Coses que passen pel cap

Amb aquesta entrada simplement el que vull fer és intentar fer una aproximació al que és un dia "normal" dins d'aquesta anormalitat meva que fa ja que dura més d'un any - viure permanentment amb ansietat i no saber ben bé què fer-hi al respecte. Seran per tant frases amb o sense relació entre elles, pensaments que passen pel cap d'un malalt mental, amb algun comentari al costat per posar context.

"No em trobo massa bé" - massa sovint. Passa força moments al dia i mai sé ben bé per què. Quasi que millor surto a fer un volt a veure què tal, a veure si em toca l'aire. Si estic sol o amb l'Heleia rai, però és complicat d'entendre per a la gent del nostre voltant, perquè és pràcticament instantani, estar bé -> no estar bé.

"A poc a poc i amb calma, sense moviments bruscos, que no se te'n vagi el cap" - Al despertar-se o al canviar de posició.

"Avui podria fer això i allò altre, però pff..." - Part mandra, part perquè ho haig de fer, part em trobaré malament si ho faig...

"Si no em trobo bé, es per ansietat o perquè realment tinc alguna cosa més?" - Sempre penses si et trobes malament perquè tens ansietat o bé si tens alguna altra cosa. Tot i que ara per ara, físicament estic bé, segons totes les proves.

"Amb què em podria distreure, quin esport podria fer?" - Sortir sol a caminar o còrrer encara em fa pensar més. També és una altra cosa en que una millor posició permet provar més coses, més esports.

"Què menjo avui? Potser m'aniria millor el pa amb nocilla." - de trobar-me millor o pitjor un va trobant menjars que senten més bé o si més no donen la sensació de trobar-se millor.

"Per dissabte quasi que faci macarrons. No provem coses rares que després hem de conduir" - als caps de setmana si hem d'anar a veure la família. Que en tinc ganes, però el trajecte sol ser complicat. La pasta normalment va bé, però no tanta com menjava abans. De fet, cap quantitat és com menjava abans.

"Hauria de buscar feina, potser" - Però com collons busco quelcom si no puc estar normal una o dues hores seguides? Quina mena d'activitat puc prometre a algú?

"Em sento ple" - Tenir set, beure menys aigua de la que beuries perquè saps que t'infles com un globus i malgrat tot, sentir-te ple com una banyera.

"Què demano? Una clara? Aigua...?" - En situació social, què demano per beure? Jo que m'havia fotut tantes cerveses que en col·leccionava les ampolles, fins a unes 700, i ara no em puc acabar ni un quinto.

"A aquella persona li passa el mateix que a mi, podria ajudar-la..." - Però sóc ben conscient per experiència que no pots obligar a ningú a ser ajudat, malgrat l'estima que li tinguis i el bé que li vulguis.

"Ara per què em fa mal el coll?" - Moltes vegades, de sobte els músculs del coll i espatlles fan mal, des de la base del crani fins a l'alçada dels omòplats per baix, per sobre la clavícula fins l'espatlla. Per què?

"Potser si faig així o aixà m'anirà millor pel coll..." - No parar de dubtar sobre posicions, gestos i maneres de moure's per mirar de no tenir dolor.

"Uff, avui haig de conduir. Portem patates i aigua?" - Sovint em trobo supertens conduint, tot i que conduir ha estat durant anys una de les activitats que més m'ha agradat. Sembla que les patates fregides ajuden a relaxar una mica, però molts cops acabo un trajecte molt aixafat.

"Joder, vaig ajudar a muntar aquest sopar d'amics i ara que s'acosta el dia no hi vull anar" - Crec que en realitat és un mecanisme de defensa perquè sé que, tot i que son persones que tinc ganes de veure, en els primers moments em trobaré molt malament, pres de l'ansietat que es manifesta tant en coses bones com dolentes.

"No està molt alta la tele? Sents aquesta olor?" - Sembla que se m'hagin aguditzat l'olfacte i l'oïda. Sobretot algunes olors semblen més ofensives.

"Quin mareig, per què em passa ara això?" - He estat masses hores davant la pantalla? Fa massa estona que no menjo res? M'ha sentat malament alguna cosa? Potser em ve dels dolors al coll? Tinc febre, no no tinc febre. 

"L'Heleia té vacances aquells dies, podríem fer això i això... si em trobo bé, es clar" - Odio no saber si em trobaré bé o no. De fet la majoria de dies pel matí no sé si em trobaré bé per la tarda.

"Vols dir que llegint un llibre s'arregla?" - Tant de bo fos així, però no sé per què no em convenç. Això també és com tot, una persona amb més mitjans fa més visites, pot provar més teràpies i més variades, però nosaltres preferim gastar els diners en menjar cada dia...

"Tant de bo pogués pensar menys" - Ja fa molts anys que crec que penso massa, però fins fa un any no era incapacitant. Com a mínim fa 15 anys ja pensava que tant de bo fos una mica més tonto i potser seria una mica més feliç, no donant tants tombs a les coses.

"Per què estic així si teòricament ara no estem tant malament?" - Per què si les hem passat més putes en altres moments ara pateixo més?

"Això serà així la resta de la meva vida?" - Un no pot evitar pensar si tal com ha aparegut l'ansietat desapareixerà o serà algo present per sempre.

"Sóc una rèmora, no només estic aturant el meu futur sinó també el de l'Heleia" - la culpabilitat hi és molt present. Però què ve abans, el dolor i el malestar o la culpa?

"Per què?" - la pregunta més repetida. Per què ara estic així i no ho estava abans? Què ha canviat? Que puc fer-hi al respecte? 


No sé si servirà d'ajuda o de res aquesta entrada, però potser us ajudarà a entendre millor el funcionament i el patiment del cervell d'un servidor...

Sóc conscient de que hi ha gent que les passa més putes. Gent que realment pot morir de les seves malalties. Sempre hi ha algú que ho passa pitjor. Però simplement aquesta es la meva finestra i hi veieu això. Alguns potser direu, penses massa, però dir-m'ho no és la solució; no ho puc evitar.

Tal dia farà un any...

Som a punt de complir un aniversari. Per una banda empoderador, per una altra ignominiós. Farà un any de l'1 d'octubre.

Recordo tenir clar que no aniria a les 8 a votar. Feien Fórmula 1 a Malàisia i va en contra de la meva programació no veure un gran premi en directe. A través de les xarxes socials igualment teníem informació sobre com estaven les escoles a Manlleu i si feia falta més o menys gent.
Així doncs jo vaig anar al menjador a veure la cursa mentre l'Heleia es quedava a l'habitació mirant el 3/24 i horroritzant-se amb les imatges que començaven a arribar. 

Un cop acabada la cursa vam anar al col·legi i vam trigar ben bé un parell d'hores a poder votar però ho vam poder fer malgrat les dificultats informàtiques en el nostre cas. Sembla que a Osona no es van atrevir...

Tots sabem les dades, els cops, els ferits, i tot el que ha vingut abans i després però... cap a on ens ha dut?
Dies després de l'1 d'octubre, si els líders polítics o d'associacions haguessin demanat a la gent ocupar espais, o fins i tot tirar-se d'un pont la gent ho hagués fet. S'anava a una i s'anava a fer el que s'hagués de fer sempre sense traspassar el límit de la violència, però en canvi els líders polítics i d'associacions van sortir del país o van presentar-se a les autoritats espanyoles, on sens dubte, se'ls van quedar com ostatges. Més tard, a sobre, vam jugar a les seves eleccions, les vam guanyar i ni l'estat espanyol ha permès que governin els que lideraven les llistes ni els nostres partits han complert les seves promeses.

Per una banda es parla d'internacionalització del procés amb Puigdemont per Europa i la imatge dolenta per Espanya dels presos polítics. Però per l'altra tenim els partits i associacions més afeblides per la falta dels seus líders aquí, i la constant rebaixa d'objectius. És més, sembla que haguem tornat al vell joc d'assegurar-se cadascú les cadires i les posicions personals en comptes de mirar pel bé comú.

Ja som de normal desconfiats amb els polítics. Tenim desenes i desenes de polítics que s'han venut els ideals a bon preu, ja fos per ànsia de poder, per avarícia o simplement per garantir-se un futur ell, els fills i els néts.

Semblava que l'any passat els "nostres" tenien clar que calia deixar de banda partidismes i lluitar per un bé comú que millorés les condicions dels ciutadans. Aquesta frase última seria la base de tota política però per desgràcia s'oblida sempre. Més enllà de diferències ideològiques, quants polítics actuals veieu avui dia que busquin el bé comú i no tant sols allargar l'estada a la cadira?

No tinc una recepta màgica de com fer la independència, però està clar que el que hem fet fins ara no ha funcionat, doncs no som independents ni tant sols estem en procés de ser-ho Si volem jugar al terreny europeu se'ls ha de convèncer de que una Catalunya independent serà millor per a la Unió que no pas l'estat actual. 

Però al mateix temps cal tenir un punt de destresa. Cal tenir el major nombre d'alcaldes independentistes possible, incloent Barcelona. I un cop fet això, cal col·locar persones afins a la independència en tots els punts estratègics del país. Sembla que tenim molt infiltrat, especialment en llocs com als Mossos, i si mai volem tenir el control efectiu del territori cal comptar amb persones de confiança.

La independència es fa contra un estat, l'espanyol, que ha demostrat sobradament que farà el que faci falta per coartar qualsevol aspiració catalana. 

Per tant, no hem de rebaixar-nos a la seva violència d'estat, però podem ser una mica més llestos. Com deia Obi-Wan Kenobi, "hi ha alternatives a lluitar". Si es va aconseguir fer un referèndum com el de l'1 d'octubre mitjançant organització i xarxa de persones i no van olorar ni una urna fins que van ser als col·legis, es poden fer més coses.

La pregunta és: es volen fer més coses? Gran part dels 2 milions i escaig de votants independentistes volen fer més coses, però cal unitat d'acció i accions galvanitzadores com ho va ser l'1 d'octubre, no accions puntuals i esporàdiques.
Ara bé, tenim els líders per a aquest encàrrec? Volen els líders polítics fer més coses?

Crítica: Montecarlo, de Peter Terrin

Avui critico un llibre de temàtica de carreres, però és una novel·la, no pas una biografia!

Montecarlo
Peter Terrin
Editorial Raig Verd
ISBN: 9788416689552
209 pàgines
Català
2014

Mònaco, Gran Premi de Fórmula 1, maig de 1968. El Príncep de Mònaco, la jet set i la premsa mundial esperen l'arribada de Deedee, estrella del cine francès, el somni de tots els homes i també d'un jove mecànic de Lotus: Jack Preston. Però just quan l'actriu fa la seva entrada a la pista, un cotxe explota i Jack, envoltat de flames i invisible per al públic, salva la vida de la jove actriu, mentre que ell pateix terribles cremades. De tornada a casa amb la seva dona, Jack anhela un senyal de gratitud de Deedee, que a la vegada serà un reconeixement del seu acte heroic. No obstant aixó, Deedee sembla no saber o no pensar en el que va passar, embriagada amb el seu extraordinari nou èxit televisiu.
Terrin dibuixa una història sobre la necessitat de ser reconegut amb un estil evocador i una imaginació meravellosa. En un exercici d'alta literatura escriu una obra amb una veu original i delicada que ens fa reflexionar: Quan es converteix una persona en heroi?

No són majoria les novel·les amb tema automobilístic, i del 2014 i de Peter Terrin, escriptor flamenc, ens arriba Montecarlo, traduïda al català per Maria Rosich aquest 2018.
Sempre és agradable llegir ficció del tema preferit d'un mateix. Montecarlo compleix, i fins i tot diria que és de lectura fàcil, tot i que això pot ser més per la brevetat extrema dels capítols que no pas per un relat que t'enganxi.

M'ha donat la sensació de que el llibre feia tot el que ha de fer un llibre però no més - no emociona, no t'atrapa. El relat està ben construït, tot està ben raonat, però del que llegim al darrere del llibre com a "catch" no se'n desenvolupa massa més cosa.

Potser el millor del llibre, més enllà de que Terrin escriu prou bé i directe al gra, és quan l'acció està al poble, lluny de la glòria i prop de les misèries diàries, més identificables amb cadascun de nosaltres.

En definitiva, un bon llibre per passar una bona estona, però no us canviarà pas la vida ;)

M'ha agradat: Sempre és agradable llegir una novel·la del tema, i té parts bones.

No m'ha agradat: Crec que és una mica escàs.

Crítica: Los misterios de Ayrton Senna, de Carlos Castellá

El periodista català Carlos Castellá va morir el 2016 de càncer. Mentre es tractava de la malaltia va aprofitar el temps per escriure el seu primer llibre: Los misterios de Ayrton Senna.

Los misterios de Ayrton Senna
Carlos Castellá
Autopublicat
ISBN: 9781523396924
374 pàgines
Castellà
2016

(Original en castellà) Què es pot dir d'Ayrton Senna que no s'hagi dit ja? Aquest llibre és un assaig sobre el millor corredor de la seva època i un dels millors de la història, sobre la seva carrera, sobre el seu pilotatge, les seves lluites amb altres pilots i totes les circumstàncies que van influir en la seva tràgica mort. Però també és un estudi en busca de respostes per alguns dels misteris que envolten la memòria de Senna, com la seva religiositat, la seva vida amorosa, la seva cobdícia i falta d'escrúpols i perquè s'intenten amagar alguns dels seus comportaments menys edificants.
Per això, Carlos Castellà (Barcelona, 1957-2016), qui va coincidir amb ell al kàrting i a la Fórmula 1, s'aventura a reflexionar sobre el pilot, la persona i el personatge. L'autor d'aquest llibre, expert en automobilisme i comunicació, va ser comentarista i col·laborador en diversos mitjans, a més d'un apassionat de les curses de cotxes de qualsevol modalitat, però sobretot de les de circuit, on va passar gran part de la seva vida personal i quasi tota la professional.
Castellà fa igualment reflexions sobre altres aspectes de l'automobilisme, dels pilots i de la seva evolució al llarg dels anys, així com d'anècdotes i experiències pròpies que li permeten tenir un criteri i coneixements suficients per plasmar-los en un llibre. Amb una prosa fàcil i fluida, el llibre va ser escrit en circumstàncies difícils per a l'autor, que no les amaga al text, i que no deixarà indiferent a qui el llegeixi perquè no esquiva cap dels temes polèmics que van envoltar la vida del magistral pilot.

