divendres, 11 d’agost de 2017

Paroxetina & Lorazepam 4 (el perquè d'algunes coses)

Aquesta entrada d'avui serà encara més personal que les anteriors. Pot semblar complicat, però realment a les tres entrades anteriors sobre l'ansietat i la depressió merament comentava per sobre i de manera cronològica el que havia passat des del 2012.
El que vull fer aquí és intentar explicar una mica com m'he sentit aquests anys, per què he fet el que he fet o no he fet, i explicar-me una mica d'una manera que no podria cara a cara. Sempre ho faig millor escrivint.

Començaré dient que la processó sempre va per dins. No sé si de fora ho sembla. Encara que tinguem ansietat i fins i tot depressió, no vol dir que els 7 dies de la setmana i les 24 hores del dia estiguem així. Podem somriure en una foto, podem gaudir amb una cursa o una pel·lícula i ser perfectament funcionals per a algunes coses i gens per a altres.

He mentit en diverses ocasions. A familiars, a amics. Amb l'ajut i la connivència de l'Heleia. Però no mentíem per mentir. En general a vegades "ocultàvem la veritat" per no fer patir a les persones que ens estimen.
Però sobretot en el meu cas particular -i segurament sigui un problema de generacions diferents- he mentit principalment per por. Em feia (i encara me'n fa) por no complir les expectatives dels meus pares, dels meus sogres, de la gent que em coneix en general. Una persona que no treballa, i m'atreviria a dir més, un home que no treballa és vist com un gandul o un aprofitat, i preferia dir que m'havien fet fora d'algun lloc (la culpa no era meva) a dir que no havia pogut seguir en aquell lloc (la culpa sí era meva).

Quan marxava d'un lloc de treball, per una banda hi havia l'ansietat, que em generava dolor físic (nus a la gola, ganes de vomitar, malestar general, maldecaps, insomni a vegades) i una sèrie de pensaments: no ho podré fer, no puc estar aquí més temps, no hi ha futur.
En el moment que sabia que ja no havia de tornar-hi, hi havia un petit alleujament però llavors arribaven sensacions pitjors: sóc un inútil, no puc fer res, no serveixo per a res, sóc un paràsit.
Com més provava diferents entrevistes i més fracassava, més s'agreujava el sentit d'inutilitat, que portava llavors a la depressió. Vergonya, por, fracàs, preocupació, fatalisme, tensió, tristesa, pessimisme, insociabilitat, apatia... eren el meu dia a dia, malgrat fer bona cara.

Mai he arribat a voler executar pensaments suïcides. Normalment no m'agrada gens fer-me mal per cap circumstància i sóc una persona més aviat prudent.
Però en aquests anys vaig arribar a pensar dues coses. Per una banda, abans d'iniciar una possible feina o activitat que em generava ansietat havia arribat a somiar fer-me mal per estar de baixa i no haver-hi d'anar, i per l'altra, sobretot després dels fracassos, pensar fredament quin era el meu paper a la vida i si realment valia la pena seguir existint, malgrat no fos capaç de fer-me res.

Tot això, en el moment que ho vius no ho expliques a ningú perquè et fa por a tu mateix.

Potser altres persones poden controlar aquestes coses millor. Però jo particularment he crescut en un ambient on els sentiments els guardàvem. Mantenir les aparences. Potser és de formació més antiga, el no mostrar les debilitats. Potser havia viscut molts anys en una bombolla on tot més o menys anava bé.

Posaré quatre exemples. Un, quan va morir una persona molt propera a mi, gairebé mai en vaig parlar a casa. Sempre he pensat que no he plorat mai la Sandra, i no sé si es per aquesta cosa de no mostrar res. He escrit diverses vegades sobre ella, però he fet més accions que no converses.
Després hi ha dos exemples que no són meus. Per un costat, el meu tiet té una malaltia degenerativa i està al punt que ha d'estar en un centre i ja no saps si et reconeix. És el germà de la mama, i jo no sé com està la mama.
I per l'altre, el meu germà està passant per uns temps complicats però tampoc sé com està. És cert que sóc el que visc més lluny, però potser té a veure amb no explicar-nos les coses, no mostrar-nos els sentiments, els seus i els de la mama?
I l'últim exemple va ser dolorós. Farà un any o així, érem a casa dels meus pares durant un partit del Barça i es va fer el típic comentari de "ja fas prou per trobar feina?". No volia però no vaig poder aguantar les llàgrimes de tristesa però també d'incomprensió i ràbia, i mentre el vell no ho entenia i deia "bueno, home, no n'hi ha per tant", la mama deixava anar un riure burleta dient "ara plora!".
Per a mi això era com apunyalar-me, com volent dir, això no, t'ho has d'empassar i "fer el que s'ha de fer".

Sé que s'ha dubtat de mi. Jo mateix ho he fet, però fer-ho tu mateix és una cosa i que ho facin els altres sempre costa més d'acceptar.
Però no vull acabar aquesta entrada de males. Vull agrair particularment a les nostres famílies tota l'ajuda rebuda aquests temps, el menjar que no podíem comprar, la gasolina que no podíem posar, el lloguer que no podíem afrontar, els estudis que no podíem pagar. És ajuda més material que sentimental, però potser no en sabíem més tots plegats. Però sobretot vull agrair a l'Heleia la seva paciència, comprensió i suport incondicional. Sóc molt conscient que una altra persona em podria haver enviat a pastar fang. Gràcies per no fer-ho.

La propera entrada intentarà ser un manual d'ús per tractar a la gent que tingui ansietat: què som, què no som, i què podeu fer per ajudar-nos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada