dissabte, 1 d’abril de 2017

Reflexions d'una etapa

Avui som 1 d'abril de 2017. Fa ben bé 3 anys i 3 mesos que em van fer fora de l'última feina fixa que he tingut, i des de llavors, més enllà d'un parell de feines d'unes quantes setmanes i dels caps de setmana del Vijazz, no he treballat més.

El 2015 i gran part del 2016 el no tenir feina em creava força ansietat i fins i tot en alguns moments desgana o depressió. S'ajuntava la pressió (pròpia i externa) amb les dificultats de trobar alguna cosa i l'avanç inexorable del temps que disminuïa els recursos disponibles fins al punt de no poder ni tant sols anar a veure l'Helga Masramon, la meva psicòloga (us la recomano moltíssim).
Quan tot semblava més negre l'Heleia va trobar una feina. I direu, cony, com és que ella ha trobat feina i tu no? Doncs potser perquè qui l'ha agafat és una empresa que a mi em té proscrit per un tecnicisme, malgrat 4 anys de feina sense problemes. En fi, la cosa es que combinant la feina amb haver canviat de Vic a Manlleu podem no dependre tant dels pares i fins i tot estalviar quelcom cada més, encara que jo segueixi a l'atur (que no amb prestació). He volgut fer aquesta explicació perquè de les experiències viscudes aquests anys, bones i dolentes, n'he tret algunes lliçons:

-El mercat laboral canvia i no cap a millor. Han passat gairebé 10 anys des que va esclatar la crisi i no n'hem sortit ben parats. Tot és molt car i es cobra molt poc. Tenim preus europeus però sous espanyols. Per llogar el pis més barat a Vic cobrar el sou mínim no era suficient. Hi ha desequilibris i no hi ha ni probablement hi tornarà a haver la feina que hi havia abans de la crisi. Com es sosté una població on tècnicament no tothom té lloc al mercat laboral? Com s'aturen els abusos d'unes empreses que tenen la paella pel mànec perquè tenen massa on triar?

-Ansietat i depressió. Si no esteu bé, aneu a veure algú. A un professional o a un amic. Però alerta als amics i familiars: no tot s'arregla amb un "anima't!". No funciona així. Un dia d'aquests m'explicaré més en detall...

-Materialisme i felicitat. Abans de tot això, pensava que tenir coses era felicitat. Ara comprenc que viure coses és felicitat. Clar que tots tenim coses que ens agrada tenir. Però precisament canviar d'un pis normal a un pis petitó m'ha fet adonar de que tenia tota una sèrie de trastos que sí, eren allà i que al llençar-los no ha passat pas res. Em segueix agradant la cervesa però no tinc per què tenir 700 ampolles a casa. Per què tantes jaquetes si al capdavall en fem servir dues o tres a l'any?

-Hem de fer o volem fer? Vivim marcats pel que hem vist, el que ens han ensenyat de paraula o exemple, i a vegades se'ns construeix un camí. "Hem de" treballar en això, "hem de" casar-nos, "hem de" tenir fills, "hem de" fer això perquè és el que toca... L'Helga em va ajudar a veure que a vegades fem les coses perquè creiem que és el que hem de fer, o el que els nostres pares esperen de nosaltres. La nostra família, si són bones persones, ens estimaran encara que no fem exactament el que ells voldrien...

-Aturem-nos. Des que entrem al mercat laboral, alguns als 16, altres més tard, entrem en una roda on una tercera part del dia és feina, una altra tercera part del dia és dormir i potser una hora més la fem servir en anar o tornar de la feina, si no més. Ens queden, doncs, 7 hores en les quals hem de esmorzar, dinar i sopar, estudiar, veure alguna cosa a la tele, mirar quatre coses a Internet i poca cosa més. Encara que el diumenge sol ser festa.
El que vull dir és que a vegades cal sortir de la roda per recuperar una mica de salut, física i mental. Tenir temps per poder sortir a caminar, o poder passar-se el matí cuinant un bon plat. S'hauria de mirar què es fa amb la distribució d'hores a la feina. Val la pena treballar tant? Rendeixen els empleats 8 hores al dia? Hi han estudis que recomanen reduir la jornada sense reduir el sou, però en aquest país encara regna alló de "aquell paio es passa el dia a la feina, deu treballar molt". Fer moltes hores no necessàriament vol dir ser productiu moltes hores.

En fi, per ara no se m'ocorren més coses que he aprés. El que si que tinc clar són dues coses. Una, gràcies, Heleia. I dues, últimament estic molt més tranquil...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada