Crítica: 1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season

Feia dies que no feia crítica de llibre, però avui toca un tot just sortit del forn...

1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season
Ibrar Malik
Performance Publishing Ltd
ISBN: 9780957645035
161 pàgines
Anglès
2019

(Original en anglès) La temporada 1994 va ser un any decisiu per a la F1 de moltes maneres, els accidents de Roland Ratzenberger i Ayrton Senna van sacsejar els fonaments de l'esport. El que va seguir a continuació va ser un embolic: canvis normatius de pressa i corrents, descontentament dels equips, lluites de poder, acusacions de penalitzacions per motius polítics, rumors de tota mena, un final amb controvèrsia...
També va veure com Michael Schumacher i Benetton s'erigien com a aspirants al títol per sobre dels equips establerts. Molts creien que feien trampes, mentre altres pensaven que els penalitzaven en excés per temes extra-esportius. Per primer cop tots els punts de vista son examinats en detall en un llibre. Opinions noves, entrevistes exclusives i una pila de proves s'ajunten per donar l'anàlisi més clar dels fets. El llibre conté més de 250 fotos per il·lustrar la història, moltes d'elles rares i propietat dels protagonistes.
Hi ha contribucions exclusives per part de l'ex-pilot de F1 Mark Blundell, els membres de Benetton Willem Toet, Frank Dernie i Simon Morley, i els membres de Williams Paul West i Richard Wise. Quedareu parats de tot el que en surt. La temporada 1994 va ser tràgica, caòtica, política, tècnica i n'eren protagonistes alguns dels personatges més interessants. Una història que us captivarà.
-Va sentir Senna el control de tracció il·legal al Benetton de Schumacher a Aida? 
-Es va trobar un control de sortida al Benetton de Schumacher. Per què?
-El foc de Hockenheim va ser causat per Benetton treient un filtre de la manguera?
-Després de declarar-se culpables, per què Benetton no va rebre una gran penalització pel foc?
-Schumacher va ser desqualificat o prohibit de còrrer en 4 curses. Feia trampes o més aviat era per temes polítics?
-Tornar a cotxes més "senzills" va contribuir als accidents?
Aquest llibre vol contestar totes aquestes preguntes. Seguiu llegint... 

Vaig tenir primera notícia d'aquest llibre a través de l'autor mateix, el britànic Ibrar Malik. Jo segueixo diversos grups a Facebook i en un en particular, anomenat "Tests in Formula 1" hi publiquen alguns membres i ex-membres d'equips de Fórmula 1, com els mencionats Paul West i Richard Wise. Malik em va contactar sobre el seu llibre; de fet va contactar a centenars d'aficionats i va anar fent "publicitat" sobre el seu llibre mentre l'anava acabant.
L'autor porta des de 2015 buscant informació i contactant amb les diverses fonts que fa 25 anys treballaven a Benetton, Williams, Ford i demés per mirar de descobrir i desentrellar les diverses incògnites i polèmiques que van tacar l'any 1994.

El llibre està estructurat al llarg de la temporada i tracta sobre tot el que va passar, començant a mitjans de 1993, en el moment en que es comencen a negociar els canvis normatius de 1994 i va seguint per les curses de 1994, afegint també els temes extra-esportius com per exemple les diferents vegades que alguns equips van haver de presentar-se davant de la FIA, etc.
Tot i que durant el llibre ja es van aclarint coses, l'últim capítol és també una mena de resum per veure què va ser cert i què va ser invenció aquells anys.

Haig de dir que, malgrat haver sigut molt jove el 1994, creia que tenia un bon coneixement d'aquella temporada i aquest llibre m'ha destapat força coses que no sabia. Entre les acusacions, els caràcters i interessos d'uns i altres i els accidents, el relat que em queda es que unes modificacions ben intencionades del reglament ("per tornar el protagonisme als pilots") van causar una sèrie d'incidents dins i fora de la pista que no estaven previstos i que potser abans no haurien tingut tanta repercussió però que en el món televisat de 1994 van canviar la Fórmula 1 per sempre.

En resum, espero que el senyor Malik pugui fer de la seva passió la seva feina - aquest llibre és un bon punt de partida.

M'ha agradat: El fet que sigui un llibre d'un aficionat; es nota la passió i l'atenció al detall. No sempre cal tenir un accès VIP als circuits per poder fer una bona feina. 

No m'ha agradat: Potser es nota que l'autor no és escriptor, i el text pot semblar una mica embolicat, en el seu intent per explicar-ho amb tots els ets i uts.

Coses que passen pel cap

Amb aquesta entrada simplement el que vull fer és intentar fer una aproximació al que és un dia "normal" dins d'aquesta anormalitat meva que fa ja que dura més d'un any - viure permanentment amb ansietat i no saber ben bé què fer-hi al respecte. Seran per tant frases amb o sense relació entre elles, pensaments que passen pel cap d'un malalt mental, amb algun comentari al costat per posar context.

"No em trobo massa bé" - massa sovint. Passa força moments al dia i mai sé ben bé per què. Quasi que millor surto a fer un volt a veure què tal, a veure si em toca l'aire. Si estic sol o amb l'Heleia rai, però és complicat d'entendre per a la gent del nostre voltant, perquè és pràcticament instantani, estar bé -> no estar bé.

"A poc a poc i amb calma, sense moviments bruscos, que no se te'n vagi el cap" - Al despertar-se o al canviar de posició.

"Avui podria fer això i allò altre, però pff..." - Part mandra, part perquè ho haig de fer, part em trobaré malament si ho faig...

"Si no em trobo bé, es per ansietat o perquè realment tinc alguna cosa més?" - Sempre penses si et trobes malament perquè tens ansietat o bé si tens alguna altra cosa. Tot i que ara per ara, físicament estic bé, segons totes les proves.

"Amb què em podria distreure, quin esport podria fer?" - Sortir sol a caminar o còrrer encara em fa pensar més. També és una altra cosa en que una millor posició permet provar més coses, més esports.

"Què menjo avui? Potser m'aniria millor el pa amb nocilla." - de trobar-me millor o pitjor un va trobant menjars que senten més bé o si més no donen la sensació de trobar-se millor.

"Per dissabte quasi que faci macarrons. No provem coses rares que després hem de conduir" - als caps de setmana si hem d'anar a veure la família. Que en tinc ganes, però el trajecte sol ser complicat. La pasta normalment va bé, però no tanta com menjava abans. De fet, cap quantitat és com menjava abans.

"Hauria de buscar feina, potser" - Però com collons busco quelcom si no puc estar normal una o dues hores seguides? Quina mena d'activitat puc prometre a algú?

"Em sento ple" - Tenir set, beure menys aigua de la que beuries perquè saps que t'infles com un globus i malgrat tot, sentir-te ple com una banyera.

"Què demano? Una clara? Aigua...?" - En situació social, què demano per beure? Jo que m'havia fotut tantes cerveses que en col·leccionava les ampolles, fins a unes 700, i ara no em puc acabar ni un quinto.

"A aquella persona li passa el mateix que a mi, podria ajudar-la..." - Però sóc ben conscient per experiència que no pots obligar a ningú a ser ajudat, malgrat l'estima que li tinguis i el bé que li vulguis.

"Ara per què em fa mal el coll?" - Moltes vegades, de sobte els músculs del coll i espatlles fan mal, des de la base del crani fins a l'alçada dels omòplats per baix, per sobre la clavícula fins l'espatlla. Per què?

"Potser si faig així o aixà m'anirà millor pel coll..." - No parar de dubtar sobre posicions, gestos i maneres de moure's per mirar de no tenir dolor.

"Uff, avui haig de conduir. Portem patates i aigua?" - Sovint em trobo supertens conduint, tot i que conduir ha estat durant anys una de les activitats que més m'ha agradat. Sembla que les patates fregides ajuden a relaxar una mica, però molts cops acabo un trajecte molt aixafat.

"Joder, vaig ajudar a muntar aquest sopar d'amics i ara que s'acosta el dia no hi vull anar" - Crec que en realitat és un mecanisme de defensa perquè sé que, tot i que son persones que tinc ganes de veure, en els primers moments em trobaré molt malament, pres de l'ansietat que es manifesta tant en coses bones com dolentes.

"No està molt alta la tele? Sents aquesta olor?" - Sembla que se m'hagin aguditzat l'olfacte i l'oïda. Sobretot algunes olors semblen més ofensives.

"Quin mareig, per què em passa ara això?" - He estat masses hores davant la pantalla? Fa massa estona que no menjo res? M'ha sentat malament alguna cosa? Potser em ve dels dolors al coll? Tinc febre, no no tinc febre. 

"L'Heleia té vacances aquells dies, podríem fer això i això... si em trobo bé, es clar" - Odio no saber si em trobaré bé o no. De fet la majoria de dies pel matí no sé si em trobaré bé per la tarda.

"Vols dir que llegint un llibre s'arregla?" - Tant de bo fos així, però no sé per què no em convenç. Això també és com tot, una persona amb més mitjans fa més visites, pot provar més teràpies i més variades, però nosaltres preferim gastar els diners en menjar cada dia...

"Tant de bo pogués pensar menys" - Ja fa molts anys que crec que penso massa, però fins fa un any no era incapacitant. Com a mínim fa 15 anys ja pensava que tant de bo fos una mica més tonto i potser seria una mica més feliç, no donant tants tombs a les coses.

"Per què estic així si teòricament ara no estem tant malament?" - Per què si les hem passat més putes en altres moments ara pateixo més?

"Això serà així la resta de la meva vida?" - Un no pot evitar pensar si tal com ha aparegut l'ansietat desapareixerà o serà algo present per sempre.

"Sóc una rèmora, no només estic aturant el meu futur sinó també el de l'Heleia" - la culpabilitat hi és molt present. Però què ve abans, el dolor i el malestar o la culpa?

"Per què?" - la pregunta més repetida. Per què ara estic així i no ho estava abans? Què ha canviat? Que puc fer-hi al respecte? 


No sé si servirà d'ajuda o de res aquesta entrada, però potser us ajudarà a entendre millor el funcionament i el patiment del cervell d'un servidor...

Sóc conscient de que hi ha gent que les passa més putes. Gent que realment pot morir de les seves malalties. Sempre hi ha algú que ho passa pitjor. Però simplement aquesta es la meva finestra i hi veieu això. Alguns potser direu, penses massa, però dir-m'ho no és la solució; no ho puc evitar.

Tal dia farà un any...

Som a punt de complir un aniversari. Per una banda empoderador, per una altra ignominiós. Farà un any de l'1 d'octubre.

Recordo tenir clar que no aniria a les 8 a votar. Feien Fórmula 1 a Malàisia i va en contra de la meva programació no veure un gran premi en directe. A través de les xarxes socials igualment teníem informació sobre com estaven les escoles a Manlleu i si feia falta més o menys gent.
Així doncs jo vaig anar al menjador a veure la cursa mentre l'Heleia es quedava a l'habitació mirant el 3/24 i horroritzant-se amb les imatges que començaven a arribar. 

Un cop acabada la cursa vam anar al col·legi i vam trigar ben bé un parell d'hores a poder votar però ho vam poder fer malgrat les dificultats informàtiques en el nostre cas. Sembla que a Osona no es van atrevir...

Tots sabem les dades, els cops, els ferits, i tot el que ha vingut abans i després però... cap a on ens ha dut?
Dies després de l'1 d'octubre, si els líders polítics o d'associacions haguessin demanat a la gent ocupar espais, o fins i tot tirar-se d'un pont la gent ho hagués fet. S'anava a una i s'anava a fer el que s'hagués de fer sempre sense traspassar el límit de la violència, però en canvi els líders polítics i d'associacions van sortir del país o van presentar-se a les autoritats espanyoles, on sens dubte, se'ls van quedar com ostatges. Més tard, a sobre, vam jugar a les seves eleccions, les vam guanyar i ni l'estat espanyol ha permès que governin els que lideraven les llistes ni els nostres partits han complert les seves promeses.

Per una banda es parla d'internacionalització del procés amb Puigdemont per Europa i la imatge dolenta per Espanya dels presos polítics. Però per l'altra tenim els partits i associacions més afeblides per la falta dels seus líders aquí, i la constant rebaixa d'objectius. És més, sembla que haguem tornat al vell joc d'assegurar-se cadascú les cadires i les posicions personals en comptes de mirar pel bé comú.

Ja som de normal desconfiats amb els polítics. Tenim desenes i desenes de polítics que s'han venut els ideals a bon preu, ja fos per ànsia de poder, per avarícia o simplement per garantir-se un futur ell, els fills i els néts.

Semblava que l'any passat els "nostres" tenien clar que calia deixar de banda partidismes i lluitar per un bé comú que millorés les condicions dels ciutadans. Aquesta frase última seria la base de tota política però per desgràcia s'oblida sempre. Més enllà de diferències ideològiques, quants polítics actuals veieu avui dia que busquin el bé comú i no tant sols allargar l'estada a la cadira?

No tinc una recepta màgica de com fer la independència, però està clar que el que hem fet fins ara no ha funcionat, doncs no som independents ni tant sols estem en procés de ser-ho Si volem jugar al terreny europeu se'ls ha de convèncer de que una Catalunya independent serà millor per a la Unió que no pas l'estat actual. 

Però al mateix temps cal tenir un punt de destresa. Cal tenir el major nombre d'alcaldes independentistes possible, incloent Barcelona. I un cop fet això, cal col·locar persones afins a la independència en tots els punts estratègics del país. Sembla que tenim molt infiltrat, especialment en llocs com als Mossos, i si mai volem tenir el control efectiu del territori cal comptar amb persones de confiança.

La independència es fa contra un estat, l'espanyol, que ha demostrat sobradament que farà el que faci falta per coartar qualsevol aspiració catalana. 

Per tant, no hem de rebaixar-nos a la seva violència d'estat, però podem ser una mica més llestos. Com deia Obi-Wan Kenobi, "hi ha alternatives a lluitar". Si es va aconseguir fer un referèndum com el de l'1 d'octubre mitjançant organització i xarxa de persones i no van olorar ni una urna fins que van ser als col·legis, es poden fer més coses.

La pregunta és: es volen fer més coses? Gran part dels 2 milions i escaig de votants independentistes volen fer més coses, però cal unitat d'acció i accions galvanitzadores com ho va ser l'1 d'octubre, no accions puntuals i esporàdiques.
Ara bé, tenim els líders per a aquest encàrrec? Volen els líders polítics fer més coses?