dimecres, 6 de maig de 2015

Campions sense corona: 4. Ronnie Peterson

4. Ronnie Peterson
(millor resultat: subcampió, 1971 i 1978)

Bengt Ronnie Peterson va néixer el 14 de febrer de 1944 a Almby, prop d'Örebro, Suècia. El seu pare Bengt, forner de professió, era molt aficionat als esports de motor i de tant en tant participava en algunes curses. Així, ja de molt petits tant en Ronnie com el seu germà Tommy van aprendre a conduir. En Ronnie va començar a competir en karts, categoria en la que va participar fins als 22 anys, guanyant diversos campionats nacionals.

Dels karts va passar a la Fórmula 3 sueca, on inicialment va còrrer amb el Svebe, un Brabham modificat per el propi Ronnie amb l'ajuda d'en Bengt i l'amic de la família Sven Andersson. Va obtenir alguns bons resultats, però per a la temporada 1967 van veure que sortia més a compte comprar un Brabham, amb el que quedaria cinquè al campionat suec. La temporada següent, el fabricant italià Tecno el fitxa i aquell any 1968 representa l'eclosió de Peterson. Finalment guanya el títol suec de Fórmula 3 i la temporada següent es proclama campió europeu de l'especialitat, guanyant fins i tot la cursa de Mònaco.

El 1970 Peterson va debutar a la Fórmula 1 amb un March de l'equip privat de Colin Crabbe. No va poder aconseguir cap punt. Aquell any, també va participar a la Fórmula 2 de la mà de Malcolm Guthrie, acabant cinquè amb un podi i una pole, i també va còrrer les 24 hores de Le Mans amb Ferrari, però no va acabar la cursa en l'única ocasió que la correria.

L'equip March oficial va fitxar Peterson per al 1971, i el suec els va tornar la confiança en forma de resultats. Al mundial de Fórmula 1 va ser subcampió aconseguint cinc podis però cap victòria, mentre que a la Fórmula 2, també amb March, va proclamar-se campió de l'especialitat, amb quatre victòries. La temporada següent no seria tant exitosa, essent novè a la Fórmula 1 i guanyant una cursa de Fórmula 2.

Peterson va fitxar per l'equip campió, Lotus, per a la temporada 1973. Ell i Emerson Fittipaldi eren els favorits però finalment el títol va anar a parar a mans de Jackie Stewart; els dos pilots de Lotus es van treure punts entre ells. Si més no en Ronnie va ser tercer al mundial i per fi va guanyar les seves primeres curses de Fórmula 1 a França, Àustria, Itàlia i Estats Units. Per al 1974 Fittipaldi va marxar i Peterson es va convertir en el líder de l'equip, però el substitut del Lotus 72E, el 76, va ser un desastre i l'equip va continuar amb els vells 72E. Peterson va ser cinquè amb tres victòries, i de pas va guanyar una cursa de Fórmula 2 amb March.

Pitjor serien les coses el 1975. Les úniques bones notícies van ser el seu casament amb Barbro i el naixement de la seva filla Nina. Tant ell com el seu company Jacky Ickx seguien havent de pilotar el 72E, que ara ja tenia sis anys. Peterson tant sols va aconseguir 6 punts, i a finals de temporada l'equip Shadow volia fitxar-lo. Peterson es va quedar a Lotus degut a les promeses de millores que li va fer Colin Chapman, però després de pilotar el Lotus 77 a la primera cursa de 1976, Peterson se'n va anar a March una altra vegada. Allí, el suec va aconseguir una victòria i va quedar onzè del campionat.
L'any 1977 va còrrer amb Tyrrell, que llavors tenia el P34 de sis rodes. La falta de desenvolupament dels petits pneumàtics davanters va restringir l'eficàcia del P34 i Peterson només va obtenir 7 punts, quedant catorzè al mundial. 

Sorprenentment, el 1978 va tornar a Lotus. El seu company era Mario Andretti, i en deferència a haver desenvolupat els cotxes amb efecte terra, es va arribar a un acord tàcit pel qual Andretti seria el número 1 de l'equip. Hi va haver molta rumorologia al voltant d'aquesta situació, però Peterson no va queixar-se mai i sempre va dir que l'italoamericà era més ràpid que ell. La temporada va ser un èxit total per a Lotus, i a l'arribar a Monza, tot estava llest perquè Andretti es proclamés campió. I Andretti ho va aconseguir, però la sortida d'aquella cursa es va donar mentre alguns cotxes encara arribaven a la graella. L'efecte dominó va provocar una col·lisió múltiple. Peterson va patir greus fractures a les cames, però tot indicava que se'n sortiria. Malauradament, el pilot va morir el dia següent, 11 de setembre de 1978, a causa d'un embolisme, cosa que segurament s'hauria pogut evitar amb diferents mètodes d'atenció als accidentats.
Peterson va ser subcampió a títol pòstum, amb dues victòries. La seva dona Barbro mai va superar la mort d'en Ronnie, va patir diverses depressions i va suicidar-se 9 anys més tard, quan sortia amb el també pilot John Watson.

El llegat de Ronnie Peterson és el seu estil espectacular. El suec s'adaptava a qualsevol cotxe per mitjà del seu estil que consistia en fer derrapar els vehicles. Per altra banda, s'ha reconegut que pilots com Niki Lauda o Mario Andretti eren millors a l'hora de posar a punt un vehicle, però Peterson tenia una velocitat natural prodigiosa, i molts creien que era el pilot més ràpid a una volta durant els seus anys a la Fórmula 1. És probable que hagués marxat a McLaren el 1979, i hagués estat interessant veure com s'hagués adaptat a l'efecte terra i als motors turbo.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada