dijous, 25 d’octubre de 2018

Coses que passen pel cap

Amb aquesta entrada simplement el que vull fer és intentar fer una aproximació al que és un dia "normal" dins d'aquesta anormalitat meva que fa ja que dura més d'un any - viure permanentment amb ansietat i no saber ben bé què fer-hi al respecte. Seran per tant frases amb o sense relació entre elles, pensaments que passen pel cap d'un malalt mental, amb algun comentari al costat per posar context.

"No em trobo massa bé" - massa sovint. Passa força moments al dia i mai sé ben bé per què. Quasi que millor surto a fer un volt a veure què tal, a veure si em toca l'aire. Si estic sol o amb l'Heleia rai, però és complicat d'entendre per a la gent del nostre voltant, perquè és pràcticament instantani, estar bé -> no estar bé.

"A poc a poc i amb calma, sense moviments bruscos, que no se te'n vagi el cap" - Al despertar-se o al canviar de posició.

"Avui podria fer això i allò altre, però pff..." - Part mandra, part perquè ho haig de fer, part em trobaré malament si ho faig...

"Si no em trobo bé, es per ansietat o perquè realment tinc alguna cosa més?" - Sempre penses si et trobes malament perquè tens ansietat o bé si tens alguna altra cosa. Tot i que ara per ara, físicament estic bé, segons totes les proves.

"Amb què em podria distreure, quin esport podria fer?" - Sortir sol a caminar o còrrer encara em fa pensar més. També és una altra cosa en que una millor posició permet provar més coses, més esports.

"Què menjo avui? Potser m'aniria millor el pa amb nocilla." - de trobar-me millor o pitjor un va trobant menjars que senten més bé o si més no donen la sensació de trobar-se millor.

"Per dissabte quasi que faci macarrons. No provem coses rares que després hem de conduir" - als caps de setmana si hem d'anar a veure la família. Que en tinc ganes, però el trajecte sol ser complicat. La pasta normalment va bé, però no tanta com menjava abans. De fet, cap quantitat és com menjava abans.

"Hauria de buscar feina, potser" - Però com collons busco quelcom si no puc estar normal una o dues hores seguides? Quina mena d'activitat puc prometre a algú?

"Em sento ple" - Tenir set, beure menys aigua de la que beuries perquè saps que t'infles com un globus i malgrat tot, sentir-te ple com una banyera.

"Què demano? Una clara? Aigua...?" - En situació social, què demano per beure? Jo que m'havia fotut tantes cerveses que en col·leccionava les ampolles, fins a unes 700, i ara no em puc acabar ni un quinto.

"A aquella persona li passa el mateix que a mi, podria ajudar-la..." - Però sóc ben conscient per experiència que no pots obligar a ningú a ser ajudat, malgrat l'estima que li tinguis i el bé que li vulguis.

"Ara per què em fa mal el coll?" - Moltes vegades, de sobte els músculs del coll i espatlles fan mal, des de la base del crani fins a l'alçada dels omòplats per baix, per sobre la clavícula fins l'espatlla. Per què?

"Potser si faig així o aixà m'anirà millor pel coll..." - No parar de dubtar sobre posicions, gestos i maneres de moure's per mirar de no tenir dolor.

"Uff, avui haig de conduir. Portem patates i aigua?" - Sovint em trobo supertens conduint, tot i que conduir ha estat durant anys una de les activitats que més m'ha agradat. Sembla que les patates fregides ajuden a relaxar una mica, però molts cops acabo un trajecte molt aixafat.

"Joder, vaig ajudar a muntar aquest sopar d'amics i ara que s'acosta el dia no hi vull anar" - Crec que en realitat és un mecanisme de defensa perquè sé que, tot i que son persones que tinc ganes de veure, en els primers moments em trobaré molt malament, pres de l'ansietat que es manifesta tant en coses bones com dolentes.

"No està molt alta la tele? Sents aquesta olor?" - Sembla que se m'hagin aguditzat l'olfacte i l'oïda. Sobretot algunes olors semblen més ofensives.

"Quin mareig, per què em passa ara això?" - He estat masses hores davant la pantalla? Fa massa estona que no menjo res? M'ha sentat malament alguna cosa? Potser em ve dels dolors al coll? Tinc febre, no no tinc febre. 

"L'Heleia té vacances aquells dies, podríem fer això i això... si em trobo bé, es clar" - Odio no saber si em trobaré bé o no. De fet la majoria de dies pel matí no sé si em trobaré bé per la tarda.

"Vols dir que llegint un llibre s'arregla?" - Tant de bo fos així, però no sé per què no em convenç. Això també és com tot, una persona amb més mitjans fa més visites, pot provar més teràpies i més variades, però nosaltres preferim gastar els diners en menjar cada dia...

"Tant de bo pogués pensar menys" - Ja fa molts anys que crec que penso massa, però fins fa un any no era incapacitant. Com a mínim fa 15 anys ja pensava que tant de bo fos una mica més tonto i potser seria una mica més feliç, no donant tants tombs a les coses.

"Per què estic així si teòricament ara no estem tant malament?" - Per què si les hem passat més putes en altres moments ara pateixo més?

"Això serà així la resta de la meva vida?" - Un no pot evitar pensar si tal com ha aparegut l'ansietat desapareixerà o serà algo present per sempre.

"Sóc una rèmora, no només estic aturant el meu futur sinó també el de l'Heleia" - la culpabilitat hi és molt present. Però què ve abans, el dolor i el malestar o la culpa?

"Per què?" - la pregunta més repetida. Per què ara estic així i no ho estava abans? Què ha canviat? Que puc fer-hi al respecte? 


No sé si servirà d'ajuda o de res aquesta entrada, però potser us ajudarà a entendre millor el funcionament i el patiment del cervell d'un servidor...
Sóc conscient de que hi ha gent que les passa més putes. Gent que realment pot morir de les seves malalties. Sempre hi ha algú que ho passa pitjor. Però simplement aquesta es la meva finestra i hi veieu això. Alguns potser direu, penses massa, però dir-m'ho no és la solució; no ho puc evitar.

4 comentaris:

  1. Bon dia, Jordi. T'entenc i admiro la teva valentia al explicar-ho. Comparteixo aquestes sensacions i mancances. Només et puc dir que quan em trobo millor es quan no tinc presions, quan aconsegueixo equilibrar la meva ment, con? Sent sincera amb mi mateixa i fent allò que em fa feliç, sense pensar en el què diran i en les normes d'una societat deshumanitzada. Escoltat, si et cal un canvi, fes-el. Però troba't. Si vols una amiga, jaho saps. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cesca, gràcies per escriure. El que em confon més en que, en certa manera, crec que faig el que vull... Tot i tenir uns plans de futur amb l'Heleia, en aquest moment no m'és imprescindible treballar i no em molesta la situació ni em trobo desesperat per buscar, però subconscientment o inconscientment el meu cos no sembla estar d'acord amb mi.... Molt d'acord amb la definició de societat deshumanitzada.

      Elimina
  2. Ostres Jordi, que complicat tot plegat! No sé com et puc ajudar, però saps que si em necessites estic aqui :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te'n recordes les hores que xerràvem per Messenger? Quins temps aquells! Parlar-ho va bé però probablement tinc més temps lliure jo que tu ;)

      Elimina