Crítica: "Los Locos del Volante, vol. 1" de José Manuel Zapico

Gairebé mai em toca res en concursos de xarxes socials, però quan em toca quelcom, va i és un llibre de curses! Avui, un del sr. Virutas de Goma, que a més me'l va dedicar :)

Los Locos del Volante, vol. 1 1963-1998
José Manuel Zapico
Editorial Círculo Rojo
ISBN: 9788491263036
243 pàgines
Castellà
2015

Qué pasaban "de extranjis" desde España Ayrton Senna y Bernie Ecclestone por la aduana de Londres, de qué vivía Joan Villadelprat en Inglaterra antes de trabajar en McLaren, qué ocurrió exactamente en el altercado del pódium en el GP de España (sic) de Fórmula 1 de 1997, por qué investigó Scotland Yard a un equipo de carreras español, qué relación tenían con las carreras Héroes del Silencio y Gabinete Caligari, a qué piloto temía Fernando Alonso en pista, a dónde llevó José María Íñigo una noche a Emerson Fittipaldi y qué sorpresa le tenía guardada.
Confidencias en la parte trasera de un box, en pasillos de hotel, en aviones o en los bares de un paddock. Cincuenta años de historias extradeportivas de esas que no salen en los periódicos pero muestran la humanidad que encierra el mundo del automovilismo deportivo en España.

Pels qui no sàpiguen qui és l'escriptor, José Manuel Zapico, també conegut com a Zapi o Virutas de Goma al seu Twitter és un andalús que ha treballat al pàdoc en diverses capacitats de premsa i relacions públiques, ja fos per a equips de Fórmula 1 o bé per a les organitzacions dels campionats, a més d'escriure per a diversos diaris. El llibre del que parlem avui és de fet el seu cinquè llibre.

Los Locos del Volante, prologat pel gran Jo Ramírez, ve a ser una recopilació d'historietes desconegudes amb l'automobilisme espanyol o bé personatges espanyols del motor com a protagonistes. Algunes tenen a veure amb fets coneguts a bastament, com la polèmica del podi de Jerez el 1997 o la trajectòria de Fernando Alonso, però en tots els casos s'aporten dades i anècdotes que només a través de la relació personal ha pogut saber l'autor.

Així doncs, el llibre és molt valuós. Jo em considero força coneixedor dels meus anys seguint l'automobilisme i encara he trobat coses que desconeixia, així que és un llibre altament recomanat tant per a aficionats novells com per a gent que està de volta de tot. Pilots, caps d'equip, mecànics, periodistes, organitzadors, tots hi tenen cabuda.

Com a molt la única crítica que se li podria fer és que part del llibre al final és aclaparada per l'Open Nissan (del qual l'autor va ser-ne cap de premsa) i per Fernando Alonso, segon campió de l'Open i lógicament gran protagonista espanyol dels últims temps, però no és quelcom que sigui molest.

M'ha agradat: Són històries d'aquelles que no les sap molta gent, que el fan sentir a un mateix com si les hagués viscut en el moment que van passar.

No m'ha agradat: Potser al final, per necessitat o per força, se centra molt en Fernando Alonso.

Ahsoka i Clone Wars: un pas cap a un món més gran

Fa un temps vaig escriure aquest article per a Team Ahsoka, la meravellosa pàgina de na Kelly sobre Ahsoka Tano, una de les protagonistes de la sèrie animada Clone Wars de la Guerra de les Galàxies i feia molt que l'hauria d'haver traduit... Avui us el porto :)

L'original: https://team-ahsoka.com/2018/08/14/guest-post-ahsoka-and-the-clone-wars-a-step-into-a-larger-world/

Quan vaig llegir sobre la recerca de la Kelly per articulistes convidats per escriure sobre el desè aniversari de Clone Wars, m'hi vaig llançar. Però quan vaig començar a escriure i m'enfrontava a la pantalla blanca, els dubtes van aparèixer.

En primer lloc permeteu-me que em presenti: sóc en Jordi, vinc de Catalunya i la meva dona Heleia i jo som grans fans de Star Wars. Es podria dir que som fills de les preqüeles; teníem 14 anys quan L'Amenaça Fantasma es va estrenar. Havíem vist la trilogia original per televisió, i vam veure les preqüeles però vam anar fent la nostra vida, creixent, començant a treballar...

Mai em va interessar l'Universo Expandido (el que coneixem avui com Legends) i no vaig veure Clone Wars quan va sortir (horror!). De fet, només vam veure Clone Wars i Rebels al 2018! D'aquí els meus dubtes sobre si era la persona correcta per escriure sobre el desè aniversari. Ni la meva dona ni jo hem sigut els típics que van a convencions i fan cosplay, o segueixen blocs de Star Wars - el teu és el primer, Kelly! Per a mi, personalment, l'amor de la meva vida és el motorsport; tinc un bloc de Fórmula 1, no de Star Wars.

Sent honestos, el nostre amor per Star Wars va reiniciar amb el Despertar de la Força i les pel·lícules que han vingut. Fins i tot vam veure els Últims Jedi a la nit que l'estrenaven, cosa que mai hauria pensat que faria 10 o 15 anys abans. Les hem gaudit totes i hem tornat a veure les sis primeres, amb el gust afegit que l'experiència, el coneixement i una mica més d'edat ens donen.

Diuen que mai és tard per segons què. Els últims dos anys, hem mirat diversos cops les pel·lícules, però sempre em deixaven amb una sensació d'incompleció. Sempre em semblava que les preqüeles no parlaven massa de com o per què Anakin queia cap al cantó fosc i que simplement ho ensenyaven. Veies els esdeveniments passar però tot semblava poc natural i forçat. Havia llegit sobre Clone Wars i com corregia alguns d'aquests problemes i, com diria Anakin, en volia més.

Així que l'hivern de 2017 vam començar a mirar la sèrie i vam quedar astorats. Aquí trobàvem tota la profunditat, intriga i sabor que ens faltava. Ara aquells mestres Jedi que havíem vist al Consell, a Geonosis o durant l'Ordre 66 ja no eren simplement "extres". Eren part de nosaltres, tots tenien una història i personalitat. I els clons... a les pel·lícules eren gairebé tant d'usar i llençar com els droides de batalla B1, però aquí tenien noms i històries i patiments al costat dels nostres cavallers Jedi preferits. Mentrestant, viatjàvem a móns espectaculars i coneixíem gent encara més estranya i diferent.

Una de les millors coses sobre Clone Wars és que no s'amaga d'ensenyar el que és la vida, en definitiva: mort, tristesa, política, crims, redempció, corrupció, confiança, les línies tant primes que separen el bo i i el dolent. Cap tema important es va deixar sense toca i això va ser important perquè no només se la miraven adults la sèrie sinó també adolescents que creixien i aprenien sobre la vida.

Per a mi, la cosa més gran que aconsegueix Clone Wars es que va fer Venjança dels Sith molt més emotiva. Al 2005, vèiem cavallers Jedi assassinats per clons en móns de qualsevol lloc; ara, veiem la traïció de germans armats als llocs on havien lluitat junts per salvar la democràcia. Al 2005, vèiem com Anakin es tornava una mica capullo i cedia gairebé fàcilment al poder dels Sith; ara, veiem la culminació d'un conflicte de llarg abast entre la pressió de les expectatives, les exigències del consell Jedi, les cançons que Palpatine li cantava a cau d'orella i la seva necessitat de mantenir el seu amor amb Padmé secret.

Però tot i que Clone Wars i les pel·lícules van sobre la família Skywalker i específicament la pujada i caiguda d'Anakin, no puc evitar pensar que Ahsoka Tano va prendre el paper protagonista. Crec que molts van fer una ganyota a l'escoltar “Skyguy” i “Artooie” (o “Skyguay” i “Erredosito” en castellà). Però no ens podem fiar sempre de les primeres impressions. I els adolescents fatxendes no sempre acaben sent adults fatxendes. Veiem un creixement i maduresa en Ahsoka més enllà dels seus anys. Progressió del presonatge, si voleu.

Hi ha hagut personatges llegendaris a Star Wars. Hi pot haver un gran debat sobre qui és el millor personatge: Yoda, Palpatine, Anakin, Luke, Leia, Obi-Wan, tots podrien ser-ho. Però qui és el que ha tingut més influència? Crec que Ahsoka podria ser-ho.

Primer, recordem-nos a nosaltres mateixos els esdeveniments on ha participat.

Com a Padawan d'Anakin, va ser molt útil en inculcar a Anakin un sentit renovat de preocupar-se per algú que no era per amor (Padmé) o per obediència (Obi-Wan i l'ordre Jedi). Tot i que la marxa d'Ahsoka a la temporada 5 va acabar fent més mal a Anakin i fer-lo confiar encara menys en el consell Jedi, l'influència d'Ahsoka es fa notar. Ella a més juga el seu paper en moltes batalles importants del temps, pensant amb rapidesa i també tenint la mateixa incapacitat per seguir ordres com Anakin, sovint per al seu benefici mutu.

Però és potser l'Ahsoka més madura que impressiona més. Com he dit abans, tot just m'estic internant als llibres i demés media. Encara no he llegit la novel·la d'ella així que no sé tantes coses del que no s'ha ensenyat per TV. Però si sé que és una agent important per a la Rebel·lió que comença, fent servir els seus poders de manera lliure, de manera similar al que Qui-Gon Jinn podria haver fet si hagués viscut. Fent el que és correcte en comptes de fer el que et diuen. I encara hem de veure una Ahsoka més vella, que sembla ser que se'n va de missió amb Sabine Wren per trobar Ezra Bridger.

Hi ha moltes lliçons a aprendre de la Togruta. Per començar, no perdre's massa en una visió dogmàtica del món; com fer el bé a pesar de la situació en la que et trobis i fer-te útil en qualsevol capacitat que puguis; com madurar i ser més reflexiu sense perdre l'efectivitat d'abans. I per últim però no més important, com evitar ser enganyat per l'impressió de que uns dibuixos animats no poden ser tant profunds com una pel·lícula.

Però per acabar, la lliçó principal no és que Ahsoka és meravellosa. Després de tot, si ets aquí llegint això segurament ja ho penses. No, el que us vull dir es que no hi ha una manera "correcta" de gaudir Star Wars, i aquesta és una de les coses millors de la saga. Pots concentrar-te només en els films i ja tens més de 20 hores de diversió. Pots devorar tot el que surti i ser un setciències. Pots mirar algunes coses i unes altres no. O pots col·leccionar tot el marxandatge...però necessitaràs una casa molt gran!

Star Wars és suficientment gran perquè la gent ho gaudeixi a la seva manera cadascú. No hi ha maneres millors o pitjors, tant sols diferents. Per a nosaltres van ser les pel·lícules i després les sèries de TV. Ahsoka ha sigut una gran part i n'estem encantats, tant que la nostra gata petita es diu com ella!

Tard o d'hora veurem què passa amb Ahsoka, i en tinc moltes ganes. M'encantaria veure-la en una pel·lícula interactuant amb la generació d'en Luke, o fins i tot la de Rey. Però si no passa, no serà un problema. Podem anar més enllà dels films, i si vols més Star Wars, comença amb Clone Wars. Hi trobaràs grans històries, personatges divertits, antagonistes amb talent i entre tot això, una dona llegendària. Deixeu que l'Ahsoka sigui el vostre portal a més coses!

Crítica: "Benetton Formula 1: A Story", per diversos autors

Toca criticar el segon llibre de Sant Jordi. Ja sé que han passat més de dos mesos, però es que he llegit tres llibres mentrestant, incloent A Dance With Dragons! El llibre d'avui parla de l'equip Benetton.

Benetton Formula 1: A Story
Diversos autors
Skira Editore SpA
ISBN: 9788876246036
350 pàgines (263 sense traduccions)
Italià, anglès, francès, alemany, castellà i japonès
2006

(Sense text explicatiu a la contraportada)

M'agraden els llibres de curses que parlen de la història de la Fórmula 1, i tot i que Benetton sigui història recent, ja forma part de la història. Vam trobar aquest llibre baratet a Amazon i la veritat es que ha set una sorpresa agradable. Per als més joves, Benetton va fer un "Red Bull" abans que Red Bull ho fes. Que jo sàpiga, Benetton, coneguda mundialment com a fabricant de roba, va ser la primera marca que va decidir tenir en propietat un equip de Fórmula 1 com a mitjà per a donar-se a conèixer mundialment, i fe de déu que va ser així...

El llibre està escrit en italià i anglès. amb traduccions al francès, l'alemany, el castellà i el japonès al final que omplen 87 pàgines que afegeixen pes i volum. Periodistes italians i alguns anglesos, com per exemple Pino Allievi (editor de l'obra), Giorgio Terruzzi, Nigel Roebuck o Joe Saward fan els perfils dels pilots i membres de l'equip, amb un lògic protagonisme especial per als membres de la família Benetton. Bernie Ecclestone n'escriu el pròleg.

L'edició és força luxosa, amb una mida de mes d'un pam per costat i moltes fotografies que acompanyen els textos. No és ben bé un llibre fotogràfic tot i tenir-ne la mida, i no és ben bé una història exhaustiva de l'equip. No hi trobareu dades com per exemple pilots de proves o informació tècnica detallada, però si fotos de les extravagants presentacions.
Ara bé, té tot el que ha de tenir. Tots els pilots titulars i personal rellevant de l'equip són mencionats, i abans de les traduccions hi ha els resultats de cada temporada. Podríem dir que més que una història amb tots els ets i uts són pinzellades dels records dels protagonistes a l'equip.

És també un punt a favor del llibre que comptin també amb els períodes patrocinant a Tyrrell i Alfa Romeo, no només des que es van fer propietaris de Toleman, però per altra banda, en algunes coses es queda curt, com per exemple parlant de les seus o de la innovació tècnica.

Fet i fet, un llibre satisfactori, un pèl massa voluminós pel meu gust (que m'agrada llegir-los al llit), però un bon testimoni dels anys irisats de Benetton a la màxima categoria.

M'ha agradat: És agradable tenir un testimoni del pas de Benetton per la F1, i explica tot el que ha d'explicar, bo per a l'aficionat casual.

No m'ha agradat: Potser no sap ben bé si ser un llibre fotogràfic o històric, la mida indica una cosa però no és fàcil de llegir pel pes.

Queda esperança per a la política?

Recordo quan estàvem amb el tema de l'Estatut i ens començàvem a manifestar-nos i el president José Montilla parlava de la desafecció. Entenc que ell parlava d'una desafecció de la ciutadania catalana cap a l'estat i cap al tractament que els estaments espanyols feien de l'Estatut. Aquesta desafecció només ha fet que créixer, però al mateix temps, hi ha una desafecció general amb la política.

Més enllà de l'independentisme, que prou coses té a corregir i prou desafecció ha generat, estem tornant a caure en general en una desesperació política. Fa uns anys el creixement de partits diferents va donar esperança. La CUP, Podemos, fins i tot per a alguns Ciutadans semblava ser alguna cosa nova, diferent, que no fos el mateix que els partits establerts ni tingués els vicis ni la corrupció de PP, PSOE i demés partits existents. Els examinaré cas a cas perquè no són ni molt menys iguals.

En primer cas i els primers que van perdre la careta, Ciutadans. El primer programa polític de Ciutadans podia semblar fins i tot raonable, però rascant sota la superfície trobaves les mentides. Agafem a Antonio Robles. La majoria de la gent no el coneix, però la meva dona el va tenir de professor de filosofia. Ella sempre recordarà dues coses d'ell: una, que no es ficaria mai en política, i dues, que sempre feia les classes en castellà. Clar, quan una persona així fa articles contra la immersió lingüística i menteix dient que no podia fer classes en castellà, i després segueix en política passant per UPyD i altres... com te'ls pots creure?
Com a microexemple del canvi de camisa constant que és Ciutadans, és un bon exemple. Jo crec que hi ha gent que encara no sap què són. I realment no són gaire res més que algú que ha volgut poder atiant l'anticatalanisme (i l'ha aconseguit), i per això faran el que sigui, pactaran com sigui. La seva estratègia és ser polítics professionals i no servidors del poble.

En segon lloc tenim a Podemos. Nascut del que va ser el 15-M, semblava l'alternativa possible a nivell espanyol per canviar l'estatus quo de veritat, però les proclames d'assaltar "los cielos", de treure a "la casta", de canviar les coses, i potser Carmena ho ha fet prou bé, però uns anys després hem vist que la vella política, aquella que tant han criticat, ha penetrat el partit. Parlem de culte a la personalitat com amb Pablo Iglesias o Ada Colau, parlem de rebaixa d'expectatives, parlem de rebaixa d'expectatives i parlem de la contaminació particulament aquí a Catalunya per Iniciativa. ICV era l'hereva del comunisme i integrava als Verds, i que en queda? Submissió al sistema, negació i pactes que fan pudor. Uns altres que s'agafen a la cadira en comptes de servir al poble, especialment greu quan alguns han viscut del sindicalisme tants anys.

Per últim hi ha la CUP i evidentment, ells són el contrari dels dos anteriors. No s'agafen a la cadira i no comprometen els seus ideals, però les últimes eleccions han sigut força pertorbadores per a ells, i és difícil d'entendre. Pot ser que una part sigui per desconeixement perquè canvien cada 4 anys de personal. Però es difícil d'entendre que si la gent està emprenyada amb JxCat i ERC perquè no voten a la CUP? Tothom els critica però mai ningú els ha donat poder real, un gran poder, per veure què fan.

Un altre punt preocupant de la CUP és el que s'ha anomenat com a "cas Boya", on la diputada aranesa es va apartar temporalment per assetjament psicològic d'un company de partit. Llegíem aquesta setmana que tres companyes més del partit dimitien del Secretariat Nacional perquè creien que s'havia minimitzat l'assumpte. Llegeixo ara que la CUP està treballant en un protocol d'actuació per a casos com aquests, però si fins i tot passa a la CUP, què no deu passar als altres partits?

Crec que hi ha força gent que vol canvis, però com els articulem si uns ens menteixen i els altres mai reben prou suport?

Es més - quan hi haurà una auditoria real de la política en termes de compliment de promeses? Com es vol que la gent continuï creient en certs projectes si després es tiren enrere o son globus sonda? Crec que molts de nosaltres voldríem ficar-nos en política, influir les coses i canviar-les per a bé, però com? Com, quan els partits tradicionals tenen tant poder i influència ja no ells, si no els poders mediàtics i econòmics que els mouen al seu ritme?
Nosaltres no som d'eixe món... però no en tenim cap més on anar.

Crítica: Watching The Wheels, de Damon Hill

Per sant Jordi vaig ser afortunat amb un parell de llibres. El primer és un d'aquells que tenia ganes de llegir:

Watching the Wheels - My Autobiography
Damon Hill
Pan Macmillan
ISBN: 9781509831937
374 pàgines
Anglès
2016

(Original en anglès) L'any 2016 va marcar el vintè aniversari de la coronació de Damon Hill com a campió del món de Fórmula 1. Per primera vegada ens explica la història del seu camí per l'esport on va enfrontar-se a grans pilots com Ayrton Senna i Michael Schumacher, i com va sortir-ne victoriós com a campió del món de 1996, emergint de l'ombra del seu llegendari pare Graham Hill.

El llibre ens dóna un relat sense complexes del patiment i el caos que va seguir a la mort tràgica del seu pare en un accident d'aviació el 1975, quan en Damon tenia quinze anys. Honest i amb coratge, Watching the Wheels és un retorn a l'última època daurada de la F1, una imatge que encara està marcada a foc en aquells que aprecien l'esport pel que revela de l'habilitat humana quan s'enfronta a la possibilitat de la mort. 

20 anys després de ser campió del món, Damon Hill escriu la seva autobiografia, amb petita ajuda per part de Maurice Hamilton. Hill ja havia "escrit" alguns llibres amb Alan Henry o amb el propi Hamilton, però eren més aviat relats superficials de temporades.
En aquest cas trobem al Hill més honest i més profund. Després del pròleg de Jackie Stewart, la introducció de Hill parla no de la seva carrera si no dels seus problemes entenent i entomant la mort del seu pare, el bicampió del món Graham Hill.

Com a algú que ha patit ansietat i una mica de depressió, és fins a cert punt fascinant en una manera estranya descobrir que el pilot que et va fer enamorar amb el teu esport preferit hagi passat per coses similars. Mai penses que els ídols que veus per televisió puguin patir com nosaltres, i és molt interessant tot el relat que fa dels seus anys amb la família al complet i a partir de la mort del pare. Hill va tenir una infància atípica i una adolescència partida per la meitat, i és molt interessant com s'ha documentat per reforçar alguns dels punts que ha anat entenent amb el temps, els problemes, els comportaments, etc.

El llibre passa més tard a centrar-se en la seva carrera. No és un repàs exhaustiu però toca tots els punts importants, amb comentaris interessants sobre les interioritats dels equips, caps d'equip i companys que va tenir. Tot complementat amb el sarcasme i rient-se de si mateix i de les seves decisions.

És probable que mai més veiem un debutant a la Fórmula 1 amb 32 anys, campió als 36 i retirat als 39. Només per això ja és un llibre destacat, però també és un llibre que val la pena perquè parla de com algú sense una gran confiança ni un gran ego va poder arribar al cim. D'un home que parla sense por de les pors i dels traumes, i de que a vegades cal demanar ajuda.

M'ha agradat: Va ser el meu pilot preferit i amb el llibre confirma que també és una persona notable.

No m'ha agradat: No és totalment detallat en la seva carrera i hi ha algunes errades de memòria, però afegeix al sentiment de conversa.

Crítica: 1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season

Feia dies que no feia crítica de llibre, però avui toca un tot just sortit del forn...

