Si recordeu a l'última entrada parlava de la primera vegada que vaig patir un atac d'ansietat. Va ser en un avió i ho vam deixar estar com a por a volar.
Això va ser a finals de 2012. Durant el 2013 vam fer vacances per carretera i seguia tenint feina, fins que aproximadament al complir 4 anys a Kiala em van fer fora. Podríem dir que a partir de desembre de 2013 va començar la meva travessa del desert, calvari, com li volgueu dir.
El 2014 vaig veure que no era por a volar. Després d'un parell d'entrevistes que havien anat bé havia de començar a treballar a Monells en una feina que tenia bona pinta, però no vaig ni poder començar. Era a les primeres hores del matí. Tenaçat pels nervis tot just vaig poder dir-li a l'encarregat que "no podia". Ja havia notat anant-hi en cotxe que estava tens, però creia que eren els nervis normals de començar en un lloc nou.
Però no. Quelcom em paralitzava i em destrossava mentalment. Recordo esperar dues o tres hores dins el cotxe, sentint-me molt insignificant, fins que arribessin els d'oficines per dir-los que no podia començar i que tenia un problema. Aquest va ser el primer cop que vaig pensar que de veritat em passava alguna cosa. Ho veig com un moment clau, el d'adonar-me que no era només por a volar.
Sempre he sigut una persona que li ha donat més voltes del compte a les coses, i em martiritzava pensar que potser no poder fer coses com sempre havia fet. Sempre havia pogut treballar en diferents llocs i horaris i ara no podia? Per què? Els propis pensaments generaven més malestar, culpabilitat, impotència i potser més que res incompliment d'expectatives. Sentia que decepcionava a les persones del meu voltant.
Tot i això, encara no vaig anar a veure l'Helga. Vaig anar a la metgessa de capçalera i em van derivar al centre de salut mental d'Osona, on un metge em va receptar el Lorazepam. Laboralment, després de Monells, vaig començar un curs de francès per aturats i de seguida a través del meu germà vaig poder fer tres mesos a Afables, que era una aplicació per trobar i valorar cuidadors a domicili. Era una feina similar a Kiala en el sentit d'haver d'anar per Catalunya i més o menys vendre. Això va durar fins al juliol.De nou a l'atur, a través de Randstad, a finals de 2014 vaig poder entrar a Auto Pla Vic, concessionari Land Rover i Jaguar. Va ser molt dur i crec que vaig començar a veure l'Helga llavors, també en part perquè no creia que només les pastilles fossin la solució. Vaig començar amb el Lorazepam però no m'agradava gens perquè notava que tot m'era igual i no m'adonava de les coses. Hi va haver patiment i xerrades sobre el tema amb els caps, però poc a poc anava assentant-me al meu lloc de treball amb l'ajuda dels companys. La meva feina era fer les recepcions i les sortides del taller, ja fos rebent els clients, rentant-los el cotxe, trucant-los per recordar-los que havien de fer la revisió, i també anant a buscar o a portar clients o bé deixant-los cotxes de substitució. Crec que més o menys, passada la tensió i la por inicials, m'hi anava adaptant i hauria pogut anar fent.
Suposo que almenys no em van fer fora per l'ansietat; van tancar un altre concessionari que tenien i les dues persones que havíem entrat últimes vam ser reemplaçades per les que hi havia allà. Igual que un any abans, m'havien fet fora però almenys no era culpa meva.
Però començava el 2015, ja portava més d'un any sense feina estable i amb un problema sense resoldre. Encara que no hagués estat exclusivament per l'ansietat, no aconseguia tenir feina i a part dels meus problemes també ens n'havíem de fer càrrec dels de cada dia: la pressió per pagar les coses, la pressió de l'entorn per guanyar-te la vida i no haver-te d'ajudar, la meva pròpia pressió per veure què passava amb la meva vida. Anava visitant l'Helga i anàvem desentrellant coses, però només quan podíem econòmicament...
