Crítica: 1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season

Feia dies que no feia crítica de llibre, però avui toca un tot just sortit del forn...

1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season
Ibrar Malik
Performance Publishing Ltd
ISBN: 9780957645035
161 pàgines
Anglès
2019

(Original en anglès) La temporada 1994 va ser un any decisiu per a la F1 de moltes maneres, els accidents de Roland Ratzenberger i Ayrton Senna van sacsejar els fonaments de l'esport. El que va seguir a continuació va ser un embolic: canvis normatius de pressa i corrents, descontentament dels equips, lluites de poder, acusacions de penalitzacions per motius polítics, rumors de tota mena, un final amb controvèrsia...
També va veure com Michael Schumacher i Benetton s'erigien com a aspirants al títol per sobre dels equips establerts. Molts creien que feien trampes, mentre altres pensaven que els penalitzaven en excés per temes extra-esportius. Per primer cop tots els punts de vista son examinats en detall en un llibre. Opinions noves, entrevistes exclusives i una pila de proves s'ajunten per donar l'anàlisi més clar dels fets. El llibre conté més de 250 fotos per il·lustrar la història, moltes d'elles rares i propietat dels protagonistes.
Hi ha contribucions exclusives per part de l'ex-pilot de F1 Mark Blundell, els membres de Benetton Willem Toet, Frank Dernie i Simon Morley, i els membres de Williams Paul West i Richard Wise. Quedareu parats de tot el que en surt. La temporada 1994 va ser tràgica, caòtica, política, tècnica i n'eren protagonistes alguns dels personatges més interessants. Una història que us captivarà.
-Va sentir Senna el control de tracció il·legal al Benetton de Schumacher a Aida? 
-Es va trobar un control de sortida al Benetton de Schumacher. Per què?
-El foc de Hockenheim va ser causat per Benetton treient un filtre de la manguera?
-Després de declarar-se culpables, per què Benetton no va rebre una gran penalització pel foc?
-Schumacher va ser desqualificat o prohibit de còrrer en 4 curses. Feia trampes o més aviat era per temes polítics?
-Tornar a cotxes més "senzills" va contribuir als accidents?
Aquest llibre vol contestar totes aquestes preguntes. Seguiu llegint... 

Vaig tenir primera notícia d'aquest llibre a través de l'autor mateix, el britànic Ibrar Malik. Jo segueixo diversos grups a Facebook i en un en particular, anomenat "Tests in Formula 1" hi publiquen alguns membres i ex-membres d'equips de Fórmula 1, com els mencionats Paul West i Richard Wise. Malik em va contactar sobre el seu llibre; de fet va contactar a centenars d'aficionats i va anar fent "publicitat" sobre el seu llibre mentre l'anava acabant.
L'autor porta des de 2015 buscant informació i contactant amb les diverses fonts que fa 25 anys treballaven a Benetton, Williams, Ford i demés per mirar de descobrir i desentrellar les diverses incògnites i polèmiques que van tacar l'any 1994.

El llibre està estructurat al llarg de la temporada i tracta sobre tot el que va passar, començant a mitjans de 1993, en el moment en que es comencen a negociar els canvis normatius de 1994 i va seguint per les curses de 1994, afegint també els temes extra-esportius com per exemple les diferents vegades que alguns equips van haver de presentar-se davant de la FIA, etc.
Tot i que durant el llibre ja es van aclarint coses, l'últim capítol és també una mena de resum per veure què va ser cert i què va ser invenció aquells anys.

Haig de dir que, malgrat haver sigut molt jove el 1994, creia que tenia un bon coneixement d'aquella temporada i aquest llibre m'ha destapat força coses que no sabia. Entre les acusacions, els caràcters i interessos d'uns i altres i els accidents, el relat que em queda es que unes modificacions ben intencionades del reglament ("per tornar el protagonisme als pilots") van causar una sèrie d'incidents dins i fora de la pista que no estaven previstos i que potser abans no haurien tingut tanta repercussió però que en el món televisat de 1994 van canviar la Fórmula 1 per sempre.

En resum, espero que el senyor Malik pugui fer de la seva passió la seva feina - aquest llibre és un bon punt de partida.

M'ha agradat: El fet que sigui un llibre d'un aficionat; es nota la passió i l'atenció al detall. No sempre cal tenir un accès VIP als circuits per poder fer una bona feina. 

No m'ha agradat: Potser es nota que l'autor no és escriptor, i el text pot semblar una mica embolicat, en el seu intent per explicar-ho amb tots els ets i uts.

Crítica: Formula One and Beyond, de Max Mosley

Max Mosley va ser protagonista a la Fórmula 1 durant molts anys. Primer com a propietari d'equip i posteriorment essent president de la FIA, el britànic va ocupar titulars durant ben bé 50 anys. Em donava la sensació de que no el coneixia prou, i pels meus 31 va caure el llibre com a regal.

Formula One and Beyond. The Autobiography
Max Mosley
Simon & Schuster
ISBN: 9781471150197
496 pàgines
Anglès
2015

(Traduït de l'anglès) Durant gairebé 50 anys, Max Mosley ha estat involucrat en l'automobilisme, havent vist l'esport a tots els nivells: com a pilot, com a propietari d'equip (amb March) i entre 1993 i 2009, com a president de la FIA, l'òrgan directiu de l'esport automobilístic. En col·laboració amb Bernie Ecclestone, va ajudar a convertir la Fórmula 1 en una marca global multimilionària. Ara, en aquesta fascinant i reveladora autobiografia, Mosley ens dona un accès complet a dins l'esport, les seves figures influents i les grans estrelles - és un llibre que cap aficionat de la Fórmula 1 pot perdre's. 

Però la història de Mosley va més enllà de l'automobilisme, doncs la seva vida i carrera l'han portat a passar un cúmul extraordinari d'experiències, des de créixer com el fill d'Oswald i Diana Mosley, que van ser internats durant la guerra, i haver de suportar la mala fama del cognom; passant per les campanyes per la seguretat vial que han ajudat a salvar milers de vides i fins a les recents invasions a la seva vida privada que van portar a un famós cas judicial contra l'imperi Murdoch.

És un llibre que dóna nova llum a fets des de la Fórmula 1 fins a la polèmica donació d'un milió de lliures d'Ecclestone al partit Laborista. És ple d'anècdotes entre bastidors, consells per als negocis i algunes històries divertides.

Max Mosley és un dels personatges més importants de la Fórmula 1 en els últims 50 anys, i com a tal, un llibre autobiogràfic és important i s'ha de llegir. Haig de dir que Mosley ha fet una bona feina, doncs per el volum de coses que tenia a explicar i experiències que ha viscut, se'n surt força bé, tractant tots els temes amb prou densitat però sense avorrir.

Evidentment, la part més important del llibre tracta sobre els seus anys dedicats a l'esport. Els seus inicis com a pilot, l'adonar-se aviat de la perillositat del mateix, els anys com a propietari de March, bona part de la guerra FISA-FOCA de principis dels 80 i la seva posterior elecció com a president de la FIA.
Són molt interessants en aquest apartat les històries sobre fer funcionar March econòmicament, tot el procés i les històries entre bambolines del conflicte entre els equips i la federació que va portar al famós Pacte de la Concòrdia, i les diferents vicissituds com a màxim responsable de l'automobilisme. Mosley no defuig cap de les grans polèmiques viscudes en aquells anys, com per exemple els accidents de 1994, el cas d'espionatge entre McLaren i Ferrari o els diferents intents de construir un campionat rival, i aquestes històries són cobertes amb profusió d'anècdotes i opinions sobre els personatges involucrats. També parla també sobre la millora de la seguretat activa i passiva a les carreteres i de com a través de la política a Brussel·les s'han anat aconseguint aquestes millores.

Però també m'ha agradat tota la part no-esportiva. Mosley dedica forces pàgines a la seva vida pre-Fórmula 1, cobrint extensament el fet de tenir un pare que havia fundat un partit feixista i el malnom que això li portava, fins i tot en el món de l'advocacia on Mosley va fer carrera. De fet, l'ex-president de la FIA sempre comentava que a l'automobilisme va ser el primer lloc on no el relacionaven amb el seu pare.
Acaba el llibre amb tota la història del News of The World. El 2008 el diari va treure en portada fotos d'una orgia que Mosley va tenir amb cinc dones, i hi va afegir el component nazi degut al passat familiar.
Mosley va demostrar que no hi havia cap temàtica nazi i més tard va ajudar a descobrir tot el sistema de telèfons punxats i extorsions per obtenir informacions privades i sucoses que l'imperi Murdoch feia servir a gran escala en els seus mitjans. També va donar suport a altres persones als quals se'ls havia airejat la vida privada sense cap raó informativa i que no haurien tingut mitjans per enfrontar-se al diari.

En resum, és un llibre que està molt bé i que trobo molt recomanable per a entendre moltes coses de la Fórmula 1 des de principis dels anys 70.

M'ha agradat: Mosley no deixa gairebé res al tinter i opina amb claredat. Interessant fins i tot si no t'agrada la Fórmula 1

No m'ha agradat: Poca cosa a criticar. Potser hauria pogut aprofundir més en algun tema, però es que amb els anys que va estar a la Fórmula 1 hi ha material per a 4 llibres...

Fa 10 anys: Presents a la farsa d'Indianapolis 2005

Moltes vegades, quan conec algú que també li agrada la Fórmula 1 i comencem a xerrar, acaba sortint el tema de quants grans premis hem vist en directe, i a quins països. Jo sempre tinc un as a la màniga, i fins al moment no he conegut ningú personalment que hi hagi estat. 

SÍ, al gran premi d'Estats Units 2005 on només van còrrer sis cotxes, JO HI ERA!

Les vistes d'un lloc històric

Procediré a explicar com ho vam viure in situ i com a públic que érem...

Fa 10 anys, jo vivia amb els meus pares a Vilafranca. No estava independitzat, no pagava cotxe, ni molt menys pagava lloguer, aigua, gas o electricitat. Podríem dir que tenia alguns diners estalviats, i amb el meu germà Lluís se'ns va ficar al cap anar a Estats Units i fer una mica de road-trip, és a dir, llogar un cotxe i estar uns dies aquí, uns dies allà, etc.

Amb els mesos la idea va anar evolucionant i prenent forma, i la nostra germana gran Mònica es va afegir a la festa. Es van descartar alguns quilometratges massa llunyans i finalment la ruta va ser Philadelphia, New York, Cleveland, Indianapolis, Washington i de nou Philadelphia, que era on arribava i d'on marxava el nostre avió. La part "racing" de la família, és a dir, la Mònica i jo, vam proposar d'anar a Indianapolis a veure el gran premi de Fórmula 1. Les entrades no eren excessivament cares (uns 70 euros per cap) i a més també hi havia l'alicient de trepitjar l'autoanomenada Racing Capital of the World, i el seu famós museu. El Lluís, que no havia anat mai a veure una cursa de Fórmula 1, només tests d'hivern, s'estrenaria als Estats Units.

Vam passar tres dies molt calurosos a New York, i vam anar enfilant cap a l'oest en cotxe llogat (un Buick) que vam haver de substituir després d'una punxada i d'alguns dubtes sobre la seva seguretat. Amb un Chevrolet Impala vam arribar a la tarda del dissabte de la cursa a Indianapolis. Després de buscar motel durant una bona estona, en vam trobar un i vam sopar. Tot just sabíem que Jarno Trulli havia fet la pole i que Ralf Schumacher no correria la cursa perquè havia tingut un accident pràcticament calcat al de la temporada anterior. Penseu que en aquells temps ningú tenia internet al mòbil. És més, jo m'havia deixat (o potser ni m'havia plantejat) prendre el carregador del mòbil. Quan es va acabar la bateria, doncs sense mòbil.

Vam arribar a les 6 del matí del diumenge al famós Speedway a recollir les nostres entrades. En realitat, vam arribar una hora abans del que volíem, doncs entre la costa est i Indiana hi ha canvi d'hora i no l'havíem canviat. Un cop teníem les entrades, ens van fer aparcar a l'interior de l'oval i vam anar a veure on sèiem, que era entre les corbes 1 i 2.

Si no heu estat mai a Indianapolis... per la tele enganya. És un circuit immens, amb graderies enormes. I la història es respira pels quatre costats. Com que teníem temps, vam recórrer mig circuit per arribar al museu, que estava prop de la última corba. 

El museu per fora i per dins. Com veieu, jo donava suport a en Jacques Villeneuve.

El museu d'Indianapolis està molt bé. No només té diversos monoplaces de les 500 milles, sinó que en aquell moment també hi havia alguns vehicles de Fórmula 1 i NASCAR, i algunes curiositats, com trofeus de l'Alemanya nazi, cascs, granotes, fotos, etc. Va ser molt interessant, però jo allà em vaig començar a trobar malament.

Vés a saber, però quan van fer la cursa de la Porsche Supercup jo estava mig grogui. El Lluís va anar a buscar quelcom a una ambulància que hi havia per allà a prop, i certament, a l'hora de la cursa ja em trobava millor. Però els meus germans van patir una mica amb el "despojo" de germà que tenien estirat a l'herba de l'infield...

La volta de reconeixement....

Els procediments es van anar complint com en una cursa normal. A l'hora de la volta de reconeixement no feia tanta calor, cosa que jo agraïa. Però quan va ser l'hora de fer la sortida, només els sis cotxes Bridgestone eren a la graella, mentre la resta tornava al box per abandonar. Alguna cosa havíem sentit referent a l'accident de Ralf Schumacher, però ningú ens imaginàvem que podria passar una cosa així.

S'apaguen els semàfors i dos Ferrari, dos Jordan i dos Minardi es disposen a competir... El públic va començar a xiular i a llençar objectes a la pista, cosa que va fer que des de la megafonia del circuit es demanés al respectable que ho deixés de fer. Molta gent va marxar. Per nosaltres... havíem arribar allà i teníem nit a un altre motel d'Indianapolis, així que tampoc teníem res millor a fer que seguir veient la "cursa". Finalment la cursa es va acabar amb els dos Ferrari primer i segon, els dos Jordan tercer i quart i els dos Minardi cinquè i sisè. 

La premsa local fent-se eco.

Nosaltres vam fer cap al motel i uns dies després cap a casa, on vam veure la magnitud del desastre. Al mateix aeroport, el meu pare em deia que m'havia intentat trucar el matí de la cursa per avisar-me del que passaria, però jo el tenia sense bateria. Per a nosaltres, al capdavall, havien estat unes vacances d'uns 10 dies en que mira, havíem també planejat veure una cursa i no va anar del tot bé. Pitjor ho tenia la gent que havia anat expressament a veure la cursa. Michelin, però, va decidir tornar els diners de les entrades a tothom per evitar-se els possibles plets que eren d'esperar a Estats Units, i un dia qualsevol vaig rebre un xec per valor de 255 dòlars. El vaig fotocopiar, el vaig cobrar i encara el tinc penjat a cals meus pares...

El xec de Michelin

Pel que fa al dany esportiu, es innegable que si la Fórmula 1 va acabar marxant d'Indianapolis va ser en part per aquest desastre. Una cosa com la que va passar es impensable en un campionat com la NASCAR o la IndyCar. Per ells, el més important és aconseguir algun tipus d'espectacle, i fos com fos haurien disputat la cursa, amb una chicane, o com fos.

Al mateix temps, entenc també les pors de la FIA, particularment a Estats Units. El circuit estava homologat d'una manera, i tot i que el personal de l'Speedway estava disposat a realitzar modificacions, si hi hagués hagut algun accident amb lesions o morts en aquella part del circuit els plets haurien volat en la direcció del circuit i de la FIA. És evident que Michelin no va fer la seva feina proveint uns pneumàtics aptes per a competir, però també és cert que hi va haver poca cintura per part de l'organitzador.

Per sort, sembla ser que des que tenim proveïdor únic ja no passen aquestes coses... o sí?