1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season
Ibrar Malik
Performance Publishing Ltd
ISBN: 9780957645035
161 pàgines
Anglès
2019

(Original en anglès) La temporada 1994 va ser un any decisiu per a la F1 de moltes maneres, els accidents de Roland Ratzenberger i Ayrton Senna van sacsejar els fonaments de l'esport. El que va seguir a continuació va ser un embolic: canvis normatius de pressa i corrents, descontentament dels equips, lluites de poder, acusacions de penalitzacions per motius polítics, rumors de tota mena, un final amb controvèrsia...
També va veure com Michael Schumacher i Benetton s'erigien com a aspirants al títol per sobre dels equips establerts. Molts creien que feien trampes, mentre altres pensaven que els penalitzaven en excés per temes extra-esportius. Per primer cop tots els punts de vista son examinats en detall en un llibre. Opinions noves, entrevistes exclusives i una pila de proves s'ajunten per donar l'anàlisi més clar dels fets. El llibre conté més de 250 fotos per il·lustrar la història, moltes d'elles rares i propietat dels protagonistes.
Hi ha contribucions exclusives per part de l'ex-pilot de F1 Mark Blundell, els membres de Benetton Willem Toet, Frank Dernie i Simon Morley, i els membres de Williams Paul West i Richard Wise. Quedareu parats de tot el que en surt. La temporada 1994 va ser tràgica, caòtica, política, tècnica i n'eren protagonistes alguns dels personatges més interessants. Una història que us captivarà.
-Va sentir Senna el control de tracció il·legal al Benetton de Schumacher a Aida? 
-Es va trobar un control de sortida al Benetton de Schumacher. Per què?
-El foc de Hockenheim va ser causat per Benetton treient un filtre de la manguera?
-Després de declarar-se culpables, per què Benetton no va rebre una gran penalització pel foc?
-Schumacher va ser desqualificat o prohibit de còrrer en 4 curses. Feia trampes o més aviat era per temes polítics?
-Tornar a cotxes més "senzills" va contribuir als accidents?
Aquest llibre vol contestar totes aquestes preguntes. Seguiu llegint... 

Vaig tenir primera notícia d'aquest llibre a través de l'autor mateix, el britànic Ibrar Malik. Jo segueixo diversos grups a Facebook i en un en particular, anomenat "Tests in Formula 1" hi publiquen alguns membres i ex-membres d'equips de Fórmula 1, com els mencionats Paul West i Richard Wise. Malik em va contactar sobre el seu llibre; de fet va contactar a centenars d'aficionats i va anar fent "publicitat" sobre el seu llibre mentre l'anava acabant.
L'autor porta des de 2015 buscant informació i contactant amb les diverses fonts que fa 25 anys treballaven a Benetton, Williams, Ford i demés per mirar de descobrir i desentrellar les diverses incògnites i polèmiques que van tacar l'any 1994.

El llibre està estructurat al llarg de la temporada i tracta sobre tot el que va passar, començant a mitjans de 1993, en el moment en que es comencen a negociar els canvis normatius de 1994 i va seguint per les curses de 1994, afegint també els temes extra-esportius com per exemple les diferents vegades que alguns equips van haver de presentar-se davant de la FIA, etc.
Tot i que durant el llibre ja es van aclarint coses, l'últim capítol és també una mena de resum per veure què va ser cert i què va ser invenció aquells anys.

Haig de dir que, malgrat haver sigut molt jove el 1994, creia que tenia un bon coneixement d'aquella temporada i aquest llibre m'ha destapat força coses que no sabia. Entre les acusacions, els caràcters i interessos d'uns i altres i els accidents, el relat que em queda es que unes modificacions ben intencionades del reglament ("per tornar el protagonisme als pilots") van causar una sèrie d'incidents dins i fora de la pista que no estaven previstos i que potser abans no haurien tingut tanta repercussió però que en el món televisat de 1994 van canviar la Fórmula 1 per sempre.

En resum, espero que el senyor Malik pugui fer de la seva passió la seva feina - aquest llibre és un bon punt de partida.

M'ha agradat: El fet que sigui un llibre d'un aficionat; es nota la passió i l'atenció al detall. No sempre cal tenir un accès VIP als circuits per poder fer una bona feina. 

No m'ha agradat: Potser es nota que l'autor no és escriptor, i el text pot semblar una mica embolicat, en el seu intent per explicar-ho amb tots els ets i uts.