Tot i haver fet la crítica del llibre de Giorgio Terruzzi segueixo sense ser un expert en Senna. Avui toca la versió del malaurat Carlos Castellá, amb pròleg d'en Josep Lluís Merlos. És una llàstima que aquest sigui l'únic llibre del periodista, però sempre ens quedarà el que explicava al seu blog carloscastella.com.

Castellá fa una visió diferent sobre la vida de Senna. Intercala la història del pilot brasiler amb la història pròpia del mundial i les vivències que ell mateix va viure-hi a prop del paulista, ja fos als mundials de kàrting de principis dels 80 o ja tractant amb el tricampió a principis dels 90. Aquest enfocament és interessant doncs no se centra exclusivament en Senna sinó que també fa una bona explicació del món del motor que ell va viure, dels rivals i dels moments politico-esportius que inevitablement apareixen en un esport que mou tants milions.

Generalment el llibre és agradable i amb una quantitat d'informació generosa. L'única crítica que faig és la que crec que afecta a tots els llibres de Senna. Degut a la mort del pilot en directe i posterior mitificació, tots els llibres acaben pecant de l'especulació excessiva, especulació que creix a mesura que ens acostem al moment fatídic de l'1 de maig de 1994.
Algunes de les teories que postula Castellà, al meu parer, són un pèl estrafolàries. Amb certa lògica, on falla més el llibre és quan menys es parla de carreres i més d'aspectes personals o mentals.

Però fet i fet, un llibre que val la pena on les coses positives superen força les negatives. 

M'ha agradat: Són de valor incalculable les experiències de Castellá sobre el terreny.

No m'ha agradat: Com Terruzzi, dóna la sensació de que en alguns moments entra una mica massa en el terreny de l'especulació.

Top 7: Videojocs de cotxes (PC)

Avui deixem el tema Star Wars i passem a dues de les meves altres passions: els videojocs i l'automobilisme. Avui ens centrarem en els jocs de PC. Des que el 1996 va aparèixer un Pentium a 100 Mhz a casa no he deixat de jugar a jocs "de cotxes", ja sigui conduint o de direcció d'equips.
Com sempre la llista és totalment subjectiva i classifico els jocs segons la meva experiència personal...

7. NASCAR Racing 2003 Season



NASCAR Racing 2003 Season va ser l'últim joc de NASCAR de Papyrus. La companyia més tard va ser comprada, va fer fallida i els creadors del joc van acabar passant-se a fer iRacing, la simulació de pagament mensual que pilots professionals fan servir de tant en tant.
Es podria dir que el NR2003 és la culminació de tants anys de Papyrus. Tot i sortir al 2003 té característiques que jocs actuals encara no duen, com la radio i el Paint Shop per a poder modificar i pintar els cotxes com volguessis (funcions que ja incorporaven als jocs de mitjans dels 90). La dificultat a més era molt adequada, podent jugar des d'un nivell de rookie o amb molta dificultat i havent de cuidar les configuracions del cotxe i disputant curses de 4 hores. Una experiència NASCAR completíssima que a més encara avui es veu modificada per la comunitat, amb mods de diverses temporades i campionats.


6. Colin McRae Rally 4



Si Colin McRae és un dels pilots de ral·li més coneguts del món és també pels jocs que van dur el seu nom. De Codemasters, la companyia que actualment fa els jocs de F1, els "Colin" tenien un aspecte molt net. Tot i no tenir llicència del mundial el joc comptava amb gran varietat de cotxes, ja fossin WRC, els Junior, els Grup B o fins i tot alguns extra que anaves descobrint a mesura que completaves el joc. Les decoracions es podien canviar amb algun mod tot i que no era el joc més "manipulable".
Pel que fa als trams, eren curtets i la conducció era força arcade, però sentir en anglès a Derek Ringer, el propi co-pilot de McRae quan va ser campió el 1995, era una delícia...


5. F1 Challenge 99-02



El F1 Challenge 99-02 és probablement el joc de Fórmula 1 al qual he jugat més. Va ser l'últim joc d'EA Sports amb ISI i també l'últim joc de F1 per a PC fins l'any 2010, així que la gent es va dedicar a modificar-lo a sac amb desenes de mods i de fet existeix un mod amb totes les temporades de Fórmula 1, des del 1950 fins l'any 2016 (l'hauré de provar algun dia).
Originalment el joc, com a regal final degut a la pèrdua dels drets, venia amb 4 temporades de Fórmula 1, la qual cosa, sense ser-hi exactament al joc, et permetia fer una carrera de 4 anys. El joc era força digne, amb un balanç acceptable entre no ser massa complicat però ser prou simulació per als usuaris més exigents.
Val a dir que els d'ISI posteriorment s'han dedicat a crear i desenvolupar els rFactor i rFactor 2, així que hi havia bona base...


4. Rally Championship



El Rally Championship era un joc basat en el campionat britànic de ral·lis. Era totalment arcade. La conducció no s'assemblava a res a un cotxe real, però tenia dos punts molt bons. Un, la varietat de cotxes que hi havia, ja fossin WRC o Kit Cars, cosa que el feia força interessant, i dos, la dificultat.
Era increïblement difícil. Els trams solien durar un quart d'hora, però alguns podien passar dels 30 minuts, ben bé com a la vida real, i els cotxes es danyaven força, cosa que feia difícil acabar un ral·li amb el cotxe d'una peça. Això quan l'acabaves...perquè normalment al parc d'assistència no podies reparar tots els danys...


3. Grand Prix World



De jocs de direcció d'equips no n'hi ha hagut tants com sembla. El futbol n'ha tingut moltes més variants. Molts de nosaltres vam créixer amb el mític PC Fútbol, el Football Manager segueix allí i fins fa uns anys el FIFA Manager també et permetia dirigir un club o també una selecció.
Pel que fa al món del motor, recentment hi ha hagut el Motorsport Manager, també de Sega com el de futbol, i fa anys hi va haver el F1 Manager d'EA (com el FIFA), però cap d'ells ha superat encara al Grand Prix World d'Edward Grabkowski i publicat per Microprose (els dels Grand Prix).
Grabkowski ja havia fet dos GP Managers anteriorment, però amb el GPW de l'any 2000 va fer un joc pràcticament perfecte, amb una mescla justa de profunditat sense ser massa. Cada cursa era un torn i anaves renovant contractes, negociant amb patrocinadors, destinant recursos abans del GP i al cap de setmana preparant l'estratègia, etc. Potser l'únic defecte que tenia era limitar-te a 10 temporades - podies ser el millor cap d'equip que al cap de 10 anys el joc s'acabava...


2. IndyCar Racing II



Podria dir que l'IndyCar Racing II és el joc al qual he jugat més a la vida. Entre 1996 i 2000 a casa no teníem internet, així que algo havia de fer! Recordo trencar la tecla X del teclat amb ell...
Dels mateixos creadors que el NASCAR Racing 2003, l'IndyCar era la hòstia. Ara el veus i penses, doncs la conducció no era tant bona, els circuits no estaven ben fets, però tenia coses molt novedoses, com el Paint Shop (les hores que vaig passar-hi pintant cotxes píxel a píxel), els períodes de bandera groga amb el cotxe de seguretat, les aturades al box, la configuració del cotxe, etcètera.
Els dos grans titans de la conducció a mitjans dels 90 van ser Papyrus amb els IndyCar i Geoff Crammond i Microprose amb els Grand Prix. Jo vaig tenir l'IndyCar, per això em decanto per ell.


1. Grand Prix Legends



És increïble, però un joc de 1998 és encara molt vigent. Novament de Papyrus, com l'IndyCar, el NASCAR i actualment iRacing, quan Grand Prix Legends va sortir al mercat no va tenir èxit. Un joc centrat en la temporada de 1967 de Fórmula 1 i força difícil de conduir?
Per ser honestos, el joc tenia un petit problema amb els setups dels cotxes que el feia encara més complicat. Com no, la comunitat ho va arreglat i va procedir a crear modificacions diverses fins al punt que al 2004 es va treure una "demo" que incorporava totes les millores que diferents aficionats havien creat (visibles al video superior). Que sàpiga, encara hi ha gent modificant-lo i afegint-hi coses, com mods de temporades més antigues o d'altres categories, aprofitant el motor del joc que va ser la base dels comentats anteriorment. De fet, no sé si és el primer joc que recordo en el qual podies sortir volant i bolcar després d'un accident seriós...
Més que res, poso el GPL a la primera posició pel plaer que donava completar una volta ben feta, lliscant amb els cotxes sense alerons però amb molta potència per circuits sense cap tipus de protecció. Un joc que realment feia apreciar el pilotatge d'homes com Clark, Hill o Brabham, al límit i sense xarxa de seguretat.




Bonus track: rFactor

No podia oblidar-me de l'rFactor. Com he comentat abans està fet pels mateixos que van desenvolupar el F1 Challenge 99-02 per a EA Sports. ISI, al veure que la gent modificava els jocs, van portar la idea a l'extrem: crear un joc purament per a dues premisses. Una, el joc online, i dues, que fos fàcil de modificar.
Amb el meu cunyat Àlex vam jugar diverses vegades amb el mod dels Megane Trophy (el que es veu al vídeo), així que la part online és present, i pel que fa als mods, la majoria de gent que modificava el F1 Challenge es va passar a l'rFactor i hi ha desenes i desenes de mods de temporades de F1, d'IndyCar, de GP2, de Fórmula E, de turismes, de cotxes de carrer... I també ja hi ha l'rFactor 2, versió millorada del mateix concepte.

Top 7: Cançons de Star Wars (Seqüeles i Stories)

En aquesta -per ara- última edició de les llistes de cançons de Star Wars (i dic per ara perquè la màquina Disney Lucasfilm va a tota màquina traient diversos materials ja siguin pelis o series o...), ens centrem en els episodis VI i VII, i també en Rogue One i Solo, les dues pel·lícules spin-off situades entre les preqüeles i la trilogia original.
Val a dir que només els "episodis" són de John Williams, amb Rogue One musicada per Michael Giacchino i Solo per John Powell.
Com deia l'univers Star Wars s'expandeix a gran velocitat. L'any que ve tindrem l'episodi IX, hi ha diversos rumors de spin-offs, hi ha trilogies tant per als creadors de Joc de Trons com per a Rian Johnson, a més de sèries animades...I sense oblidar-nos de The Clone Wars i Rebels, que també van tenir grans cançons de Kevin Kiner. Però tot això ho deixarem per un altre dia. Avui toca el període cinematogràfic 2015-2018 ;)

7. A Long Ride Ahead



Som a l'inici de Rogue One. No sabem massa com va la cosa, només que un director imperial ha vingut a buscar un tio que no volia ser trobat. Seguim l'escapada de la petita Jyn Erso, amagada fins que la troba Saw Gerrera, pujant la música fins a un crescendo que sembla una còpia de Star Wars però no... Ben fet, Giacchino.


6. A New Alliance



Com el títol indica, breument es forma una nova aliança durant l'episodi VIII. Snoke ha estat torturant a Rey i finalment la deixa als peus de Kylo perquè l'executi. Però al so del tema de la Força, Kylo mata al seu enemic real i els dos lluiten junts contra els de vermell. No és casualitat que els millors moments dels nous episodis siguin quan Kylo y Rey són junts a la pantalla...


5. The Ways of The Force



El moment culminant de l'episodi VII, com no, va ser la lluita amb sables làser. En aquest moment, tot sembla cardat però de sobte Rey fa servir la Força per agafar el sable dels Skywalker i lluitar contra Kylo Ren. El tema de la Força es mescla amb el de Rey, però el de Kylo sembla que venç fins que ella para i pensa. La música marca clarament qui porta la iniciativa en cada moment del combat.


4. The Adventures of Han



John Williams només escriu una cançó de la banda sonora de Solo, però és la que dona peu al tema de la pel·lícula. Es podria dir que potser a John Powell no li han deixat tanta llibertat com a Giacchino a Rogue One. En tot cas, Han no tenia un tema "propi", i Williams l'aconsegueix. A moments ens recorda Indiana Jones, però sobretot és un tema trepidant, d'aventures, que Powell fa servir bé a la resta de la cinta.


3. Battle of Crait



A l'episodi VIII, a Crait la cosa semblava força perduda. El tema de la Força comença més baix, sona el de la Resistència, el de Rose (una joia dins de la banda sonora), el de Poe... mentre van amb unes tartanes a fer front al poder de la Primera Ordre.
La cosa, com sempre, sembla força perduda, fins que a cop de recordatori apareix el tema de Rey i el de TIE Fighter Attack amb el Millenium Falcon que dona una mica més de temps. La peça acaba amb certa desesperació a l'evitar Rose que Finn se suïcidi intentant evitar l'arma que forada la porta.
Una bona mescla dels temes de la pel·lícula sense aprofundir massa en coses antigues.


2. Your Father Would Be Proud



Espectacular. A Rogue One, en plena batalla de Scarif i amb els nostres herois patint per aconseguir els seus objectius, de sobte arriba aquesta peça reflexiva, just en el moment en que els plans s'aconsegueixen retransmetre fora del planeta.
Però tristament no hi haurà final feliç. Arriba l'Estrella de la Mort i es carrega a bons i dolents en un moment de llagrimeta al veure el sacrifici. Però cap al final la cosa encara es posa pitjor, els rebels de l'espai tampoc escapen. Una cançó preciosa de Giacchino per a un moment dur.


1. Rey's Theme



Ben aviat al principi de l'episodi VII, un tema va destacar per sobre de tots. La música que acompanya a Rey gairebé tota l'estona marca aquest canvi entre una trilogia i l'altra, i entre personatges vells i nous. Té un cert to a l'inici com de western, cosa que suposo que ve per ser de Jakku. És present ben bé fins al final de l'episodi VIII, cosa que mostraria que Rey és la clau... Molt significativa.




Bonus track: Lando's Closet

A l'últim Top 7 deia que només hi havia dues cançons d'amor, bé, ja en tenim una tercera. La història entre Han i Qi'ra i els seus records a l'habitació de Lando ens duu aquesta peça tranquil·la però amb tons èpics. A mi personalment em recorda un tema d'amor de pel·lícula clàssica, que és interromput de sobte.
Tinc la sensació que no serà l'últim cop que veiem a Qi'ra...

Crítica: La última noche de Ayrton Senna, de Giorgio Terruzzi

El periodista Giorgio Terruzzi va escriure aquest llibre el 2013, que arriba aquest any en castellà de la mà de Contra.

La última noche de Ayrton Senna
Giorgio Terruzzi
Editorial Contra
ISBN: 9788494786952
158 pàgines
Castellà
2018

(Original en castellà) Dissabte, 30 d'abril de 1994, Hotel Castello. A la suite 200 hi passa la última nit d'Ayrton Senna. Falten poques hores per al GP de San Marino i a l'aire es respira una tensió luctuosa. Aquella mateixa tarda ha mort Roland Ratzenberger; el dia anterior, Rubens Barrichello s'ha salvat de miracle d'un brutal accident durant els lliures. Senna, molt afectat, vol que tot s'aturi. El seu germà Leonardo li acaba de fer escoltar una gravació compromesa d'Adriane, la seva parella, l'única persona en la qual hi troba certa pau. Senna sap molt bé que la seva família no la veu amb bons ulls, i el gest del seu germà no és sinó un altre intent de separar-los. Serà una nit de pensaments i reflexions, durant la qual passarà revista a tota la seva vida: la relació complexa amb el seu pare, la seva vida amorosa polèmica, la rivalitat amb altres pilots (Piquet, Prost, l'enfant terrible Schumacher), la inspiració mística que té al seu interior i la necessitat de donar una volta a la seva vida per ajudar als que tenen menys.
Amb un estil sec i rítmic, Giorgio Terruzzi reconstrueix en clau psicoanalítica la complexitat del Senna pilot i home, i dissecciona l'origen del seu mite. El resultat és un retrat íntim i inesperat, apassionant en la seva aproximació al moment fatal: un campió enfrontat al seu propi talent, però també el perfil d'un món que, després de l'1 de maig de 1994, mai tornaria a ser el mateix.

Abans de res, haig de dir que no sóc cap especialista en Ayrton Senna. S'han publicat llibres i llibres sobre el brasiler, elevat a mite des del seu fatídic accident a Imola el 1994. Aquest és tot just el segon llibre que llegeixo sobre Senna: el primer el vaig llegir poc temps després dels fets, el del portuguès Francisco Santos.

El llibre de Giorgio Terruzzi ens situa en la tessitura de trobar-nos dins l'habitació de Senna la nit abans de la cursa. El cap de setmana en aquells moments ja és històric, la mort de Ratzenberger és la primera d'un pilot de Fórmula 1 en gran premi en 12 anys i la primera d'un pilot en 8.
Terruzzi juga a reconstruir l'última nit del brasiler com una mena de resum vital personal, com si Senna fes un repàs mental de la seva vida i dels punts importants que han passat en els seus 34 anys, mogut per la tensió dels fets ocorreguts.
Un dels punts forts del llibre és aquest: fer una biografia de Senna d'una manera inusual, aprofitant una situació en concret i lligant-la amb la història del pilot.

Ara bé, fins a quin punt és veritat o rumor el que llegim? És cert el moment amb el seu germà aquell vespre? Fins a quin punt les preocupacions del pilot eren influenciades i per quines coses eren influenciades? Més enllà dels fets empíricament demostrables, ja sigui perquè són dades de la seva biografia que han passat davant del mirall públic o per coses explicades -i no negades- per altres protagonistes, a un li queda la sensació de que la mitificació de la figura de Senna des del 1994 afegeix dramatisme per destacar en un mercat on no pocs llibres del brasiler s'han editat.

En pocs dies llegiré el llibre del malaurat Carlos Castellà sobre Senna (finalment!), potser la meva percepció del llibre de Terruzzi canviï - o no.

M'ha agradat: Una manera diferent de fer una biografia del tricampió mundial.

No m'ha agradat: Mentre llegeix, un no s'acaba de treure la sensació de fins on arriba la veritat i on comença la ficció.

Top 7: Cançons d'Star Wars (preqüeles)

Aprofitant que aquesta setmana s'estrena la pel·li de Han Solo (no em feu spoilers cabrons!), continuo amb un nou top 7. Aquest cop parlem de les preqüeles, aquelles tant maleïdes per alguns però que per a altres que no érem nascuts quan la trilogia original ens va suposar el primer contacte al cinema amb l'univers de la Guerra de les Galàxies.
Com no, totes les cançons són del mestre John Williams.

7. A New Hope and End Credits



Els crèdits del final de l'episodi III, en el moment que van aparèixer, feia la sensació que serien la última cançó de Star Wars que sentiríem. Com a tal és un petit resum de la saga en general. Escoltem les músiques de Leia i Luke al néixer, el tema de la Força, d'allí passem al final tradicional i els crèdits incorporen la cançó de Leia, Battle of the Heroes, el tema de la sala del tron, el de la Força i el de Luke/principal en un gran final.


6. Dueling with Grievous



Som a Utapau a l'episodi III, i Obi-Wan Kenobi fa la seva entrada èpica amb "Hello there!" per batallar amb el general Grievous amb molts sables làser, velocitat i espectacularitat. Els vents són els protagonistes aquí, primer amb la fanfàrria pròpia del general mig ferralla mig persona i després accelerant el ritme a la persecució mentre Grievous fa el que millor sap: escapar.


5. Droid Invasion and the Appearance of Darth Maul



Una part força important per entendre les preqüeles és l'exèrcit de androides, que en aquell llunyà 1999 no eren un sistema operatiu per a mòbils sinó robots força limitats dissenyats per a disparar i dir "roger roger" força sovint. Aquí escoltem com envaeixen el planeta de Naboo i cap al final se'ns presenta a Darth Maul, recordant-nos el tema de l'emperador de l'episodi VI.


4. Across The Stars



En les moltes hores de pel·lícules galàctiques només hi ha lloc per a l'amor en un parell de cançons, el tema de Han i Leia de la trilogia original, i l'Across The Stars de l'episodi II, que se centra en la parella Anakin i Padmé.
El tema sona decididament Star Wars, però amb una delicadesa diferent, i també mostrant motius de preocupació, presents pels pensaments del Jedi i el seu amor prohibit... Una cançó d'amor però amb un to un pèl trist.


3. Battle of Coruscant



Per a mi el millor inici d'una pel·lícula de Star Wars. Just després del tema principal a l'episodi III, ve la percussió avisant que la cosa està complicada, tal com ens havien explicat: estem en plena guerra. A més el pla seqüència (encara que generat per ordinador) amb els dos Jedi volant entre la batalla aèria per arribar a l'Invisible Hand és força maco també. Tensió, expectativa, perill.


2. Battle of the Heroes



Un dels moments clau de les preqüeles va ser l'enfrontament que va deixar a Anakin tant cardat com per haver de viure en un vestit i amb la respiració conegudíssima com a Darth Vader. La lluita amb Obi-Wan a Mustafar mereixia un tema èpic, decisiu, amb tons grandiloqüents, que et fa entendre que s'està jugant el futur de la galàxia.


1. Duel of the Fates



Qui no va sortir del cinema després de l'episodi I recordant aquesta cançó? Els cors no s'havien fet servir massa a l'univers Star Wars, però Williams els fa servir amb mestria per fer-nos adonar del perill en un tema absolutament perfecte. Gent partida, gent atravessada, gent cridant "Noooooo!", acrobàcia i velocitat mai vistes en les batalles amb sable làser amb un personatge que va quedar per a la història: Darth Maul, el Boba Fett de la generació de les preqüeles.




Bonus track: On the Conveyor Belt

De l'episodi II no se'n salva massa cosa. Molta gent creu que la sèrie de The Clone Wars fa un millor paper al representar Anakin i Obi-Wan com a gairebé germans, o a ensenyar a Anakin com a algú estimable en comptes del tio obsessiu i mig psicòpata d'Attack of the Clones.
Però la cançó de quan ell i Padmé son a la fàbrica d'androides intentant esquivar peces i màquines diverses està força bé, i es pot salvar... ;)

Crítica: Cop de teatre! de Francesc Latorre

El periodista lleidatà Francesc Latorre, veu els últims anys de les retransmissions de Fórmula 1 a TV3, ha escrit un llibre recordant aquells anys

Cop de teatre! Els secrets d'onze anys explicant la Fórmula 1 a TV3
Francesc Latorre Camí
Editorial Fonoll
ISBN: 9788494736612
195 pàgines
Català
2018

T'imagines que un dia t'ofereixen la possibilitat de pilotar un F1 però nomès tens unes hores per aprendre'n?
T'ha passat mai d'entrar en un hotel i que, en arribar a l'habitació, t'adonis que és una casa de cites?
Saps quina és l'altra gran habilitat de Fernando Alonso, a banda de ser un gran pilot?
Com reaccionaries si t'atraquessin a punta de pistola al mig de São Paulo?
I com ho faries per entrar en una luxosa festa del Gran Premi de Mònaco sense haver-hi estat convidat?
A Cop de teatre! el periodista Francesc Latorre t'explica tot això i molt més a través d'una volta al món que et portarà a tots els països que visita el Mundial de Fórmula 1. Un llibre adreçat als aficionats d'aquest esport, però també als qui no en són seguidors. En Francesc no parla de curses, ni de guanyadors i perdedors, sinó d'anècdotes i vivències que et permetran descobrir món i una F1 que encara no t'han explicat mai.
En Francesc et convida a fer aquest viatge després de seguir el Mundial durant onze temporades a TV3. 600 avions per anar d'una banda a l'altra i més de 200 Grans Premis donen molt de si. A més, també et recomana què has de visitar i on pots anar a menjar a cada país, per si un dia tu també et decideixes a viatjar i veure alguna cosa lluny de casa teva.
Amb el llibre que tens a les mans riuràs, et sorprendràs i t'emocionaràs. Tant si t'agrada la Fórmula 1 com si no. 

El llibre d'en Francesc Latorre és diu com no Cop de Teatre. L'expressió jo diria que en Rosés ja la feia servir, però és ben cert que en Latorre se la va fer seva.
Haig de dir que sóc més fan del Latorre del pit-lane que del comentarista. Sempre m'ha agradat més l'estil més pausat d'en Merlos dels primers temps o d'en Rosés que no l'entusiasme de la següent generació que representa en Francesc. És evident també que hi va haver un canvi amb l'explosió del fenomen Alonso.

En qualsevol cas el llibre em fa veure una nova cara d'en Latorre. Ens explica de manera força personal i honesta com varen ser els seus principis i l'esforç i els sacrificis per aconseguir els seus objectius. La definició d'un bon periodista la fa en el moment en que li proposen fer la Fórmula 1: és honest admetent que no en sabia massa del tema però al mateix temps mostra determinació i ganes en comentar que si feia falta el dia següent s'hauria après tot el necessari.

És interessant com en Latorre també ens ensenya coses de cada país, incloent llocs per veure fora del circuit i restaurants on fotre's un bon tiberi, a mode de guia turística bastida a través d'onze anys de compartir vivències i hores lluny de casa amb l'equip de TV3, una veritable segona família. Coses bones i coses dolentes, com pilotar un F1 o perdre's moltes hores de la infància dels teus fills.
Tot, salpebrat amb anècdotes de cada gran premi segons el país on siguem i interioritats del funcionament de les retransmissions.

En definitiva, una bona estona per recordar els temps en que "la nostra" tenia la Fórmula 1...

M'ha agradat: L'enfocament del llibre amb aquest toc de guia de viatges el fa diferent. I l'honestedat.

No m'ha agradat: Podria explicar encara més coses ;)

Top 7: Cançons de Star Wars (trilogia original)

Avui començo una sèrie d'aquelles que aniré fent una mica quan em roti, que és la gràcia d'un blog personal, fer les coses quan vols i no perquè coses externes t'hi obliguin. Potser preguntareu, per què 7 i no 10 o 20 o un número rodó? Doncs perquè m'agrada fer llistes de coses i m'agrada el 7. De fet m'agrada més el 0 però seria complicat fer llistes de 0 coses.

Ja aviso que seran llistes de fricades, i començo amb cançons de la Guerra de les Galàxies. Les he separat per trilogia original, preqüeles i seqüeles i tot el que vingui, ara que sembla que cada any hi haurà pel·li. Evidentment, hem de començar per les tres primeres. Totes són d'en John Williams i evidentment és la meva llista, me'n deixaré algunes que agradin més a altres.


