Aquest llibre va caure per Reis. Els havia demanat el del desaparegut Carlos Castellà sobre Senna, però reconec que aquest llibre feia temps que el veia per les llibreries; després de tot, la primera edició és de 2013.
Historia (s) de la Fórmula 1
José Ramón Lorenzo
T&B Editores
ISBN: 9788494376122
389 pàgines
Castellà
2015
El libro sobre Fórmula 1 que NO estabas esperando... Y Fernando Alonso, tampoco.
“Hubo una época en la que ganar el Gran Premio de Mónaco era acostarse con Estefanía…”
Hace cinco años, el secreto para no aburrirse con la Fórmula Uno era muy sencillo: Alonso ganaba títulos mundiales. Pero, cinco temporadas sin títulos después, la gente vuelve hacerse la eterna pregunta: ¿Cómo podemos evitar dormirnos durante las carreras? En este libro encontrarán la respuesta, que no es otra que olvidarse de tonterías como las victorias y centrarse en la auténticamente importante: los distintos diseños de los tangas de Flavio, si Frank Williams se animará de una vez a peinarse como Anasagasti, si Mark Webber es un hombre de los de calzoncillo Abanderado y camiseta Imperio, si, en realidad, el piloto favorito de todos nosotros es Felipe Massa por lo gracioso que es oír cómo lo humillan por la radio con un “¡Alonso es más rápido que tú!”
Entren y disfruten, rían y lloren, con la crónica humorística de cinco años (2007 a 2011) en los que Fernando Alonso pasó de ser un mero bicampeón mundial que destronó a un tal Schumacher a terminar convirtiéndose en un verdadero "Jrande" de este deporte. Con jota mayúscula.
“Hubo una época en la que ganar el Gran Premio de Mónaco era acostarse con Estefanía…”
Hace cinco años, el secreto para no aburrirse con la Fórmula Uno era muy sencillo: Alonso ganaba títulos mundiales. Pero, cinco temporadas sin títulos después, la gente vuelve hacerse la eterna pregunta: ¿Cómo podemos evitar dormirnos durante las carreras? En este libro encontrarán la respuesta, que no es otra que olvidarse de tonterías como las victorias y centrarse en la auténticamente importante: los distintos diseños de los tangas de Flavio, si Frank Williams se animará de una vez a peinarse como Anasagasti, si Mark Webber es un hombre de los de calzoncillo Abanderado y camiseta Imperio, si, en realidad, el piloto favorito de todos nosotros es Felipe Massa por lo gracioso que es oír cómo lo humillan por la radio con un “¡Alonso es más rápido que tú!”
Entren y disfruten, rían y lloren, con la crónica humorística de cinco años (2007 a 2011) en los que Fernando Alonso pasó de ser un mero bicampeón mundial que destronó a un tal Schumacher a terminar convirtiéndose en un verdadero "Jrande" de este deporte. Con jota mayúscula.
Abans de res cal fer una certa introducció. Aquest llibre està escrit per José Ramón Lorenzo, que va fer-se un nom amb un bloc anomenat Vicisitud y Sordidez. Entre altres temes, comentava la Fórmula 1 de manera totalment subjectiva i humorística, i va anar creant-se un públic. Amb més de 1000 seguidors al bloc i més de 5000 a la pàgina de Facebook, va arribar al seu zenit escrivint una columna mensual a la desapareguda Grand Prix Actual.
Si hi ha una cosa que admiro d'en Lorenzo és la seva habilitat per, amb un bloc, haver aconseguit publicar un llibre i haver escrit al costat de mestres com el mencionat Carlos Castellà (per molt que lo seu fos una columna humorística). També s'ha de dir que tot és més fàcil escrivint per una llengua amb 560 milions de parlants que una que en té 10 milions, i sobretot si escrius de manera clara a favor del pilot d'aquest idioma que més èxit ha tingut a la última dècada. No és que pensi que tinc cap superioritat moral, simplement que prefereixo l'objectivitat a escriure "el que vol la gent", cosa que fan molts blocs i molta premsa escrita suposadament seriosa.
Però anem al que seria el llibre. És un llibre suposadament humorístic, però és un humor molt particular i que ja us ho dic ara, a mi particularment no m'agrada. El trobo molt torrentil. I ei, que això no vol dir que no es puguin fer llibres o webs gracioses sobre l'automobilisme. El llibre autobiogràfic de Perry McCarthy o per exemple el web de F1 Rejects eren dos exemples de tractar amb humor l'esport sense perdre el respecte.
Potser la principal crítica que li haig de fer és no ser un llibre per a tothom. Des del principi introdueix una sèrie de mots que segur que seran molt comprensibles per als seus seguidors del bloc però que a la resta ens diuen ben poca cosa. Ah! I si us agrada l'objectivitat o els noms ben escrits, aquí no els trobareu pas. La ràbia constant contra els pilots que segons el parer de l'autor han guanyat títols immerescudament és a tot el llibre, tenint com a gran protagonista Lewis Hamilton, en un pensament ancorat a Hongria 2007.
Com recordareu en aquell any, la premsa espanyola esportiva, sempre exemple d'objectivitat, va decidir que els molt dolents britànics no volien que ningú que no fos de la Pérfida Albión fos campió del món (per molt que durant 5 anys ho hagués estat un alemany) i sobretot, que hi havia (i hi ha) una conspiració per evitar més èxits d'Alonso.
Per acabar-ho d'adobar, errades en noms, fets i llocs, es fa repetitiu al cap d'uns quants capítols i una menció de llagrimeta a Jules Bianchi adobada amb una justificació de l'accident per no treure el Safety Car per no perjudicar a Hamilton. Demagògia digne d'un càrrec electe unionista.
En resum, no m'ha aportat res, que és el mínim que se li hauria de demanar a un llibre.
Si hi ha una cosa que admiro d'en Lorenzo és la seva habilitat per, amb un bloc, haver aconseguit publicar un llibre i haver escrit al costat de mestres com el mencionat Carlos Castellà (per molt que lo seu fos una columna humorística). També s'ha de dir que tot és més fàcil escrivint per una llengua amb 560 milions de parlants que una que en té 10 milions, i sobretot si escrius de manera clara a favor del pilot d'aquest idioma que més èxit ha tingut a la última dècada. No és que pensi que tinc cap superioritat moral, simplement que prefereixo l'objectivitat a escriure "el que vol la gent", cosa que fan molts blocs i molta premsa escrita suposadament seriosa.
Però anem al que seria el llibre. És un llibre suposadament humorístic, però és un humor molt particular i que ja us ho dic ara, a mi particularment no m'agrada. El trobo molt torrentil. I ei, que això no vol dir que no es puguin fer llibres o webs gracioses sobre l'automobilisme. El llibre autobiogràfic de Perry McCarthy o per exemple el web de F1 Rejects eren dos exemples de tractar amb humor l'esport sense perdre el respecte.
Potser la principal crítica que li haig de fer és no ser un llibre per a tothom. Des del principi introdueix una sèrie de mots que segur que seran molt comprensibles per als seus seguidors del bloc però que a la resta ens diuen ben poca cosa. Ah! I si us agrada l'objectivitat o els noms ben escrits, aquí no els trobareu pas. La ràbia constant contra els pilots que segons el parer de l'autor han guanyat títols immerescudament és a tot el llibre, tenint com a gran protagonista Lewis Hamilton, en un pensament ancorat a Hongria 2007.
Com recordareu en aquell any, la premsa espanyola esportiva, sempre exemple d'objectivitat, va decidir que els molt dolents britànics no volien que ningú que no fos de la Pérfida Albión fos campió del món (per molt que durant 5 anys ho hagués estat un alemany) i sobretot, que hi havia (i hi ha) una conspiració per evitar més èxits d'Alonso.
Per acabar-ho d'adobar, errades en noms, fets i llocs, es fa repetitiu al cap d'uns quants capítols i una menció de llagrimeta a Jules Bianchi adobada amb una justificació de l'accident per no treure el Safety Car per no perjudicar a Hamilton. Demagògia digne d'un càrrec electe unionista.
En resum, no m'ha aportat res, que és el mínim que se li hauria de demanar a un llibre.
M'ha agradat: Complicat trobar alguna cosa que m'hagi agradat, objectivament...
No m'ha agradat: És bàsicament un servei als seguidors del seu bloc. És repetitiu i esbiaixat; una obra al servei de l'aficionat espanyol de nova fornada que no coneix res més que Alonso.
