no pas l'estat actual. 
Però al mateix temps cal tenir un punt de destresa. Cal tenir el major nombre d'alcaldes independentistes possible, incloent Barcelona. I un cop fet això, cal col·locar persones afins a la independència en tots els punts estratègics del país. Sembla que tenim molt infiltrat, especialment en llocs com als Mossos, i si mai volem tenir el control efectiu del territori cal comptar amb persones de confiança.

La independència es fa contra un estat, l'espanyol, que ha demostrat sobradament que farà el que faci falta per coartar qualsevol aspiració catalana. 
Per tant, no hem de rebaixar-nos a la seva violència d'estat, però podem ser una mica més llestos. Com deia Obi-Wan Kenobi, "hi ha alternatives a lluitar". Si es va aconseguir fer un referèndum com el de l'1 d'octubre mitjançant organització i xarxa de persones i no van olorar ni una urna fins que van ser als col·legis, es poden fer més coses.

La pregunta és: es volen fer més coses? Gran part dels 2 milions i escaig de votants independentistes volen fer més coses, però cal unitat d'acció i accions galvanitzadores com ho va ser l'1 d'octubre, no accions puntuals i esporàdiques.
Ara bé, tenim els líders per a aquest encàrrec? Volen els líders polítics fer més coses?