divendres, 28 d’abril de 2017

Paroxetina & Lorazepam 1 (els inicis)

Podria ser el nom d'un conjunt musical i de fet si tingués alguna habilitat amb instruments seria un bon nom, però no, el títol són els noms dels medicaments per una certa depressió i l'ansietat.

Potser hauria d'haver posat clarament depressió i ansietat al títol, però suposo que com molts que hem passat per coses així sentim un cert estigma. Reconeixem-ho, encara no és una cosa de la que es parli fàcilment a la societat, per bé que al cap del temps acabem descobrint que som molts els que passem pel psicòleg.

No voldria començar aquesta entrada sense parlar de l'Helga. Reconèixer que tens problemes i que has d'anar al psicòleg és un pas dur però necessari, i més si has crescut en un entorn on tot era tirar endavant passés el que passés i no mostrar mai les teves emocions, i llavors aquestes apareixen com una torrentada. I no podria haver trobat millor professional que l'Helga Masramon, a qui recomano totalment.

Malgrat que ara puc veure coses d'anys anteriors, d'infantesa i adolescència que podrien haver estat símptomes de la situació actual, podem marcar l'inici dels meus problemes moderns al 2012. Concretament, el dia de la meva boda amb l'Heleia. No penseu que era per casar-me amb ella; després de tot ha estat un pilar infatigable al costat dels meus problemes. Havíem organitzat, com a viatge de noces, una ruta per Canadà amb una baixada a Estats Units per veure una cursa de NASCAR. Un somni, vaja. Però ja aquell 20 d'octubre de 2012 a la nit començo a trobar-me malament físicament, amb ganes de vomitar.

El dia següent estava una mica millor però inquiet, i el 22 era el dia de marxar. De nou mal d'estómac i marejos. Pugem a l'avió cap a París on canviaríem per anar fins a Mont-real. Noto que cada cop vull ser-hi menys dins d'un avió, i per acabar-ho d'adobar hi ha unes turbulències que fins i tot les hostesses s'asseuen i es corden el cinturó.

Creieu-me, no voleu tenir atacs d'ansietat, ningú els vol. Cada persona els té d'una manera o altra, però en el meu cas físicament sempre ha estat principalment una sensació de mareig i ganes de vomitar, com si la panxa no volgués tenir res a dins. Sanglots, nus a la gola...

A l'arribar a París era una massa humana destruïda pel que havia acabat de passar, i el meu únic objectiu en aquells moments era evitar pujar en un altre avió, entre llàgrimes i nervis. Evidentment l'Heleia va intentar calmar-me però no va poder; ella mateixa em va dir que quan em va dir que no havíem de pujar a l'avió va ser com si m'aixequessin un pes de sobre meu.

Malgrat les amenaces d'haver de pagar diners per recuperar una maleta facturada que va estar a punt d'anar a Canadà i que finalment va aparèixer solitària en una sala buida del Charles de Gaulle, vam quedar-nos a París. Vam continuar el viatge amb l'inestimable ajuda de la Susana i la Natàlia de Viatges Destins del Món: en un plaç curtíssim de temps van poder arreglar, anular i fer noves reserves per anar a Londres en tren i tornar a París. Evidentment que vam perdre diners però a mi no m'importava res més llavors.

Des de llavors no he tornat a pujar a un avió, i en el moment ho vam interpretar com a por a volar. Tot i que el meu primer vol el 2005 havia estat anar i tornar de Filadèlfia directament, i que havia anat a Milà, a Màlaga, a Varsòvia i a Mallorca, si que era cert que havia anat agafant recança a volar, sobretot a l'enlairament. De fet amb l'Heleia ella em tranquil·litzava al principi i jo quan aterràvem, que a ella li feia més respecte i per a mi era l'alleujament de "ja toquem a terra"...

La setmana que ve o així continuarem. Penso escriure 3 o 4 entrades més del tema...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada