Crítica: "Los Locos del Volante, vol. 1" de José Manuel Zapico

Gairebé mai em toca res en concursos de xarxes socials, però quan em toca quelcom, va i és un llibre de curses! Avui, un del sr. Virutas de Goma, que a més me'l va dedicar :)

Los Locos del Volante, vol. 1 1963-1998
José Manuel Zapico
Editorial Círculo Rojo
ISBN: 9788491263036
243 pàgines
Castellà
2015

Qué pasaban "de extranjis" desde España Ayrton Senna y Bernie Ecclestone por la aduana de Londres, de qué vivía Joan Villadelprat en Inglaterra antes de trabajar en McLaren, qué ocurrió exactamente en el altercado del pódium en el GP de España (sic) de Fórmula 1 de 1997, por qué investigó Scotland Yard a un equipo de carreras español, qué relación tenían con las carreras Héroes del Silencio y Gabinete Caligari, a qué piloto temía Fernando Alonso en pista, a dónde llevó José María Íñigo una noche a Emerson Fittipaldi y qué sorpresa le tenía guardada.
Confidencias en la parte trasera de un box, en pasillos de hotel, en aviones o en los bares de un paddock. Cincuenta años de historias extradeportivas de esas que no salen en los periódicos pero muestran la humanidad que encierra el mundo del automovilismo deportivo en España.

Pels qui no sàpiguen qui és l'escriptor, José Manuel Zapico, també conegut com a Zapi o Virutas de Goma al seu Twitter és un andalús que ha treballat al pàdoc en diverses capacitats de premsa i relacions públiques, ja fos per a equips de Fórmula 1 o bé per a les organitzacions dels campionats, a més d'escriure per a diversos diaris. El llibre del que parlem avui és de fet el seu cinquè llibre.

Los Locos del Volante, prologat pel gran Jo Ramírez, ve a ser una recopilació d'historietes desconegudes amb l'automobilisme espanyol o bé personatges espanyols del motor com a protagonistes. Algunes tenen a veure amb fets coneguts a bastament, com la polèmica del podi de Jerez el 1997 o la trajectòria de Fernando Alonso, però en tots els casos s'aporten dades i anècdotes que només a través de la relació personal ha pogut saber l'autor.

Així doncs, el llibre és molt valuós. Jo em considero força coneixedor dels meus anys seguint l'automobilisme i encara he trobat coses que desconeixia, així que és un llibre altament recomanat tant per a aficionats novells com per a gent que està de volta de tot. Pilots, caps d'equip, mecànics, periodistes, organitzadors, tots hi tenen cabuda.

Com a molt la única crítica que se li podria fer és que part del llibre al final és aclaparada per l'Open Nissan (del qual l'autor va ser-ne cap de premsa) i per Fernando Alonso, segon campió de l'Open i lógicament gran protagonista espanyol dels últims temps, però no és quelcom que sigui molest.

M'ha agradat: Són històries d'aquelles que no les sap molta gent, que el fan sentir a un mateix com si les hagués viscut en el moment que van passar.

No m'ha agradat: Potser al final, per necessitat o per força, se centra molt en Fernando Alonso.

Crítica: "Benetton Formula 1: A Story", per diversos autors

Toca criticar el segon llibre de Sant Jordi. Ja sé que han passat més de dos mesos, però es que he llegit tres llibres mentrestant, incloent A Dance With Dragons! El llibre d'avui parla de l'equip Benetton.

Benetton Formula 1: A Story
Diversos autors
Skira Editore SpA
ISBN: 9788876246036
350 pàgines (263 sense traduccions)
Italià, anglès, francès, alemany, castellà i japonès
2006

(Sense text explicatiu a la contraportada)

M'agraden els llibres de curses que parlen de la història de la Fórmula 1, i tot i que Benetton sigui història recent, ja forma part de la història. Vam trobar aquest llibre baratet a Amazon i la veritat es que ha set una sorpresa agradable. Per als més joves, Benetton va fer un "Red Bull" abans que Red Bull ho fes. Que jo sàpiga, Benetton, coneguda mundialment com a fabricant de roba, va ser la primera marca que va decidir tenir en propietat un equip de Fórmula 1 com a mitjà per a donar-se a conèixer mundialment, i fe de déu que va ser així...

El llibre està escrit en italià i anglès. amb traduccions al francès, l'alemany, el castellà i el japonès al final que omplen 87 pàgines que afegeixen pes i volum. Periodistes italians i alguns anglesos, com per exemple Pino Allievi (editor de l'obra), Giorgio Terruzzi, Nigel Roebuck o Joe Saward fan els perfils dels pilots i membres de l'equip, amb un lògic protagonisme especial per als membres de la família Benetton. Bernie Ecclestone n'escriu el pròleg.

L'edició és força luxosa, amb una mida de mes d'un pam per costat i moltes fotografies que acompanyen els textos. No és ben bé un llibre fotogràfic tot i tenir-ne la mida, i no és ben bé una història exhaustiva de l'equip. No hi trobareu dades com per exemple pilots de proves o informació tècnica detallada, però si fotos de les extravagants presentacions.
Ara bé, té tot el que ha de tenir. Tots els pilots titulars i personal rellevant de l'equip són mencionats, i abans de les traduccions hi ha els resultats de cada temporada. Podríem dir que més que una història amb tots els ets i uts són pinzellades dels records dels protagonistes a l'equip.

És també un punt a favor del llibre que comptin també amb els períodes patrocinant a Tyrrell i Alfa Romeo, no només des que es van fer propietaris de Toleman, però per altra banda, en algunes coses es queda curt, com per exemple parlant de les seus o de la innovació tècnica.

Fet i fet, un llibre satisfactori, un pèl massa voluminós pel meu gust (que m'agrada llegir-los al llit), però un bon testimoni dels anys irisats de Benetton a la màxima categoria.

M'ha agradat: És agradable tenir un testimoni del pas de Benetton per la F1, i explica tot el que ha d'explicar, bo per a l'aficionat casual.

No m'ha agradat: Potser no sap ben bé si ser un llibre fotogràfic o històric, la mida indica una cosa però no és fàcil de llegir pel pes.

Crítica: 1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season

Feia dies que no feia crítica de llibre, però avui toca un tot just sortit del forn...

1994 - The Untold Story of a Tragic and Controversial F1 Season
Ibrar Malik
Performance Publishing Ltd
ISBN: 9780957645035
161 pàgines
Anglès
2019

(Original en anglès) La temporada 1994 va ser un any decisiu per a la F1 de moltes maneres, els accidents de Roland Ratzenberger i Ayrton Senna van sacsejar els fonaments de l'esport. El que va seguir a continuació va ser un embolic: canvis normatius de pressa i corrents, descontentament dels equips, lluites de poder, acusacions de penalitzacions per motius polítics, rumors de tota mena, un final amb controvèrsia...
També va veure com Michael Schumacher i Benetton s'erigien com a aspirants al títol per sobre dels equips establerts. Molts creien que feien trampes, mentre altres pensaven que els penalitzaven en excés per temes extra-esportius. Per primer cop tots els punts de vista son examinats en detall en un llibre. Opinions noves, entrevistes exclusives i una pila de proves s'ajunten per donar l'anàlisi més clar dels fets. El llibre conté més de 250 fotos per il·lustrar la història, moltes d'elles rares i propietat dels protagonistes.
Hi ha contribucions exclusives per part de l'ex-pilot de F1 Mark Blundell, els membres de Benetton Willem Toet, Frank Dernie i Simon Morley, i els membres de Williams Paul West i Richard Wise. Quedareu parats de tot el que en surt. La temporada 1994 va ser tràgica, caòtica, política, tècnica i n'eren protagonistes alguns dels personatges més interessants. Una història que us captivarà.
-Va sentir Senna el control de tracció il·legal al Benetton de Schumacher a Aida? 
-Es va trobar un control de sortida al Benetton de Schumacher. Per què?
-El foc de Hockenheim va ser causat per Benetton treient un filtre de la manguera?
-Després de declarar-se culpables, per què Benetton no va rebre una gran penalització pel foc?
-Schumacher va ser desqualificat o prohibit de còrrer en 4 curses. Feia trampes o més aviat era per temes polítics?
-Tornar a cotxes més "senzills" va contribuir als accidents?
Aquest llibre vol contestar totes aquestes preguntes. Seguiu llegint... 

Vaig tenir primera notícia d'aquest llibre a través de l'autor mateix, el britànic Ibrar Malik. Jo segueixo diversos grups a Facebook i en un en particular, anomenat "Tests in Formula 1" hi publiquen alguns membres i ex-membres d'equips de Fórmula 1, com els mencionats Paul West i Richard Wise. Malik em va contactar sobre el seu llibre; de fet va contactar a centenars d'aficionats i va anar fent "publicitat" sobre el seu llibre mentre l'anava acabant.
L'autor porta des de 2015 buscant informació i contactant amb les diverses fonts que fa 25 anys treballaven a Benetton, Williams, Ford i demés per mirar de descobrir i desentrellar les diverses incògnites i polèmiques que van tacar l'any 1994.

El llibre està estructurat al llarg de la temporada i tracta sobre tot el que va passar, començant a mitjans de 1993, en el moment en que es comencen a negociar els canvis normatius de 1994 i va seguint per les curses de 1994, afegint també els temes extra-esportius com per exemple les diferents vegades que alguns equips van haver de presentar-se davant de la FIA, etc.
Tot i que durant el llibre ja es van aclarint coses, l'últim capítol és també una mena de resum per veure què va ser cert i què va ser invenció aquells anys.

Haig de dir que, malgrat haver sigut molt jove el 1994, creia que tenia un bon coneixement d'aquella temporada i aquest llibre m'ha destapat força coses que no sabia. Entre les acusacions, els caràcters i interessos d'uns i altres i els accidents, el relat que em queda es que unes modificacions ben intencionades del reglament ("per tornar el protagonisme als pilots") van causar una sèrie d'incidents dins i fora de la pista que no estaven previstos i que potser abans no haurien tingut tanta repercussió però que en el món televisat de 1994 van canviar la Fórmula 1 per sempre.

En resum, espero que el senyor Malik pugui fer de la seva passió la seva feina - aquest llibre és un bon punt de partida.

M'ha agradat: El fet que sigui un llibre d'un aficionat; es nota la passió i l'atenció al detall. No sempre cal tenir un accès VIP als circuits per poder fer una bona feina. 

No m'ha agradat: Potser es nota que l'autor no és escriptor, i el text pot semblar una mica embolicat, en el seu intent per explicar-ho amb tots els ets i uts.

Crítica: Montecarlo, de Peter Terrin

Avui critico un llibre de temàtica de carreres, però és una novel·la, no pas una biografia!

Montecarlo
Peter Terrin
Editorial Raig Verd
ISBN: 9788416689552
209 pàgines
Català
2014

Mònaco, Gran Premi de Fórmula 1, maig de 1968. El Príncep de Mònaco, la jet set i la premsa mundial esperen l'arribada de Deedee, estrella del cine francès, el somni de tots els homes i també d'un jove mecànic de Lotus: Jack Preston. Però just quan l'actriu fa la seva entrada a la pista, un cotxe explota i Jack, envoltat de flames i invisible per al públic, salva la vida de la jove actriu, mentre que ell pateix terribles cremades. De tornada a casa amb la seva dona, Jack anhela un senyal de gratitud de Deedee, que a la vegada serà un reconeixement del seu acte heroic. No obstant aixó, Deedee sembla no saber o no pensar en el que va passar, embriagada amb el seu extraordinari nou èxit televisiu.
Terrin dibuixa una història sobre la necessitat de ser reconegut amb un estil evocador i una imaginació meravellosa. En un exercici d'alta literatura escriu una obra amb una veu original i delicada que ens fa reflexionar: Quan es converteix una persona en heroi?

No són majoria les novel·les amb tema automobilístic, i del 2014 i de Peter Terrin, escriptor flamenc, ens arriba Montecarlo, traduïda al català per Maria Rosich aquest 2018.
Sempre és agradable llegir ficció del tema preferit d'un mateix. Montecarlo compleix, i fins i tot diria que és de lectura fàcil, tot i que això pot ser més per la brevetat extrema dels capítols que no pas per un relat que t'enganxi.

M'ha donat la sensació de que el llibre feia tot el que ha de fer un llibre però no més - no emociona, no t'atrapa. El relat està ben construït, tot està ben raonat, però del que llegim al darrere del llibre com a "catch" no se'n desenvolupa massa més cosa.

Potser el millor del llibre, més enllà de que Terrin escriu prou bé i directe al gra, és quan l'acció està al poble, lluny de la glòria i prop de les misèries diàries, més identificables amb cadascun de nosaltres.

En definitiva, un bon llibre per passar una bona estona, però no us canviarà pas la vida ;)

M'ha agradat: Sempre és agradable llegir una novel·la del tema, i té parts bones.

No m'ha agradat: Crec que és una mica escàs.

Crítica: Los misterios de Ayrton Senna, de Carlos Castellá

El periodista català Carlos Castellá va morir el 2016 de càncer. Mentre es tractava de la malaltia va aprofitar el temps per escriure el seu primer llibre: Los misterios de Ayrton Senna.

Los misterios de Ayrton Senna
Carlos Castellá
Autopublicat
ISBN: 9781523396924
374 pàgines
Castellà
2016

(Original en castellà) Què es pot dir d'Ayrton Senna que no s'hagi dit ja? Aquest llibre és un assaig sobre el millor corredor de la seva època i un dels millors de la història, sobre la seva carrera, sobre el seu pilotatge, les seves lluites amb altres pilots i totes les circumstàncies que van influir en la seva tràgica mort. Però també és un estudi en busca de respostes per alguns dels misteris que envolten la memòria de Senna, com la seva religiositat, la seva vida amorosa, la seva cobdícia i falta d'escrúpols i perquè s'intenten amagar alguns dels seus comportaments menys edificants.
Per això, Carlos Castellà (Barcelona, 1957-2016), qui va coincidir amb ell al kàrting i a la Fórmula 1, s'aventura a reflexionar sobre el pilot, la persona i el personatge. L'autor d'aquest llibre, expert en automobilisme i comunicació, va ser comentarista i col·laborador en diversos mitjans, a més d'un apassionat de les curses de cotxes de qualsevol modalitat, però sobretot de les de circuit, on va passar gran part de la seva vida personal i quasi tota la professional.
Castellà fa igualment reflexions sobre altres aspectes de l'automobilisme, dels pilots i de la seva evolució al llarg dels anys, així com d'anècdotes i experiències pròpies que li permeten tenir un criteri i coneixements suficients per plasmar-los en un llibre. Amb una prosa fàcil i fluida, el llibre va ser escrit en circumstàncies difícils per a l'autor, que no les amaga al text, i que no deixarà indiferent a qui el llegeixi perquè no esquiva cap dels temes polèmics que van envoltar la vida del magistral pilot.

Tot i haver fet la crítica del llibre de Giorgio Terruzzi segueixo sense ser un expert en Senna. Avui toca la versió del malaurat Carlos Castellá, amb pròleg d'en Josep Lluís Merlos. És una llàstima que aquest sigui l'únic llibre del periodista, però sempre ens quedarà el que explicava al seu blog carloscastella.com.

Castellá fa una visió diferent sobre la vida de Senna. Intercala la història del pilot brasiler amb la història pròpia del mundial i les vivències que ell mateix va viure-hi a prop del paulista, ja fos als mundials de kàrting de principis dels 80 o ja tractant amb el tricampió a principis dels 90. Aquest enfocament és interessant doncs no se centra exclusivament en Senna sinó que també fa una bona explicació del món del motor que ell va viure, dels rivals i dels moments politico-esportius que inevitablement apareixen en un esport que mou tants milions.

Generalment el llibre és agradable i amb una quantitat d'informació generosa. L'única crítica que faig és la que crec que afecta a tots els llibres de Senna. Degut a la mort del pilot en directe i posterior mitificació, tots els llibres acaben pecant de l'especulació excessiva, especulació que creix a mesura que ens acostem al moment fatídic de l'1 de maig de 1994.
Algunes de les teories que postula Castellà, al meu parer, són un pèl estrafolàries. Amb certa lògica, on falla més el llibre és quan menys es parla de carreres i més d'aspectes personals o mentals.

Però fet i fet, un llibre que val la pena on les coses positives superen força les negatives. 

M'ha agradat: Són de valor incalculable les experiències de Castellá sobre el terreny.

No m'ha agradat: Com Terruzzi, dóna la sensació de que en alguns moments entra una mica massa en el terreny de l'especulació.

Top 7: Videojocs de cotxes (PC)

Avui deixem el tema Star Wars i passem a dues de les meves altres passions: els videojocs i l'automobilisme. Avui ens centrarem en els jocs de PC. Des que el 1996 va aparèixer un Pentium a 100 Mhz a casa no he deixat de jugar a jocs "de cotxes", ja sigui conduint o de direcció d'equips.
Com sempre la llista és totalment subjectiva i classifico els jocs segons la meva experiència personal...

7. NASCAR Racing 2003 Season



NASCAR Racing 2003 Season va ser l'últim joc de NASCAR de Papyrus. La companyia més tard va ser comprada, va fer fallida i els creadors del joc van acabar passant-se a fer iRacing, la simulació de pagament mensual que pilots professionals fan servir de tant en tant.
Es podria dir que el NR2003 és la culminació de tants anys de Papyrus. Tot i sortir al 2003 té característiques que jocs actuals encara no duen, com la radio i el Paint Shop per a poder modificar i pintar els cotxes com volguessis (funcions que ja incorporaven als jocs de mitjans dels 90). La dificultat a més era molt adequada, podent jugar des d'un nivell de rookie o amb molta dificultat i havent de cuidar les configuracions del cotxe i disputant curses de 4 hores. Una experiència NASCAR completíssima que a més encara avui es veu modificada per la comunitat, amb mods de diverses temporades i campionats.


6. Colin McRae Rally 4



Si Colin McRae és un dels pilots de ral·li més coneguts del món és també pels jocs que van dur el seu nom. De Codemasters, la companyia que actualment fa els jocs de F1, els "Colin" tenien un aspecte molt net. Tot i no tenir llicència del mundial el joc comptava amb gran varietat de cotxes, ja fossin WRC, els Junior, els Grup B o fins i tot alguns extra que anaves descobrint a mesura que completaves el joc. Les decoracions es podien canviar amb algun mod tot i que no era el joc més "manipulable".
Pel que fa als trams, eren curtets i la conducció era força arcade, però sentir en anglès a Derek Ringer, el propi co-pilot de McRae quan va ser campió el 1995, era una delícia...


5. F1 Challenge 99-02



El F1 Challenge 99-02 és probablement el joc de Fórmula 1 al qual he jugat més. Va ser l'últim joc d'EA Sports amb ISI i també l'últim joc de F1 per a PC fins l'any 2010, així que la gent es va dedicar a modificar-lo a sac amb desenes de mods i de fet existeix un mod amb totes les temporades de Fórmula 1, des del 1950 fins l'any 2016 (l'hauré de provar algun dia).
Originalment el joc, com a regal final degut a la pèrdua dels drets, venia amb 4 temporades de Fórmula 1, la qual cosa, sense ser-hi exactament al joc, et permetia fer una carrera de 4 anys. El joc era força digne, amb un balanç acceptable entre no ser massa complicat però ser prou simulació per als usuaris més exigents.
Val a dir que els d'ISI posteriorment s'han dedicat a crear i desenvolupar els rFactor i rFactor 2, així que hi havia bona base...


4. Rally Championship



El Rally Championship era un joc basat en el campionat britànic de ral·lis. Era totalment arcade. La conducció no s'assemblava a res a un cotxe real, però tenia dos punts molt bons. Un, la varietat de cotxes que hi havia, ja fossin WRC o Kit Cars, cosa que el feia força interessant, i dos, la dificultat.
Era increïblement difícil. Els trams solien durar un quart d'hora, però alguns podien passar dels 30 minuts, ben bé com a la vida real, i els cotxes es danyaven força, cosa que feia difícil acabar un ral·li amb el cotxe d'una peça. Això quan l'acabaves...perquè normalment al parc d'assistència no podies reparar tots els danys...


3. Grand Prix World



De jocs de direcció d'equips no n'hi ha hagut tants com sembla. El futbol n'ha tingut moltes més variants. Molts de nosaltres vam créixer amb el mític PC Fútbol, el Football Manager segueix allí i fins fa uns anys el FIFA Manager també et permetia dirigir un club o també una selecció.
Pel que fa al món del motor, recentment hi ha hagut el Motorsport Manager, també de Sega com el de futbol, i fa anys hi va haver el F1 Manager d'EA (com el FIFA), però cap d'ells ha superat encara al Grand Prix World d'Edward Grabkowski i publicat per Microprose (els dels Grand Prix).
Grabkowski ja havia fet dos GP Managers anteriorment, però amb el GPW de l'any 2000 va fer un joc pràcticament perfecte, amb una mescla justa de profunditat sense ser massa. Cada cursa era un torn i anaves renovant contractes, negociant amb patrocinadors, destinant recursos abans del GP i al cap de setmana preparant l'estratègia, etc. Potser l'únic defecte que tenia era limitar-te a 10 temporades - podies ser el millor cap d'equip que al cap de 10 anys el joc s'acabava...


2. IndyCar Racing II



Podria dir que l'IndyCar Racing II és el joc al qual he jugat més a la vida. Entre 1996 i 2000 a casa no teníem internet, així que algo havia de fer! Recordo trencar la tecla X del teclat amb ell...
Dels mateixos creadors que el NASCAR Racing 2003, l'IndyCar era la hòstia. Ara el veus i penses, doncs la conducció no era tant bona, els circuits no estaven ben fets, però tenia coses molt novedoses, com el Paint Shop (les hores que vaig passar-hi pintant cotxes píxel a píxel), els períodes de bandera groga amb el cotxe de seguretat, les aturades al box, la configuració del cotxe, etcètera.
Els dos grans titans de la conducció a mitjans dels 90 van ser Papyrus amb els IndyCar i Geoff Crammond i Microprose amb els Grand Prix. Jo vaig tenir l'IndyCar, per això em decanto per ell.


1. Grand Prix Legends



És increïble, però un joc de 1998 és encara molt vigent. Novament de Papyrus, com l'IndyCar, el NASCAR i actualment iRacing, quan Grand Prix Legends va sortir al mercat no va tenir èxit. Un joc centrat en la temporada de 1967 de Fórmula 1 i força difícil de conduir?
Per ser honestos, el joc tenia un petit problema amb els setups dels cotxes que el feia encara més complicat. Com no, la comunitat ho va arreglat i va procedir a crear modificacions diverses fins al punt que al 2004 es va treure una "demo" que incorporava totes les millores que diferents aficionats havien creat (visibles al video superior). Que sàpiga, encara hi ha gent modificant-lo i afegint-hi coses, com mods de temporades més antigues o d'altres categories, aprofitant el motor del joc que va ser la base dels comentats anteriorment. De fet, no sé si és el primer joc que recordo en el qual podies sortir volant i bolcar després d'un accident seriós...
Més que res, poso el GPL a la primera posició pel plaer que donava completar una volta ben feta, lliscant amb els cotxes sense alerons però amb molta potència per circuits sense cap tipus de protecció. Un joc que realment feia apreciar el pilotatge d'homes com Clark, Hill o Brabham, al límit i sense xarxa de seguretat.




Bonus track: rFactor

No podia oblidar-me de l'rFactor. Com he comentat abans està fet pels mateixos que van desenvolupar el F1 Challenge 99-02 per a EA Sports. ISI, al veure que la gent modificava els jocs, van portar la idea a l'extrem: crear un joc purament per a dues premisses. Una, el joc online, i dues, que fos fàcil de modificar.
Amb el meu cunyat Àlex vam jugar diverses vegades amb el mod dels Megane Trophy (el que es veu al vídeo), així que la part online és present, i pel que fa als mods, la majoria de gent que modificava el F1 Challenge es va passar a l'rFactor i hi ha desenes i desenes de mods de temporades de F1, d'IndyCar, de GP2, de Fórmula E, de turismes, de cotxes de carrer... I també ja hi ha l'rFactor 2, versió millorada del mateix concepte.

Crítica: La última noche de Ayrton Senna, de Giorgio Terruzzi

El periodista Giorgio Terruzzi va escriure aquest llibre el 2013, que arriba aquest any en castellà de la mà de Contra.

La última noche de Ayrton Senna
Giorgio Terruzzi
Editorial Contra
ISBN: 9788494786952
158 pàgines
Castellà
2018

(Original en castellà) Dissabte, 30 d'abril de 1994, Hotel Castello. A la suite 200 hi passa la última nit d'Ayrton Senna. Falten poques hores per al GP de San Marino i a l'aire es respira una tensió luctuosa. Aquella mateixa tarda ha mort Roland Ratzenberger; el dia anterior, Rubens Barrichello s'ha salvat de miracle d'un brutal accident durant els lliures. Senna, molt afectat, vol que tot s'aturi. El seu germà Leonardo li acaba de fer escoltar una gravació compromesa d'Adriane, la seva parella, l'única persona en la qual hi troba certa pau. Senna sap molt bé que la seva família no la veu amb bons ulls, i el gest del seu germà no és sinó un altre intent de separar-los. Serà una nit de pensaments i reflexions, durant la qual passarà revista a tota la seva vida: la relació complexa amb el seu pare, la seva vida amorosa polèmica, la rivalitat amb altres pilots (Piquet, Prost, l'enfant terrible Schumacher), la inspiració mística que té al seu interior i la necessitat de donar una volta a la seva vida per ajudar als que tenen menys.
Amb un estil sec i rítmic, Giorgio Terruzzi reconstrueix en clau psicoanalítica la complexitat del Senna pilot i home, i dissecciona l'origen del seu mite. El resultat és un retrat íntim i inesperat, apassionant en la seva aproximació al moment fatal: un campió enfrontat al seu propi talent, però també el perfil d'un món que, després de l'1 de maig de 1994, mai tornaria a ser el mateix.

