dimarts, 6 de juny de 2017

Paroxetina & Lorazepam 3 (avall avall avall i amunt)

Avui exactament dos anys el Barça va guanyar la seva cinquena Champions League. Pot semblar un comentari aleatori però ja veureu que en algun moment hi trobarem la relació, i és una manera com una altra de començar aquesta entrada...
Entrant al 2015, les coses semblaven millorar. Després d'haver hagut de deixar Auto Pla Vic el desembre anterior no per culpa meva, vaig iniciar l'any amb una relativa calma. Les pressions per trobar feina seguien allà, però a Infocentre a Vic vam iniciar un curs de Gestió Comercial de Vendes, que podia acabar facilitant el trobar feina.

A part d'aprendre-hi coses, al curs vaig conèixer persones bellíssimes i també persones que sabien el que em passava perquè a elles també els havia passat i de fet havien estat pitjor i havien arribat més lluny que jo (ja sabeu qui sou).
Fer el curs era una rutina però no una obligació terrible, i m'hi trobava bé. A més tant a través d'Infocentre com fora, anava fent entrevistes i coses "sueltes" En una d'elles vaig passar-me un matí fent d'intèrpret entre un home veterà de la comarca i un viatjant holandès, i l'altra va ser, a través del meu germà, fer de conductor per als músics del Vijazz a Vilafranca.

Avui puc dir que laboralment, aquests cinc o sis dies, el dia fent de traductor i els quatre o cinc fent de conductor al Vijazz han sigut els únics on m'he sentit útil en els últims dos anys, tirant cap a tres.

Però pel que fa a feina no acabava de quallar, ans al contrari. La meva primera experiència amb Driving Events, companyia d'esdeveniments del motor, hauria implicat viatjar a Berlin durant la mencionada final de Champions del 2015, però vaig haver de dir que no perquè no em veia en cor de pujar a un avió.
Hi van haver altres coses on no m'agafaven, o entrevistes que feia però que no veia clares, i finalment per insistència a finals d'any vaig entrar a la Ford de Vic com a venedor.
Només hi va haver un petit problema que va ser enorme per a mi: estaven enormement desorganitzats i faltats de personal. Em sentia com un estaquirot amb orelles veient un desastre davant meu i no ho podia aguantar. Feien més hores que ningú però no hi havia temps per ensenyar-me, no hi havia divisió de funcions, i s'amuntegaven els cotxes antics per alguna raó que no podré entendre mai. Per molt que em digués a mi mateix que tot aniria bé, dins meu l'ansietat i la tensió eren insuportables, i al cap de dos dies vaig parlar amb la propietària i vam arreglar els papers.

De cara a les nostres famílies (reunides al Mercat Medieval de finals de 2015 sense massa sentit, ara penso) vam mentir, i no per primer cop. Vam creure que era millor dir que no m'havien volgut que no pas que jo havia renunciat, malgrat que fos pels meus (greus) problemes. En futures entrades justificaré algunes d'aquestes mentides.
El problema però, era que encaràvem el 2016 jo ja sense prestació d'atur i força a la desesperada. Havia començat a estudiar el CFGS d'Agències de Viatges  però tampoc me'l podia pagar. Vam mirar de reduir gastos anant a un pis més barat però pel sou de l'Heleia no ens el volien llogar. De nou em van trucar de Driving Events i aquest cop no s'havia de viatjar enlloc però l'ansietat em va tornar a paralitzar. A cap supermercat m'agafaven malgrat l'experiència, i tot pintava força negre. Mai fins al 2016 l'Helga m'havia dit que em veia depressiu, i a tal efecte em va receptar la paroxetina.
Finalment a l'octubre de 2016 ens vam donar un mes per canviar la situació o tornar a casa dels nostres pares. Ells ens ajudaven amb el que podien, però a nosaltres ens semblava que n'estàvem abusant. Ja ni tant sols anava a veure l'Helga perquè no tenia diners, tot i que la necessitava.

I llavors va arribar la bona sort.

L'Heleia feia anys que s'apuntava a ofertes de Bon Preu, no només per la meva situació sinó també per la possibilitat de fer més hores en un horari que combinaria millor amb la universitat. A l'octubre la truquen, li fan entrevistes, decideixen que si vol entrar i als primers dies de novembre comença amb ells.
I ja decidim fer el salt i marxar a viure on treballa, a Manlleu, per retallar costos fixos de cada mes. En un mes vam passar d'estar demanant menjar i (molts) diners als nostres pares a ser pràcticament autosuficients, fins al punt de no demanar diners a ningú per pagar la fiança del nou pis.

Fins ara només he explicat més o menys cronològicament el que ha passat aquests últims anys. Les entrades que faci a partir d'ara seran més explicatives o subjectives, reflexionant una mica per aprendre'n (jo i altres) de tot el que ha passat. Espero, amb aquestes futures entrades, que m'entengueu, o ens entengueu millor.

2 comentaris:

  1. Déu n'hi do!!! Això es el que sovint pasa quant un es coherent en si mateix, sap greu però es aixi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el meu cas potser podria dir que, per por o protecció, he decidit posar el meu benestar per davant de tot. Potser n'és la lliçó més gran que n'he tret. No importa quant cobris o quantes coses tinguis, el que importa de veritat és estar bé... I si no ho estàs, tot és tremendament difícil.

      Elimina