dijous, 16 de maig del 2019

Crítica: Watching The Wheels, de Damon Hill

Per sant Jordi vaig ser afortunat amb un parell de llibres. El primer és un d'aquells que tenia ganes de llegir:



Watching the Wheels - My Autobiography

Damon Hill
Pan Macmillan
ISBN: 9781509831937
374 pàgines
Anglès
2016


(Original en anglès) L'any 2016 va marcar el vintè aniversari de la coronació de Damon Hill com a campió del món de Fórmula 1. Per primera vegada ens explica la història del seu camí per l'esport on va enfrontar-se a grans pilots com Ayrton Senna i Michael Schumacher, i com va sortir-ne victoriós com a campió del món de 1996, emergint de l'ombra del seu llegendari pare Graham Hill.

El llibre ens dóna un relat sense complexes del patiment i el caos que va seguir a la mort tràgica del seu pare en un accident d'aviació el 1975, quan en Damon tenia quinze anys. Honest i amb coratge, Watching the Wheels és un retorn a l'última època daurada de la F1, una imatge que encara està marcada a foc en aquells que aprecien l'esport pel que revela de l'habilitat humana quan s'enfronta a la possibilitat de la mort. 


20 anys després de ser campió del món, Damon Hill escriu la seva autobiografia, amb petita ajuda per part de Maurice Hamilton. Hill ja havia "escrit" alguns llibres amb Alan Henry o amb el propi Hamilton, però eren més aviat relats superficials de temporades.
En aquest cas trobem al Hill més honest i més profund. Després del pròleg de Jackie Stewart, la introducció de Hill parla no de la seva carrera si no dels seus problemes entenent i entomant la mort del seu pare, el bicampió del món Graham Hill.

Com a algú que ha patit ansietat i una mica de depressió, és fins a cert punt fascinant en una manera estranya descobrir que el pilot que et va fer enamorar amb el teu esport preferit hagi passat per coses similars. Mai penses que els ídols que veus per televisió puguin patir com nosaltres, i és molt interessant tot el relat que fa dels seus anys amb la família al complet i a partir de la mort del pare. Hill va tenir una infància atípica i una adolescència partida per la meitat, i és molt interessant com s'ha documentat per reforçar alguns dels punts que ha anat entenent amb el temps, els problemes, els comportaments, etc.

El llibre passa més tard a centrar-se en la seva carrera. No és un repàs exhaustiu però toca tots els punts importants, amb comentaris interessants sobre les interioritats dels equips, caps d'equip i companys que va tenir. Tot complementat amb el sarcasme i rient-se de si mateix i de les seves decisions.

És probable que mai més veiem un debutant a la Fórmula 1 amb 32 anys, campió als 36 i retirat als 39. Només per això ja és un llibre destacat, però també és un llibre que val la pena perquè parla de com algú sense una gran confiança ni un gran ego va poder arribar al cim. D'un home que parla sense por de les pors i dels traumes, i de que a vegades cal demanar ajuda.


M'ha agradat: Va ser el meu pilot preferit i amb el llibre confirma que també és una persona notable.

No m'ha agradat: No és totalment detallat en la seva carrera i hi ha algunes errades de memòria, però afegeix al sentiment de conversa.

dimarts, 2 de juny del 2015

Jo i el motor: els inicis

Fa uns dies estava pensant en com algú s'aficiona a l'automobilisme. Normalment als familiars, pares o germans els agrada més que cap altre esport, o fins i tot el practiquen de manera amateur.  Suposo que aquest deu ser el cas de la majoria de bojos pels cotxes però no és particularment el meu. Tot i que al papa li agraden els cotxes i sempre ha sabut qui guanyava les carreres, els esports de motor estaven molt lluny del gran tòtem anomenat Barça, que ho domina tot.

Ja sigui futbol, bàsquet, handbol, hoquei... si el Barça es juga alguna cosa s'ha de mirar. Haig de reconèixer que a mi també m'agrada el Barça, però en algunes èpoques el solia ignorar per veure alguna cursa. Ara intento combinar-ho com pugui i mirar tantes curses com partits del Barça.

El fet es que no sé per què em vaig aficionar tant als cotxes. Segurament són els millors amors, els que no pots explicar amb paraules. Com deia Ken Tyrrell, "l'automobilisme és una malaltia i només es cura quan et mors".
La primera cursa de Fórmula 1 que recordo va ser el gran premi de Mònaco de 1993. Em faltaven dos mesos per fer vuit anys. A partir d'aquell moment recordo molt especialment els grans premis de Gran Bretanya i d'Alemanya d'aquell any. En la meva ment infantil havia escollit el meu favorit: Damon Hill, perquè portava el 0 com a dorsal i em semblava curiós. A més, també creia que aquell Williams FW15C- Renault era la màquina més perfecta que havia vist mai. Les formes, els colors...

Hill, el 0 i el Williams-Renault

En aquelles dues curses Hill liderava i tant a Silverstone com a Hockenheim va haver d'abandonar a poques voltes del final, per problemes de motor i per una punxada respectivament. Aquella desgràcia va convertir-lo en el meu primer pilot preferit.
En aquell mateix any Nigel Mansell, vigent campió mundial, se'n va anar a la IndyCar, i també vaig començar a saber coses del campionat estatunidenc. No tenia mitjans per seguir les curses, però, i la meva afició es va centrar en la Fórmula 1. Retallava trossos de diaris, guardava revistes, però encara no mirava totes les curses obligatòriament...

Hill i Villeneuve, l'equip perfecte

Per mi el següent gran moment a la Fórmula 1 va ser l'arribada de Jacques Villeneuve, probablement el pilot de qui he estat més fan a la Fórmula 1. Havia estat campió de la IndyCar i de les 500 Milles i arribava per fer conjunt amb el meu altre pilot preferit, Damon Hill. La plenitud de Villeneuve va coincidir amb el declivi de Hill, si bé val a dir que el declivi de Villeneuve tampoc va trigar massa arribar. Amb ell vaig donar el pas definitiu, amb ma germana: de veure les curses per la tele a anar al Circuit de Catalunya a veure-les, a partir de l'any 2003.
La Mònica és la meva principal aliada en això de les carreres. A ella també li agrada i devem haver anat a unes 10 curses de Fórmula 1, tant a Montmeló com una vegada a Indianàpolis (al famós gran premi de 6 cotxes del 2005, en que també hi era el Lluís) i una altra a Monza, a més d'uns quants GPs de MotoGP a Montmeló, Xest i Alcanyís i alguna cursa del DTM.

La meva habitació a Vilafranca és d'aquests colors

Haig de dir, però, que probablement la IndyCar sigui la categoria que actualment més estimo. L'arribada de la tele per cable el 1997 va propiciar que descobríssim nous canals, com per exemple Eurosport. La primera cursa que recordo va ser Vancouver aquell any. Sabia més o menys els resultats, però per agafar un favorit vaig seguir el mateix mètode de cotxe i número que m'agradés, i va ser el 99 de Greg Moore. Ja l'any 1998 em mirava la majoria de curses i vibrava amb les seves actuacions, i al final de 1999 vaig plorar amb la seva mort a Fontana.
El seu lloc en el favoritisme el va ocupar, com no, Oriol Servià, de qui, vergonya ens n'hauria de fer, mai n'hem vist una cursa en obert a Catalunya o a Espanya.
A partir de disposar de més canals, vaig anar ampliant els meus horitzons: NASCAR, World Series by Renault, WTCC, V8 Supercars, etc.

Servià a Indianapolis aquest any

Sempre dic que la Fórmula 1 va ser "la primera novia", però que la IndyCar és "l'amor de la meva vida". A la IndyCar li perdono coses que a la Fórmula 1 no. He vist moltes curses de IndyCar que començaven tard, que no podien còrrer per una o altra raó... Però crec que precisament per aquest síndrome de Calimero, de desgràcia permanent i que sol ocórrer en el pitjor moment es perquè li tinc tant carinyo. La F1, al capdavall, dóna una imatge elitista. Vas a una cursa i sembla que no t'hi vulguin. La IndyCar t'abraça amb els braços oberts perquè vol tots els aficionats que pugui, perquè en té massa pocs. I segueixo pensant que és la categoria més complicada, amb circuits ovals, amb circuits normals, circuits urbans i un grau encara seriós de perillositat.

Ep, tot això no vol dir que sigui perfecte, ni la F1 ni la IndyCar. De les dues en corregiria unes quantes coses, començant pels calendaris. Però això ja ho deixo per a una entrada propera...