Abans de res, haig de dir que no sóc cap especialista en Ayrton Senna. S'han publicat llibres i llibres sobre el brasiler, elevat a mite des del seu fatídic accident a Imola el 1994. Aquest és tot just el segon llibre que llegeixo sobre Senna: el primer el vaig llegir poc temps després dels fets, el del portuguès Francisco Santos.

El llibre de Giorgio Terruzzi ens situa en la tessitura de trobar-nos dins l'habitació de Senna la nit abans de la cursa. El cap de setmana en aquells moments ja és històric, la mort de Ratzenberger és la primera d'un pilot de Fórmula 1 en gran premi en 12 anys i la primera d'un pilot en 8.
Terruzzi juga a reconstruir l'última nit del brasiler com una mena de resum vital personal, com si Senna fes un repàs mental de la seva vida i dels punts importants que han passat en els seus 34 anys, mogut per la tensió dels fets ocorreguts.
Un dels punts forts del llibre és aquest: fer una biografia de Senna d'una manera inusual, aprofitant una situació en concret i lligant-la amb la història del pilot.

Ara bé, fins a quin punt és veritat o rumor el que llegim? És cert el moment amb el seu germà aquell vespre? Fins a quin punt les preocupacions del pilot eren influenciades i per quines coses eren influenciades? Més enllà dels fets empíricament demostrables, ja sigui perquè són dades de la seva biografia que han passat davant del mirall públic o per coses explicades -i no negades- per altres protagonistes, a un li queda la sensació de que la mitificació de la figura de Senna des del 1994 afegeix dramatisme per destacar en un mercat on no pocs llibres del brasiler s'han editat.

En pocs dies llegiré el llibre del malaurat Carlos Castellà sobre Senna (finalment!), potser la meva percepció del llibre de Terruzzi canviï - o no.

M'ha agradat: Una manera diferent de fer una biografia del tricampió mundial.

No m'ha agradat: Mentre llegeix, un no s'acaba de treure la sensació de fins on arriba la veritat i on comença la ficció.

Crítica: Cop de teatre! de Francesc Latorre

El periodista lleidatà Francesc Latorre, veu els últims anys de les retransmissions de Fórmula 1 a TV3, ha escrit un llibre recordant aquells anys

Cop de teatre! Els secrets d'onze anys explicant la Fórmula 1 a TV3
Francesc Latorre Camí
Editorial Fonoll
ISBN: 9788494736612
195 pàgines
Català
2018

T'imagines que un dia t'ofereixen la possibilitat de pilotar un F1 però nomès tens unes hores per aprendre'n?
T'ha passat mai d'entrar en un hotel i que, en arribar a l'habitació, t'adonis que és una casa de cites?
Saps quina és l'altra gran habilitat de Fernando Alonso, a banda de ser un gran pilot?
Com reaccionaries si t'atraquessin a punta de pistola al mig de São Paulo?
I com ho faries per entrar en una luxosa festa del Gran Premi de Mònaco sense haver-hi estat convidat?
A Cop de teatre! el periodista Francesc Latorre t'explica tot això i molt més a través d'una volta al món que et portarà a tots els països que visita el Mundial de Fórmula 1. Un llibre adreçat als aficionats d'aquest esport, però també als qui no en són seguidors. En Francesc no parla de curses, ni de guanyadors i perdedors, sinó d'anècdotes i vivències que et permetran descobrir món i una F1 que encara no t'han explicat mai.
En Francesc et convida a fer aquest viatge després de seguir el Mundial durant onze temporades a TV3. 600 avions per anar d'una banda a l'altra i més de 200 Grans Premis donen molt de si. A més, també et recomana què has de visitar i on pots anar a menjar a cada país, per si un dia tu també et decideixes a viatjar i veure alguna cosa lluny de casa teva.
Amb el llibre que tens a les mans riuràs, et sorprendràs i t'emocionaràs. Tant si t'agrada la Fórmula 1 com si no. 

El llibre d'en Francesc Latorre és diu com no Cop de Teatre. L'expressió jo diria que en Rosés ja la feia servir, però és ben cert que en Latorre se la va fer seva.
Haig de dir que sóc més fan del Latorre del pit-lane que del comentarista. Sempre m'ha agradat més l'estil més pausat d'en Merlos dels primers temps o d'en Rosés que no l'entusiasme de la següent generació que representa en Francesc. És evident també que hi va haver un canvi amb l'explosió del fenomen Alonso.

En qualsevol cas el llibre em fa veure una nova cara d'en Latorre. Ens explica de manera força personal i honesta com varen ser els seus principis i l'esforç i els sacrificis per aconseguir els seus objectius. La definició d'un bon periodista la fa en el moment en que li proposen fer la Fórmula 1: és honest admetent que no en sabia massa del tema però al mateix temps mostra determinació i ganes en comentar que si feia falta el dia següent s'hauria après tot el necessari.

És interessant com en Latorre també ens ensenya coses de cada país, incloent llocs per veure fora del circuit i restaurants on fotre's un bon tiberi, a mode de guia turística bastida a través d'onze anys de compartir vivències i hores lluny de casa amb l'equip de TV3, una veritable segona família. Coses bones i coses dolentes, com pilotar un F1 o perdre's moltes hores de la infància dels teus fills.
Tot, salpebrat amb anècdotes de cada gran premi segons el país on siguem i interioritats del funcionament de les retransmissions.

En definitiva, una bona estona per recordar els temps en que "la nostra" tenia la Fórmula 1...

M'ha agradat: L'enfocament del llibre amb aquest toc de guia de viatges el fa diferent. I l'honestedat.

No m'ha agradat: Podria explicar encara més coses ;)

Crítica: Life To The Limit, de Jenson Button

És hora de fer la crítica de l'autobiografia de Jenson Button, el campió del món de Fórmula 1 l'any 2009.

Life To The Limit. My Autobiography
Jenson Button
Blink Publishing
ISBN: 9781911600343
344 pàgines
Anglès
2017

(Traduït de l'anglès) Us explicaré un secret. O més ben dit, molts secrets. Aquesta és la meva vida, no el que ja heu vist, sinó les coses que no heu vist. Aquest no és un llibre de resultats i curses, tot i que òbviament n'hi ha hagut unes quantes. Aquí trobareu la meva infantesa creixent a Frome, la dificultat per ser acceptat, els meus dubtes i les meves esperances quan penjaven d'un fil.

Son els milers de milles viatjades primer en una furgoneta i després en jet privat. És la gent que he conegut, alguns que he estimat i altres que segur que no. Són els riures, les batalles a la pista amb rivals i amics com Fernando Alonso, Lewis Hamilton i Sebastian Vettel. És la pressió amb la qual vaig patir mentre m'acostava al títol de Campió del món, és la calma que sentia cada cop que m'asseia a l'habitacle.

Són els alts eufòrics i els baixos devastadors. És el meu pare - tantes vegades que em va salvar, el moment en que va dubtar de mi, el forat que em va deixar a la vida. És tot de cop, els bons dies i els dolents. Una vida viscuda no només com a pilot sinó també com a persona humana.

Jenson Button va escriure l'any passat un nou llibre, el tercer de la seva "carrera", després del de 2001 i el del campionat de 2009. Amb l'ajuda d'Andrew Holmes a qui anomena "l'Ayrton Senna" del llibre, Button fa un repàs de la seva vida des del naixement fins al 2017.

El mateix Button ha dit en entrevistes que Holmes no en tenia massa idea del món del motor, i crec que aquest fet ha ajudat al llibre. En comptes de ser un text només per a aficionats de la Fórmula 1, Button s'ha pres la molèstia d'explicar, quan hi feia referència, alguns dels conceptes més tècnics de l'esport. Així doncs, si algú l'interessa el que hi ha darrere d'un esportista d'elit però sense ser molt fan de l'automobilisme, pot llegir perfectament aquest llibre.