7. Battle Of Endor II (Medley)



Aquesta és la part de l'episodi VI on es desenvolupa la lluita final a la sala del tron de l'emperador. Els cors que acompanyen la maldat de Sidious amb el seu motif son els protagonistes fins al desenllaç final, on Williams mescla el tema de la Força i la música ens recorda el que passa sense gairebé necessitat de veure l'escena.


6. Rescue from Cloud City / Hyperspace



Gairebé 10 minuts èpics. Pèrdua d'avantbraç, el gir de guió més bèstia de la història, l'heroi en greu perill, espera't que algú més també té la Força, l'hyperdrive que no va, Lando, i R2 salvant la cosa.
Tot musicat amb perfecta intensitat, senyalant els moments clau, la caiguda, el patiment i l'escapada trepidant al final.


5. Ben Kenobi's Death / TIE Fighter Attack



Una gran mescla del capítol IV. La cosa comença amb l'escapada dels rebels de l'Estrella de la Mort mentre Obi-Wan decideix "fer-se un amb la Força" i desapareix davant Vader, deixant a Luke trist. Però llavors Han ens avisa que la cosa encara no ha acabat i els dos disparen contra els TIE Fighters amb una música que ja ha quedat com la del Millenium Falcon, i que de fet ha tornat a sonar a l'episodi VIII. També coneguda com a "xan xan, xan, xan, xan-xan, xa-xa-xaaaa..."


4. The Asteroid Field



Similar a les dues anteriors en que es desenvolupa en batalla espacial, poso the Asteroid Field per sobre les altres dues per com la música sembla guiar-nos pel camp d'asteroides, vigilant cap aquí i cap allà mentre esquivem els TIE Fighters, amb les converses dins de l'habitacle (perquè, com sempre, no funciona el hyperdrive) i una petita mostra del tema de Han i Leia cap al final.


3. The Hologram / Binary Sunset



Una altra cançó d'un moment mític. Aquí Williams ens introdueix el tema de la princesa Leia mitjançant l'aparició de l'holograma amb el missatge que duu R2D2, amb delicadesa i esperança. Passa breument pel tema de Luke abans de que el nostre protagonista surti a veure com es ponen els dos sols de Tatooine i la grandesa ens envaeixi amb el tema de la Força.


2. The Imperial March



Encara hem d'escoltar una cançó que impliqui maldat i amenaça com aquesta... A ritme de marxa militar, costa de creure que no aparegués fins a l'Imperi Contraataca i que ens passéssim la primera pel·lícula sense una cançó identificativa per a Vader. Segurament és també una de les raons per la qual es considera l'episodi V la millor de totes les pel·lícules de la saga.


1. Main Title / Rebel Blockade Runner



Cap altra cançó podia ser la número 1. El tema principal ja ha quedat com una d'aquelles cançons que gairebé tothom coneix. A més, quan un veu Star Wars per primer cop, començant per l'episodi IV, escolta la música, les lletres marxant a l'infinit i la primera seqüència amb el Tantive IV intentant escapar d'un enoooorme destructor estel·lar... En dos minuts ja ens queda clar que l'enemic és molt poderós i que som dins d'una gran obra.




Bonus track: Cantina Band

No podíem marxar sense la cançó de la cantina de Mos Eisley, tocada per Figrin D'an and the Modal Nodes (aka els tios amb cap blanc gros) on descobrim la quantitat de xusma que volta per la galàxia, on veiem a Obi-Wan fent servir el sable per primer cop i on coneixem a Han i Chewbacca...

Crítica: Qui té la voluntat té la força, de Laia Sanz

Ja fa un parell d'anys que Laia Sanz havia publicat el seu llibre però encara no havia tingut l'oportunitat de llegir-lo fins ara. Avui en faig la crítica.

Qui té la voluntat té la força
Laia Sanz Pla-Giribert
La Magrana
ISBN: 9788482647975
234 pàgines
Català
2016

Laia Sanz basteix un relat apassionant de l'edició del 2015 del Dakar, i l'entrellaça amb mà mestra amb els seus inicis en el món del motor -abans i tot de caminar-, els anys de formació i d'èxits, i els fets o suports d'on treu la seva inesgotable fortalesa.

El lector s'emocionarà en descobrir, en paral·lel al relat de cada una de les tretze etapes del Ral·li, els grans obstacles i les dificultats que la pilot ha trobat al llarg dels anys, així com l'esforç i els moments de superació que l'han portat on és. Com diu un dels lemes que l'han guiat en la seva trajectòria vital, "qui té la voluntat té la força".

Laia Sanz és una de les grans figures del món del trial, l'enduro i el raid, tretze vegades campiona del món de trial, quatre vegades campiona del món d'enduro i vencedora del Ral·li Dakar en categoria femenina en cinc ocasions. 

El títol del llibre de Laia Sanz, "qui té la voluntat té la força", és una frase que la pilot duu gravada en un braçalet que el seu pare li va regalar després d'una lesió. Començo la crítica així perquè el fet que m'ha agradat més del seu llibre no és tant el relat del Dakar 2015, on va acabar novena aconseguint la millor posició per a una dona en motos, sinó la part personal.

Sanz, amb la col·laboració d'Eloi Vila, ens explica etapa a etapa la cursa però ho lliguen molt bé amb records de la infància, els seus inicis, moments clau de la seva carrera, amistats, suports, i molts pensaments, valors i en general el seu caràcter que l'ha dut a ser on és.
La Laia no s'amaga de cap tema, ja siguin els dubtes del propi cap d'Honda sobre si milloraria la seva posició al Dakar, les dificultats que ha anat trobant per ser dona en un esport majoritàriament masculí i moltes vegades masclista o les desconfiances entre companys d'equip.

I també molt interessant la part estricta de la cursa. Un se sent com si fos al motorhome amb ella, doncs comparteix amb nosaltres els bons moments i els dolents, l'esforç, els temors, la rutina, els trucs per sobreviure a milers de quilòmetres, les alegries i tristeses, el dolor... amb tota mena de detalls, com patir al·lucinacions o improvisar un impermeable amb una bossa de la brossa.

En conclusió, un llibre recomanadíssim, un relat molt honest d'una cursa molt dura, i una mirada força completa del que fa funcionar a una esportista excepcional.

M'ha agradat: Dóna una bona visió sobre el seu pensament i idea general sobre la vida.

No m'ha agradat: Poca cosa a criticar. Evidentment parla poc dels anys anteriors però el llibre es centra en el Dakar 2015.

Crítica: Life To The Limit, de Jenson Button

És hora de fer la crítica de l'autobiografia de Jenson Button, el campió del món de Fórmula 1 l'any 2009.

Life To The Limit. My Autobiography
Jenson Button
Blink Publishing
ISBN: 9781911600343
344 pàgines
Anglès
2017

(Traduït de l'anglès) Us explicaré un secret. O més ben dit, molts secrets. Aquesta és la meva vida, no el que ja heu vist, sinó les coses que no heu vist. Aquest no és un llibre de resultats i curses, tot i que òbviament n'hi ha hagut unes quantes. Aquí trobareu la meva infantesa creixent a Frome, la dificultat per ser acceptat, els meus dubtes i les meves esperances quan penjaven d'un fil.

Son els milers de milles viatjades primer en una furgoneta i després en jet privat. És la gent que he conegut, alguns que he estimat i altres que segur que no. Són els riures, les batalles a la pista amb rivals i amics com Fernando Alonso, Lewis Hamilton i Sebastian Vettel. És la pressió amb la qual vaig patir mentre m'acostava al títol de Campió del món, és la calma que sentia cada cop que m'asseia a l'habitacle.

Són els alts eufòrics i els baixos devastadors. És el meu pare - tantes vegades que em va salvar, el moment en que va dubtar de mi, el forat que em va deixar a la vida. És tot de cop, els bons dies i els dolents. Una vida viscuda no només com a pilot sinó també com a persona humana.

Jenson Button va escriure l'any passat un nou llibre, el tercer de la seva "carrera", després del de 2001 i el del campionat de 2009. Amb l'ajuda d'Andrew Holmes a qui anomena "l'Ayrton Senna" del llibre, Button fa un repàs de la seva vida des del naixement fins al 2017.

El mateix Button ha dit en entrevistes que Holmes no en tenia massa idea del món del motor, i crec que aquest fet ha ajudat al llibre. En comptes de ser un text només per a aficionats de la Fórmula 1, Button s'ha pres la molèstia d'explicar, quan hi feia referència, alguns dels conceptes més tècnics de l'esport. Així doncs, si algú l'interessa el que hi ha darrere d'un esportista d'elit però sense ser molt fan de l'automobilisme, pot llegir perfectament aquest llibre.

Entrant en matèria, Button explica molt bé els seus inicis, el seu ambient familiar, d'on li va venir la passió per les curses, etc. Crec que és la millor part del llibre, fins al moment que arriba a la F1, detallant els bons moments i els dolents.
Una gran part del llibre tracta de la seva relació amb el seu pare John, figura instrumental i company de batalles en tot el seu periple pel món del motor des del principi fins la seva mort el 2014.

Si haig de criticar alguna cosa, potser quan passa a explicar la seva vida a la categoria reina, és una mica desigual en termes de com explica les temporades. He trobat que per exemple dedica poc espai als anys McLaren-Honda, o a l'època entre la seva primera victòria i la marxa d'Honda. Però dona força la seva opinió sobre els temes que tracta, incloent la seva relació amb Lewis Hamilton com a company d'equip o Flavio Briatore com a cap d'equip.

En general em sembla un bon llibre. Desenes d'anècdotes de festes, errors, encerts i situacions estranyes acompanyen les pàgines i fan força amena la lectura, si bé a vegades l'anècdota la fa servir per explicar una temporada sencera.

M'ha agradat: Compleix en les parts més personals, sobretot quan parla abans d'arribar a la F1.

No m'ha agradat: Ja avisa que no és un llibre de "resultats i curses", però hi ha algunes temporades per les quals passa molt de puntetes.

Crítica: The Mechanic, de Marc "Elvis" Priestley

Els Reis van portar un parell de llibres. El d'en Button encara no l'he llegit, vaig començar per el relat d'un ex-mecànic de McLaren...

The Mechanic. The Secret World of the F1 Pitlane.
Marc "Elvis" Priestley
Yellow Jersey Press
ISBN: 9781787290006
243 pàgines
Anglès
2017

(Traduït de l'anglès) A l'atmosfera de molts octans del pit-lane de la Fórmula 1, els pilots són normalment els que estan sota el focus. Però sense el coneixement tècnic i la determinació dels seus mecànics, cap pilot podria esperar pujar al podi. Aquests són els homes que fan cada campió del món, i cada error pot tenir conseqüències greus.

A McLaren les exigències als mecànics són altes, però no tot és feina sense fi. Aquesta gent pot deixar-se anar molt fort. Ja sigui en festes a iots luxosos a Mònaco o reportatges fotogràfics elaborats en avions a zero gravetat, aquest és un món excitant dins i fora de la pista.

L'ex-mecànic número u de McLaren, Marc "Elvis" Priestley, ens mostra alguns dels secrets més exagerats i les rivalitats més aferrissades, tot empès per la determinació per guanyar. 

Això és la Fórmula 1 com mai l'has vist.

De llibres de mecànics de Fórmula 1 n'hi ha anat havent amb el pas dels anys. Els de Steve Matchett potser són els més coneguts, però fa anys hi havien els de mecànics de Lotus i BRM, i fa 4 anys Michael Oliver va publicar un recopilatori d'històries de diversos mecànics de diferents equips.
Per tant, el tema tocat no és nou, però sempre és interessant. Amb el temps les coses van canviant i tot i que Marc "Elvis" Priestley va deixar McLaren el 2009, el seu és potser un dels llibres més actuals sobre el tema.

En Marc comença parlant de com es va aficionar al món del motor, vivint a prop de Brands Hatch. Un cop adult va començar a treballar en equips de categories inferiors mentre anava enviant currículums, i finalment McLaren va fitxar-lo l'any 2000. Curiosament, Priestley explica que el mateix dia que l'escuderia de Woking va confirmar-li que l'agafaven, havia començat a Prodrive, a on feien els Subaru del mundial de ral·lis. Va deixar l'equip de David Richards pel de Ron Dennis...

El cap de McLaren és protagonista al llibre. L'autor va entrar a l'equip abans de que l'equip es traslladés a l'actual McLaren Technology Center dissenyat per l'arquitecte Norman Foster, i fa referència a fets de les dues seus així com les diverses manies gairebé obessiu-compulsives de Ron Dennis. Dit això, Priestley també mostra lleugerament la cara més amable del cap, de Martin Whitmarsh i d'altres personatges... especialment quan els mecànics, deixant-se anar en algun bar després d'una llarga setmana de feina, creaven algun problema indigne del "nivell McLaren".

Si passem a la part purament esportiva, trobem retrats molt interessants especialment de Kimi Räikkönen, Lewis Hamilton i Fernando Alonso. Podríem dir que la relació més propera de l'autor va ser amb el finlandès, del qual n'explica unes quantes anècdotes que defineixen força bé a la persona. Evidentment l'any de Hamilton i Alonso junts és més dur i Priestley és crític amb els dos. M'ha agradat que oferís una visió equitativa, criticant també Hamilton i la divisió que -ja abans de la temporada- es va formar a l'equip.

Resumint, crec que és un bon llibre. No aprofundeix molt tècnicament, però si dona un cop d'ull a la vida d'un mecànic a la primera dècada del segle XXI, a més de parlar d'un dels capítols més polèmics de la història recent. Tot ben endreçat amb nombroses anècdotes que fan la lectura amena.

M'ha agradat: Molt interessants els retrats que fa dels pilots amb que va treballar i les històries internes de McLaren.

No m'ha agradat: Potser hauria pogut aprofundir més en algun tema, però l'estil del llibre ja és així, pinzellades.