Recordo quan estàvem amb el tema de l'Estatut i ens començàvem a manifestar-nos i el president José Montilla parlava de la desafecció. Entenc que ell parlava d'una desafecció de la ciutadania catalana cap a l'estat i cap al tractament que els estaments espanyols feien de l'Estatut. Aquesta desafecció només ha fet que créixer, però al mateix temps, hi ha una desafecció general amb la política.
Més enllà de l'independentisme, que prou coses té a corregir i prou desafecció ha generat, estem tornant a caure en general en una desesperació política. Fa uns anys el creixement de partits diferents va donar esperança. La CUP, Podemos, fins i tot per a alguns Ciutadans semblava ser alguna cosa nova, diferent, que no fos el mateix que els partits establerts ni tingués els vicis ni la corrupció de PP, PSOE i demés partits existents. Els examinaré cas a cas perquè no són ni molt menys iguals.
En primer cas i els primers que van perdre la careta, Ciutadans. El primer programa polític de Ciutadans podia semblar fins i tot raonable, però rascant sota la superfície trobaves les mentides. Agafem a Antonio Robles. La majoria de la gent no el coneix, però la meva dona el va tenir de professor de filosofia. Ella sempre recordarà dues coses d'ell: una, que no es ficaria mai en política, i dues, que sempre feia les classes en castellà. Clar, quan una persona així fa articles contra la immersió lingüística i menteix dient que no podia fer classes en castellà, i després segueix en política passant per UPyD i altres... com te'ls pots creure?
Com a microexemple del canvi de camisa constant que és Ciutadans, és un bon exemple. Jo crec que hi ha gent que encara no sap què són. I realment no són gaire res més que algú que ha volgut poder atiant l'anticatalanisme (i l'ha aconseguit), i per això faran el que sigui, pactaran com sigui. La seva estratègia és ser polítics professionals i no servidors del poble.
En segon lloc tenim a Podemos. Nascut del que va ser el 15-M, semblava l'alternativa possible a nivell espanyol per canviar l'estatus quo de veritat, però les proclames d'assaltar "los cielos", de treure a "la casta", de canviar les coses, i potser Carmena ho ha fet prou bé, però uns anys després hem vist que la vella política, aquella que tant han criticat, ha penetrat el partit. Parlem de culte a la personalitat com amb Pablo Iglesias o Ada Colau, parlem de rebaixa d'expectatives, parlem de rebaixa d'expectatives i parlem de la contaminació particulament aquí a Catalunya per Iniciativa. ICV era l'hereva del comunisme i integrava als Verds, i que en queda? Submissió al sistema, negació i pactes que fan pudor. Uns altres que s'agafen a la cadira en comptes de servir al poble, especialment greu quan alguns han viscut del sindicalisme tants anys.
Per últim hi ha la CUP i evidentment, ells són el contrari dels dos anteriors. No s'agafen a la cadira i no comprometen els seus ideals, però les últimes eleccions han sigut força pertorbadores per a ells, i és difícil d'entendre. Pot ser que una part sigui per desconeixement perquè canvien cada 4 anys de personal. Però es difícil d'entendre que si la gent està emprenyada amb JxCat i ERC perquè no voten a la CUP? Tothom els critica però mai ningú els ha donat poder real, un gran poder, per veure què fan.
Més enllà de l'independentisme, que prou coses té a corregir i prou desafecció ha generat, estem tornant a caure en general en una desesperació política. Fa uns anys el creixement de partits diferents va donar esperança. La CUP, Podemos, fins i tot per a alguns Ciutadans semblava ser alguna cosa nova, diferent, que no fos el mateix que els partits establerts ni tingués els vicis ni la corrupció de PP, PSOE i demés partits existents. Els examinaré cas a cas perquè no són ni molt menys iguals.
En primer cas i els primers que van perdre la careta, Ciutadans. El primer programa polític de Ciutadans podia semblar fins i tot raonable, però rascant sota la superfície trobaves les mentides. Agafem a Antonio Robles. La majoria de la gent no el coneix, però la meva dona el va tenir de professor de filosofia. Ella sempre recordarà dues coses d'ell: una, que no es ficaria mai en política, i dues, que sempre feia les classes en castellà. Clar, quan una persona així fa articles contra la immersió lingüística i menteix dient que no podia fer classes en castellà, i després segueix en política passant per UPyD i altres... com te'ls pots creure?
Com a microexemple del canvi de camisa constant que és Ciutadans, és un bon exemple. Jo crec que hi ha gent que encara no sap què són. I realment no són gaire res més que algú que ha volgut poder atiant l'anticatalanisme (i l'ha aconseguit), i per això faran el que sigui, pactaran com sigui. La seva estratègia és ser polítics professionals i no servidors del poble.
En segon lloc tenim a Podemos. Nascut del que va ser el 15-M, semblava l'alternativa possible a nivell espanyol per canviar l'estatus quo de veritat, però les proclames d'assaltar "los cielos", de treure a "la casta", de canviar les coses, i potser Carmena ho ha fet prou bé, però uns anys després hem vist que la vella política, aquella que tant han criticat, ha penetrat el partit. Parlem de culte a la personalitat com amb Pablo Iglesias o Ada Colau, parlem de rebaixa d'expectatives, parlem de rebaixa d'expectatives i parlem de la contaminació particulament aquí a Catalunya per Iniciativa. ICV era l'hereva del comunisme i integrava als Verds, i que en queda? Submissió al sistema, negació i pactes que fan pudor. Uns altres que s'agafen a la cadira en comptes de servir al poble, especialment greu quan alguns han viscut del sindicalisme tants anys.
Per últim hi ha la CUP i evidentment, ells són el contrari dels dos anteriors. No s'agafen a la cadira i no comprometen els seus ideals, però les últimes eleccions han sigut força pertorbadores per a ells, i és difícil d'entendre. Pot ser que una part sigui per desconeixement perquè canvien cada 4 anys de personal. Però es difícil d'entendre que si la gent està emprenyada amb JxCat i ERC perquè no voten a la CUP? Tothom els critica però mai ningú els ha donat poder real, un gran poder, per veure què fan.
Un altre punt preocupant de la CUP és el que s'ha anomenat com a "cas Boya", on la diputada aranesa es va apartar temporalment per assetjament psicològic d'un company de partit. Llegíem aquesta setmana que tres companyes més del partit dimitien del Secretariat Nacional perquè creien que s'havia minimitzat l'assumpte. Llegeixo ara que la CUP està treballant en un protocol d'actuació per a casos com aquests, però si fins i tot passa a la CUP, què no deu passar als altres partits?
Crec que hi ha força gent que vol canvis, però com els articulem si uns ens menteixen i els altres mai reben prou suport?
Crec que hi ha força gent que vol canvis, però com els articulem si uns ens menteixen i els altres mai reben prou suport?
Es més - quan hi haurà una auditoria real de la política en termes de compliment de promeses? Com es vol que la gent continuï creient en certs projectes si després es tiren enrere o son globus sonda? Crec que molts de nosaltres voldríem ficar-nos en política, influir les coses i canviar-les per a bé, però com? Com, quan els partits tradicionals tenen tant poder i influència ja no ells, si no els poders mediàtics i econòmics que els mouen al seu ritme?
Nosaltres no som d'eixe món... però no en tenim cap més on anar.
Nosaltres no som d'eixe món... però no en tenim cap més on anar.