Entrant en matèria, Button explica molt bé els seus inicis, el seu ambient familiar, d'on li va venir la passió per les curses, etc. Crec que és la millor part del llibre, fins al moment que arriba a la F1, detallant els bons moments i els dolents.
Una gran part del llibre tracta de la seva relació amb el seu pare John, figura instrumental i company de batalles en tot el seu periple pel món del motor des del principi fins la seva mort el 2014.

Si haig de criticar alguna cosa, potser quan passa a explicar la seva vida a la categoria reina, és una mica desigual en termes de com explica les temporades. He trobat que per exemple dedica poc espai als anys McLaren-Honda, o a l'època entre la seva primera victòria i la marxa d'Honda. Però dona força la seva opinió sobre els temes que tracta, incloent la seva relació amb Lewis Hamilton com a company d'equip o Flavio Briatore com a cap d'equip.

En general em sembla un bon llibre. Desenes d'anècdotes de festes, errors, encerts i situacions estranyes acompanyen les pàgines i fan força amena la lectura, si bé a vegades l'anècdota la fa servir per explicar una temporada sencera.

M'ha agradat: Compleix en les parts més personals, sobretot quan parla abans d'arribar a la F1.

No m'ha agradat: Ja avisa que no és un llibre de "resultats i curses", però hi ha algunes temporades per les quals passa molt de puntetes.

Crítica: The Mechanic, de Marc "Elvis" Priestley

Els Reis van portar un parell de llibres. El d'en Button encara no l'he llegit, vaig començar per el relat d'un ex-mecànic de McLaren...

The Mechanic. The Secret World of the F1 Pitlane.
Marc "Elvis" Priestley
Yellow Jersey Press
ISBN: 9781787290006
243 pàgines
Anglès
2017

(Traduït de l'anglès) A l'atmosfera de molts octans del pit-lane de la Fórmula 1, els pilots són normalment els que estan sota el focus. Però sense el coneixement tècnic i la determinació dels seus mecànics, cap pilot podria esperar pujar al podi. Aquests són els homes que fan cada campió del món, i cada error pot tenir conseqüències greus.

A McLaren les exigències als mecànics són altes, però no tot és feina sense fi. Aquesta gent pot deixar-se anar molt fort. Ja sigui en festes a iots luxosos a Mònaco o reportatges fotogràfics elaborats en avions a zero gravetat, aquest és un món excitant dins i fora de la pista.

L'ex-mecànic número u de McLaren, Marc "Elvis" Priestley, ens mostra alguns dels secrets més exagerats i les rivalitats més aferrissades, tot empès per la determinació per guanyar. 

Això és la Fórmula 1 com mai l'has vist.

De llibres de mecànics de Fórmula 1 n'hi ha anat havent amb el pas dels anys. Els de Steve Matchett potser són els més coneguts, però fa anys hi havien els de mecànics de Lotus i BRM, i fa 4 anys Michael Oliver va publicar un recopilatori d'històries de diversos mecànics de diferents equips.
Per tant, el tema tocat no és nou, però sempre és interessant. Amb el temps les coses van canviant i tot i que Marc "Elvis" Priestley va deixar McLaren el 2009, el seu és potser un dels llibres més actuals sobre el tema.

En Marc comença parlant de com es va aficionar al món del motor, vivint a prop de Brands Hatch. Un cop adult va començar a treballar en equips de categories inferiors mentre anava enviant currículums, i finalment McLaren va fitxar-lo l'any 2000. Curiosament, Priestley explica que el mateix dia que l'escuderia de Woking va confirmar-li que l'agafaven, havia començat a Prodrive, a on feien els Subaru del mundial de ral·lis. Va deixar l'equip de David Richards pel de Ron Dennis...

El cap de McLaren és protagonista al llibre. L'autor va entrar a l'equip abans de que l'equip es traslladés a l'actual McLaren Technology Center dissenyat per l'arquitecte Norman Foster, i fa referència a fets de les dues seus així com les diverses manies gairebé obessiu-compulsives de Ron Dennis. Dit això, Priestley també mostra lleugerament la cara més amable del cap, de Martin Whitmarsh i d'altres personatges... especialment quan els mecànics, deixant-se anar en algun bar després d'una llarga setmana de feina, creaven algun problema indigne del "nivell McLaren".

Si passem a la part purament esportiva, trobem retrats molt interessants especialment de Kimi Räikkönen, Lewis Hamilton i Fernando Alonso. Podríem dir que la relació més propera de l'autor va ser amb el finlandès, del qual n'explica unes quantes anècdotes que defineixen força bé a la persona. Evidentment l'any de Hamilton i Alonso junts és més dur i Priestley és crític amb els dos. M'ha agradat que oferís una visió equitativa, criticant també Hamilton i la divisió que -ja abans de la temporada- es va formar a l'equip.

Resumint, crec que és un bon llibre. No aprofundeix molt tècnicament, però si dona un cop d'ull a la vida d'un mecànic a la primera dècada del segle XXI, a més de parlar d'un dels capítols més polèmics de la història recent. Tot ben endreçat amb nombroses anècdotes que fan la lectura amena.

M'ha agradat: Molt interessants els retrats que fa dels pilots amb que va treballar i les històries internes de McLaren.

No m'ha agradat: Potser hauria pogut aprofundir més en algun tema, però l'estil del llibre ja és així, pinzellades.

Crítica: Historia(s) de la Fórmula 1

Aquest llibre va caure per Reis. Els havia demanat el del desaparegut Carlos Castellà sobre Senna, però reconec que aquest llibre feia temps que el veia per les llibreries; després de tot, la primera edició és de 2013.

Historia (s) de la Fórmula 1
José Ramón Lorenzo
T&B Editores
ISBN: 9788494376122
389 pàgines
Castellà
2015

El libro sobre Fórmula 1 que NO estabas esperando... Y Fernando Alonso, tampoco. 

“Hubo una época en la que ganar el Gran Premio de Mónaco era acostarse con Estefanía…” 

Hace cinco años, el secreto para no aburrirse con la Fórmula Uno era muy sencillo: Alonso ganaba títulos mundiales. Pero, cinco temporadas sin títulos después, la gente vuelve hacerse la eterna pregunta: ¿Cómo podemos evitar dormirnos durante las carreras? En este libro encontrarán la respuesta, que no es otra que olvidarse de tonterías como las victorias y centrarse en la auténticamente importante:  los distintos diseños de los tangas de Flavio, si Frank Williams se animará de una vez a peinarse como Anasagasti, si Mark Webber es un hombre de los de calzoncillo Abanderado y camiseta Imperio, si, en realidad, el piloto favorito de todos nosotros es Felipe Massa por lo gracioso que es oír cómo lo humillan por la radio con un “¡Alonso es más rápido que tú!” 

Entren y disfruten, rían y lloren, con la crónica humorística de cinco años (2007 a 2011) en los que Fernando Alonso pasó de ser un mero bicampeón mundial que destronó a un tal Schumacher a terminar convirtiéndose en un verdadero "Jrande" de este deporte. Con jota mayúscula.

Abans de res cal fer una certa introducció. Aquest llibre està escrit per José Ramón Lorenzo, que va fer-se un nom amb un bloc anomenat Vicisitud y Sordidez. Entre altres temes, comentava la Fórmula 1 de manera totalment subjectiva i humorística, i va anar creant-se un públic. Amb més de 1000 seguidors al bloc i més de 5000 a la pàgina de Facebook, va arribar al seu zenit escrivint una columna mensual a la desapareguda Grand Prix Actual.

Si hi ha una cosa que admiro d'en Lorenzo és la seva habilitat per, amb un bloc, haver aconseguit publicar un llibre i haver escrit al costat de mestres com el mencionat Carlos Castellà (per molt que lo seu fos una columna humorística). També s'ha de dir que tot és més fàcil escrivint per una llengua amb 560 milions de parlants que una que en té 10 milions, i sobretot si escrius de manera clara a favor del pilot d'aquest idioma que més èxit ha tingut a la última dècada. No és que pensi que tinc cap superioritat moral, simplement que prefereixo l'objectivitat a escriure "el que vol la gent", cosa que fan molts blocs i molta premsa escrita suposadament seriosa.

Però anem al que seria el llibre. És un llibre suposadament humorístic, però és un humor molt particular i que ja us ho dic ara, a mi particularment no m'agrada. El trobo molt torrentil. I ei, que això no vol dir que no es puguin fer llibres o webs gracioses sobre l'automobilisme. El llibre autobiogràfic de Perry McCarthy o per exemple el web de F1 Rejects eren dos exemples de tractar amb humor l'esport sense perdre el respecte.

Potser la principal crítica que li haig de fer és no ser un llibre per a tothom. Des del principi introdueix una sèrie de mots que segur que seran molt comprensibles per als seus seguidors del bloc però que a la resta ens diuen ben poca cosa. Ah! I si us agrada l'objectivitat o els noms ben escrits, aquí no els trobareu pas. La ràbia constant contra els pilots que segons el parer de l'autor han guanyat títols immerescudament és a tot el llibre, tenint com a gran protagonista Lewis Hamilton, en un pensament ancorat a Hongria 2007.
Com recordareu en aquell any, la premsa espanyola esportiva, sempre exemple d'objectivitat, va decidir que els molt dolents britànics no volien que ningú que no fos de la Pérfida Albión fos campió del món (per molt que durant 5 anys ho hagués estat un alemany) i sobretot, que hi havia (i hi ha) una conspiració per evitar més èxits d'Alonso.

Per acabar-ho d'adobar, errades en noms, fets i llocs, es fa repetitiu al cap d'uns quants capítols i una menció de llagrimeta a Jules Bianchi adobada amb una justificació de l'accident per no treure el Safety Car per no perjudicar a Hamilton. Demagògia digne d'un càrrec electe unionista.

En resum, no m'ha aportat res, que és el mínim que se li hauria de demanar a un llibre.

M'ha agradat: Complicat trobar alguna cosa que m'hagi agradat, objectivament...

No m'ha agradat: És bàsicament un servei als seguidors del seu bloc. És repetitiu i esbiaixat; una obra al servei de l'aficionat espanyol de nova fornada que no coneix res més que Alonso.

Crítica: Formula One and Beyond, de Max Mosley

Max Mosley va ser protagonista a la Fórmula 1 durant molts anys. Primer com a propietari d'equip i posteriorment essent president de la FIA, el britànic va ocupar titulars durant ben bé 50 anys. Em donava la sensació de que no el coneixia prou, i pels meus 31 va caure el llibre com a regal.

Formula One and Beyond. The Autobiography
Max Mosley
Simon & Schuster
ISBN: 9781471150197
496 pàgines
Anglès
2015

(Traduït de l'anglès) Durant gairebé 50 anys, Max Mosley ha estat involucrat en l'automobilisme, havent vist l'esport a tots els nivells: com a pilot, com a propietari d'equip (amb March) i entre 1993 i 2009, com a president de la FIA, l'òrgan directiu de l'esport automobilístic. En col·laboració amb Bernie Ecclestone, va ajudar a convertir la Fórmula 1 en una marca global multimilionària. Ara, en aquesta fascinant i reveladora autobiografia, Mosley ens dona un accès complet a dins l'esport, les seves figures influents i les grans estrelles - és un llibre que cap aficionat de la Fórmula 1 pot perdre's. 

Però la història de Mosley va més enllà de l'automobilisme, doncs la seva vida i carrera l'han portat a passar un cúmul extraordinari d'experiències, des de créixer com el fill d'Oswald i Diana Mosley, que van ser internats durant la guerra, i haver de suportar la mala fama del cognom; passant per les campanyes per la seguretat vial que han ajudat a salvar milers de vides i fins a les recents invasions a la seva vida privada que van portar a un famós cas judicial contra l'imperi Murdoch.

És un llibre que dóna nova llum a fets des de la Fórmula 1 fins a la polèmica donació d'un milió de lliures d'Ecclestone al partit Laborista. És ple d'anècdotes entre bastidors, consells per als negocis i algunes històries divertides.

Max Mosley és un dels personatges més importants de la Fórmula 1 en els últims 50 anys, i com a tal, un llibre autobiogràfic és important i s'ha de llegir. Haig de dir que Mosley ha fet una bona feina, doncs per el volum de coses que tenia a explicar i experiències que ha viscut, se'n surt força bé, tractant tots els temes amb prou densitat però sense avorrir.

Evidentment, la part més important del llibre tracta sobre els seus anys dedicats a l'esport. Els seus inicis com a pilot, l'adonar-se aviat de la perillositat del mateix, els anys com a propietari de March, bona part de la guerra FISA-FOCA de principis dels 80 i la seva posterior elecció com a president de la FIA.
Són molt interessants en aquest apartat les històries sobre fer funcionar March econòmicament, tot el procés i les històries entre bambolines del conflicte entre els equips i la federació que va portar al famós Pacte de la Concòrdia, i les diferents vicissituds com a màxim responsable de l'automobilisme. Mosley no defuig cap de les grans polèmiques viscudes en aquells anys, com per exemple els accidents de 1994, el cas d'espionatge entre McLaren i Ferrari o els diferents intents de construir un campionat rival, i aquestes històries són cobertes amb profusió d'anècdotes i opinions sobre els personatges involucrats. També parla també sobre la millora de la seguretat activa i passiva a les carreteres i de com a través de la política a Brussel·les s'han anat aconseguint aquestes millores.

Però també m'ha agradat tota la part no-esportiva. Mosley dedica forces pàgines a la seva vida pre-Fórmula 1, cobrint extensament el fet de tenir un pare que havia fundat un partit feixista i el malnom que això li portava, fins i tot en el món de l'advocacia on Mosley va fer carrera. De fet, l'ex-president de la FIA sempre comentava que a l'automobilisme va ser el primer lloc on no el relacionaven amb el seu pare.
Acaba el llibre amb tota la història del News of The World. El 2008 el diari va treure en portada fotos d'una orgia que Mosley va tenir amb cinc dones, i hi va afegir el component nazi degut al passat familiar.
Mosley va demostrar que no hi havia cap temàtica nazi i més tard va ajudar a descobrir tot el sistema de telèfons punxats i extorsions per obtenir informacions privades i sucoses que l'imperi Murdoch feia servir a gran escala en els seus mitjans. També va donar suport a altres persones als quals se'ls havia airejat la vida privada sense cap raó informativa i que no haurien tingut mitjans per enfrontar-se al diari.

En resum, és un llibre que està molt bé i que trobo molt recomanable per a entendre moltes coses de la Fórmula 1 des de principis dels anys 70.

M'ha agradat: Mosley no deixa gairebé res al tinter i opina amb claredat. Interessant fins i tot si no t'agrada la Fórmula 1

No m'ha agradat: Poca cosa a criticar. Potser hauria pogut aprofundir més en algun tema, però es que amb els anys que va estar a la Fórmula 1 hi ha material per a 4 llibres...

Plat d'avui: Hipocresia del patrocini amb salsa de política

Durant quasi 70 anys, l'esport del motor, i en general la majoria d'esports van ser uns afers relativament amateurs. Les marques o equips es finançaven amb aportacions de socis, o amb venda de cotxes, o com fos, i ja està.

A partir de la dècada dels 70 del segle XX, l'esport es professionalitza. Apareixen en massa els patrocinadors al mateix temps que la televisió ja és capaç de retransmetre esdeveniments esportius a nivell mundial. En aquells temps, no hi havia cap límit, vèiem marques de tabac, begudes alcohòliques, marques de condons i fins i tot la revista eròtica Penthouse patrocinant un Hesketh de 1977.

Amb el final del segle vam anar tenint més coneixement i vam saber que el tabac és dolent. Està demostrat que si fumes tens moltes més possibilitats de patir càncer de pulmó. Sembla ser una substància bastant dolenta, podríem definir-la gairebé com a tòxica. 

Però amb el tombant de segle també va arribar una de les expressions que més odio: "políticament correcte". Què ens aporta la correcció política més que no pas una façana darrere la qual s'amaguen les mateixes coses que hem fet sempre però que no volem que es vegin perquè donen mala imatge?

Perquè sinó com s'entén que es prohibeixi la publicitat d'un producte que pot provocar càncer (que de fet, avui en dia sembla que tot pugui provocar càncer en algun moment, però això és un tema per un altre dia...) però al mateix temps se segueixi permetent la venda d'aquests productes i evidentment els governs segueixin cobrant els imposts que aquests productes generen, mentre fan veure que fan tot el possible perquè la gent no fumi?

Possible aspecte dels cotxes de Fórmula 1 l'any 2030.

Jo no sóc fumador. Una vegada vaig provar-ne un i no em va agradar gens, així que no és que tingui un interès especial en que el tabac pugui anunciar-se. Però si ens prenem a la gent, a les persones del món com éssers capaços de raonar i pensar per si mateixos, per què hem de viure en una espècie d'estat protector que ens tapa algunes coses perquè no les veiem?

Aquesta setmana l'empresa cervesera Heineken va anunciar un acord de patrocini amb el mundial de Fórmula 1. Aquest acord va ser anunciat dijous passat, i ahir dilluns ja va sortir un lobi criticant el patrocini de la Fórmula 1 amb una beguda alcohòlica, relacionant-ho amb el fet de conduir borratxo. No només això: l'Organització Mundial de la Salut ja té una llista de patrocinis a anar eradicant. El primer van ser els substituts de llet materna, després va venir el tabac. Ara estem amb l'alcohol, després venen els restaurants de menjar ràpid, els dolços, les xocolatines i els refrescs ensucrats. I al final de tota la llista ve la velocitat o la potència.

En uns quants anys, ens podem veure en un món sense anuncis de tabac, ni de cerveses, ni de licors, ni de McDonalds, ni de xocolatines, ni de dolços, ni de Coca Cola ni tant sols de cotxes, possiblement, perquè clar, hom pot morir en un cotxe. 

Però la gent no deixarà de fumar ni beure ni menjar hamburgueses ni comprar cotxes perquè no en facin anuncis per la televisió.

És realment aquest el món que volem? Un lloc on a cada passa ens diguin "no feu això, no feu allò" perquè ens podem fer mal? Veurem una Coca Cola i vindrà amb un avís com els paquets de tabac? Acabaran prohibint les curses de cotxes tard o d'hora perquè seran un anunci subliminal de la velocitat i per tant no serà adient per als nostres fills i néts?

Governs del món: invertiu més en educació i menys en prohibició. Descobrireu que la gent pot prendre les seves pròpies decisions. (Ah no, que no ho fan precisament perquè la gent no s'adoni de la mena d'estúpids que els governen...)

Perill! Aquesta senyal té els cantons afilats. Ah, i hi ha un pont.

Alerta: que no m'agradi un estat sobreprotector no vol dir que sigui un neoliberal. Hi ha coses que s'han de regular, com les armes (oi Estats Units?), i coses que s'han de mantenir, com la sanitat universal. De fet, estic a favor d'una renda universal per a tothom. Cada cop som més gent al món i cada cop hi haurà menys llocs de treball per la tecnificació de la indústria. Per tant, una renda garantida per a tothom equivalent al salari mínim interprofessional. Si la població rep una educació correcta, sabran veure que els surt més a compte emprendre i guanyar més diners que els que farien amb la renda garantida. 

Criticant Movistar F1

Un dels pocs luxes que encara em permeto és seguir la Fórmula 1, MotoGP i l'IndyCar a través de Movistar, el que abans coneixíem com Imagenio. Sé que hi ha molta gent que considera un cost innecessari veure les carreres en directe, però a mi si em traieu la Fórmula 1 en directe (de la qual no m'he perdut cap cursa des del gran premi de Canadà del 2005) ja em podeu dir adéu que perdo una raó per viure. Així doncs, Fórmula 1 en directe.

Ara bé, aquesta afició per veure les curses no vol dir que tot sigui perfecte, i de fet, no ho és pas, i per acabar-ho d'adobar, Movistar F1 és qui s'emporta la palma en l'apartat de crítiques. Ho faré per seccions i miraré de comparar Movistar F1 amb Movistar MotoGP .

Comentaristes principals

A la F1 hi tenim Josep Lluís Merlos, en Joan Villadelprat, el Pedro de la Rosa amb l'Iñaki Cano. A MotoGP lidera Ernest Riveras amb Álex Crivillé, Alberto Puig, Juan Martínez i Ricard Jové.

No ens podem queixar dels comentaristes pel que fa a coneixement. Tots els mencionats excepte Iñaki Cano (per cert, totalment prescindible si ja tens al Merlos) porten anys al món del motor i saben del que parlen. Jo el que si he notat és un cert to xulesc a la Fórmula 1. M'explico: mentre els de MotoGP sempre deixen un marge al dubte, a la Fórmula 1 Merlos, Villadelprat i de la Rosa moltes vegades semblen en possessió de la veritat absoluta, i això és perillós quan retransmets un esport en directe, perquè el que a vegades sembla una cosa pot ser causat per un altra. Em dona la sensació de que particularment en Merlos a TV3 era més moderat. Després, com a comentarista, crec que sempre has de saber, o almenys donar la impressió de que saps més el que passa que la gent de casa.

No pot ser que jo des de casa vegi una punxada abans que els comentaristes, o no pot ser que tradueixin un team radio malament (això quan els podem escoltar). Per mi tampoc són acceptables els errors a l'hora d'identificar pilots (només n'hi han 22, per favor), o que la retransmissió sembli més una conversa de bar.

Malauradament, crec que això últim ho va posar de moda en Lobato, i com que milions de persones es miraven la F1 perquè guanyava Alonso, doncs amb això ens hem quedat. No cal cridar tota l'estona, i això va per en Merlos, en Riveras, en Latorre, etc. Crec que s'ha de modular l'excitació, i si no passa res, doncs no passa res i no cal deixar sorda a la gent.

Des de Madrid tot és més llunyà a la Fórmula 1...

Comentaristes secundaris

A la F1, Noemí de Miguel, Sílvia Moreno, Albert Fàbrega i Marc Gené. A MotoGP, Izaskun Ruiz i Carles Pérez.

Aquí les diferències entre la Fórmula 1 i MotoGP s'eixamplen. A l'Albert Fàbrega ja el coneixem els que seguíem TV3: impecable, si bé s'hauria de decidir si pronunciar "Leuis" o "Luuis" Hamilton. I en Gené explica les coses des del box de Ferrari, no sent un col·laborador a l'ús. Però la marxa de Maria Serrat s'ha notat i molt. La filla del famós cantautor tenia experiència, domini quasi perfecte de l'anglès i el més important, saber en cada moment què preguntar, i francament les dues persones actuals no fan com ella. Probablement tenen menys experiència però també es nota la falta del domini de l'anglès i el saber preguntar; a MotoGP, la Izaskun Ruiz i en Carles Pérez, també afavorits per la major presència de la TV al pitlane, són més incisius i es nota, especialment en ella, l'experiència.

Curses de suport

A la F1, s'emeten la GP2, la GP3 i la Porsche Supercup amb Miguel Portillo, Roldán Rodríguez i Gonzalo Martín Jadraque. A MotoGP, FIM CEV, Rookies Cup i Asia Talent Cup. (No sé qui ho comenta, no ho he mirat mai).

Quina llàstima que hagi mort en Carlos Castellá. Experiència, coneixement, i completament capaç de portar ell sol una retransmissió. Ara tenim el lamentable Miguel Portillo, que peca de "latorrisme": omplir minuts i minuts de retransmissió amb tópics sense informar, en Roldán Rodríguez, que si més no es limita a aportar la seva experiència havent estat ell mateix pilot de GP2. I Gonzalo Martín Jadraque... un pájaro. Va treballar a Meta Image (si, la de Campos Meta) com a mánager d'en Roberto Merhi i actualment té la seva pròpia empresa de representació de jugadors de futbol. D'acord, ha estat al "mundillo", però no aporta massa res més a les retransmissions. A més, veient el seu Twitter, jo no li cauria gaire bé per independentista. Força tuits criticant-nos i seguidor de Ciudadanos...

En fi, tres persones per substituir "Maese" Castellá...

A més, almenys a la primera cursa a Montmeló, no podíem ni veure els podis de les diferents categories... tanta pressa hi ha ha a emetre res en particular?

General (canal, mitjans, publicitat)

La sensació general que li queda a un és que els diners se'ls han gastat en MotoGP i que la Fórmula 1 doncs costa molt i no val la pena. "Para muestra un botón": mentre els de MotoGP hi són tots a tots els circuits del mundial, ja sigui a Jerez o a Austràlia, a la Fórmula 1 només viatgen en Fàbrega, les noies i els càmeres, amb en Merlos i companyia comentant des de Madrid. Potser costa molt enviar en Merlos pel món, però és certament poc seriós i és, de nou, quelcom que indica que no sap tant com podria saber al traçat. I més tenint a homes com de la Rosa o Villadelprat que són molt coneguts al pàdoc.

La publicitat és un dels cavalls de batalla d'aquest any. Mentre a MotoGP no es talla ni una sessió per anuncis, a la Fórmula 1 aquest any hem vist finestretes, entrenaments lliures amb pauses publicitàries i anuncis just quan els pilots arriben a parc tancat després de la cursa. Molt malament. Que Movistar tingui els drets en exclusiva i ningú més faci les curses no vol dir que puguin fer el que els hi doni la gana. D'un canal de Fórmula 1 s'espera el que és MotoGP: una cobertura total des de les 8 del matí fins a les 4 de la tarda on només es fan anuncis (i molt pocs) quan no passa absolutament res...

Les curses històriques són un plus a valorar, si bé a vegades també són tallades molt arran. Les comentava en Castellá i normalment en Villadelprat. Si n'heu vist més d'una, sabreu que en Villadelprat SEMPRE critica les aturades de Williams d'aquell temps. No cal que ho diguis a cada cursa Joan...

És això acceptable en un canal de pagament?

Per acabar, esperaria que a Movistar F1, un canal dedicat a, com diu el nom, la Fórmula 1, em parlessin de coses que no sabés. Això només ho sento quan parla en Fàbrega o en Villadelprat de coses tècniques, d'aquelles que només les saben els que han estat a dins. Ara bé, puc afirmar a dia d'avui que jo mateix podria fer de comentarista principal. De Fórmula 1, de GP2, de GP3 i de les Porsche. Es més, podrien oferir sistemes duals (català, gallec, basc) i per un mòdic preu jo els ho comento en català!

(I no entrem ja en el debat de la qualitat general Digital+ versus l'actual Movistar+....)

Records radiofònics

Avui tinc ganes de recordar pràcticament l'únic dia que "laboralment" juntament amb Fórmula 1 en Català (ho poso entre cometes perquè era una col·laboració graaatis) m'ha estimulat en els dos últims anys. A partir del minut 30 amb 50 sortim a la tertúlia de Fórmula 1 del Matí de Ràdio 4 del 14 de març amb en Jaume Pintanel i en Valentí Fradera. (espereu un moment i us sortirà un player aquí sota):

El matí a Ràdio 4 - 14 de març 2016 4a hora

M'agrada la ràdio. No mataria per ella perquè és pecat, però m'encantaria retransmetre les curses per una ràdio, en català. Avui en dia que està tant car veure les curses en directe... 

Sempre he pensat que si hi hagués una assignatura de Fórmula 1 seria el professor perfecte. D'aquells que realment s'apassionen amb el que expliquen i no estan vençuts per una rutina...

També volia recordar que no és la primera vegada que parlo per la ràdio. Una vegada amb l'institut vam anar a Ràdio Vilafranca i el Fonxo em va dir que tenia veu de ràdio. 

Així doncs, m'agrada la ràdio, però no m'agrada (ni me'l podria pagar) el procés fins a arribar-hi. Trobo que l'ensenyament universitari és retrògrad, poc pràctic i sobretot elitista en el sentit de que el primer curs a la UAB (per exemple) són més de 2200 €, i si ja vas per temes privats, com podria ser la UVIC la cosa es dobla de sobres. Potser si tens 18 anys, vius a casa dels pares i t'ho paguen pot ser factible, però si estàs independitzat... Si tens temps no tens calés, i si tens calés no tens temps.

Això per no parlar de tot el sistema educatiu. Penso que no ajuda gens a formar gent que realment gaudeixi i desenvolupi els seus talents. Vas fent l'ensenyament obligatori i si més o menys vas superant les proves de (des)nivell arribes als 16 anys i et diuen que pots fer el que vols, però almenys en el meu cas no sabia que fer. Fins arribar allà només havia anat fent. Les meves passions existien fora de l'estrat educatiu i no s'ensenyaven en una carrera universitària. 

Quin futur hi ha per als que no volen malgastar la vida de nou a una i de quatre a vuit? 

Bonic encara que efímer record...

Crítica: Aussie Grit, de Mark Webber

Avui un altre llibre en anglès, però aquest és d'un personatge molt més conegut. Mark Webber va deixar la Fórmula 1 l'any 2013 i molts volíem saber la seva opinió sobre els seus anys a Red Bull. No ens decepciona pas...

Per a altres llibres més normals, ja ho sabeu, visiteu les Pájaras Lectoras.

Aussie Grit: My Formula One Journey
Mark Webber
PanMacMillan
ISBN: 9781509813537
320 pàgines
Anglès
2015

(Traduït de l'anglès) Mark Webber va ser al centre d'un dels capítols més captivadors de la història de la Fórmula 1. Al 2010, competint per a Red Bull, ell i el seu company d'equip Sebastian Vettel van enfrontar-se pel campionat del món. Només hi podia haver un guanyador. 

Des que es va retirar de la Fórmula 1, en Mark s'ha concentrat a les curses de resistència, incloent les 24 hores de Le Mans. Va tornar a les primeres pàgines al desembre de 2014 quan va impactar contra el mur a l'última cursa del campionat mundial de resistència a Sud-Amèrica i va tenir sort de sortir-ne viu. Però la controvèrsia de la seva relació dins i fora de la pista amb Vettel, que va guanyar múltiples títols, mai ha estat lluny de la superfície. Aquí, per primer cop, Webber explica la intrahistòria d'una de les batalles més intrigant de la Fórmula 1 - una història que arriba al cor de per què l'esport és estimat per milions de persones arreu del món. 

En el seu estil clar i sense bajanades en Mark revela la seva vida dins i fora dels circuits. Des del seu primer dia de kàrting fins al debut a la F1 el 2002, sumant els primers punts de Minardi en tres anys al GP d'Austràlia, passant per la seva primera victòria amb Red Bull al GP d'Alemanya i l'any en que hauria d'haver estat campió del món. El camí de Mark Webber al capdamunt de la Fórmula 1 va ser tant determinat i compromès com la seva conducció. Aquesta es la seva història de forma honesta.

Si sou aficionats de la Fórmula 1, tots coneixeu a Mark Webber. El pilot australià va estar a prop del campionat mundial de 2010, i va patir durant anys a Sebastian Vettel com a company d'equip.

La seva autobiografia, escrita en col.laboració amb Stuart Sykes i prologada per Sir Jackie Stewart, està força bé. Sykes captura molt bé l'estil de comunicar-se de Webber, i quan l'estàs llegint sembla que estiguis escoltant a l'australià parlant-te. El llibre comença amb l'ascens de Webber des del seu natiu Queanbeyan i l'anada a Europa fins arribar a la Fórmula 1, i acaba amb la seva ocupació actual com a pilot de Porsche al mundial de resistència.

Un dels problemes que hi trobo al llibre es que mentre els primers capítols ocupen anys sencers, i trobo que detallen força bé el seu pas per les categories inferiors, a partir del seu pas a la Fórmula 1 Webber es centra especialment en els moments importants de la seva carrera. Per entendre'ns: m'agradaria que hagués dedicat a cada temporada de Fórmula 1 l'espai que ha dedicat a l'any 2010. Aquest defecte per mi es fa especialment notori els tres últims anys de Red Bull, on el propi Webber admet que havia començat a perdre la motivació per la competició.

Per altra banda, el relat de l'any 2010 i especialment de les interioritats dels diferents equips pels quals va passar són impagables. Webber no escatima elogis cap a qui ell creu que els mereix, i tampoc escatima crítiques a les persones que probablement van perjudicar-lo durant els seus anys al màxim nivell.

També m'agrada que en ocasions faci servir la opinió de la seva dona o del seu pare per ajudar en la comprensió d'un punt en concret, i és molt interessant el seu epíleg final, on fa una mena de resum dels seus pensaments sobre l'esport i el rumb que ha anat prenent, les persones amb qui ha coincidit i les seves decisions.

En conclusió, penso que és un llibre que està prou bé. És molt sucós pel que fa a interioritats de Red Bull. Podria haver aprofundit una mica més, però no hi ha tantes autobiografies de pilots contemporanis i s'agraeix que Webber hagi explicat la seva part de la història tant aviat.

M'ha agradat: Si voleu saber interioritats sobre el funcionament intern de Red Bull, Webber les explica clarament

No m'ha agradat: Trobo que a vegades és una mica desigual, alguns capítols són més detallats que altres.

Motors: No sempre el nom explica tota la història...

Aquest matí s'ha confirmat que Red Bull farà servir motors TAG-Heuer a la temporada 2016 de Fórmula 1. Evidentment, no es que ara la marca de rellotges faci motors de Fórmula 1, simplement és que Red Bull no vol associar-se més amb Renault ni Renault amb Red Bull, i TAG-Heuer aporta diners tant a Red Bull com a patrocinador com a Renault per a seguir subministrant motors a l'equip de Milton Keynes.

No és la primera vegada que veiem noms diferents com a motoristes; avui fem una mirada a tots aquells noms curiosos de la història de la Fórmula 1.