Crítica: Life To The Limit, de Jenson Button

És hora de fer la crítica de l'autobiografia de Jenson Button, el campió del món de Fórmula 1 l'any 2009.

Life To The Limit. My Autobiography
Jenson Button
Blink Publishing
ISBN: 9781911600343
344 pàgines
Anglès
2017

(Traduït de l'anglès) Us explicaré un secret. O més ben dit, molts secrets. Aquesta és la meva vida, no el que ja heu vist, sinó les coses que no heu vist. Aquest no és un llibre de resultats i curses, tot i que òbviament n'hi ha hagut unes quantes. Aquí trobareu la meva infantesa creixent a Frome, la dificultat per ser acceptat, els meus dubtes i les meves esperances quan penjaven d'un fil.

Son els milers de milles viatjades primer en una furgoneta i després en jet privat. És la gent que he conegut, alguns que he estimat i altres que segur que no. Són els riures, les batalles a la pista amb rivals i amics com Fernando Alonso, Lewis Hamilton i Sebastian Vettel. És la pressió amb la qual vaig patir mentre m'acostava al títol de Campió del món, és la calma que sentia cada cop que m'asseia a l'habitacle.

Són els alts eufòrics i els baixos devastadors. És el meu pare - tantes vegades que em va salvar, el moment en que va dubtar de mi, el forat que em va deixar a la vida. És tot de cop, els bons dies i els dolents. Una vida viscuda no només com a pilot sinó també com a persona humana.

Jenson Button va escriure l'any passat un nou llibre, el tercer de la seva "carrera", després del de 2001 i el del campionat de 2009. Amb l'ajuda d'Andrew Holmes a qui anomena "l'Ayrton Senna" del llibre, Button fa un repàs de la seva vida des del naixement fins al 2017.

El mateix Button ha dit en entrevistes que Holmes no en tenia massa idea del món del motor, i crec que aquest fet ha ajudat al llibre. En comptes de ser un text només per a aficionats de la Fórmula 1, Button s'ha pres la molèstia d'explicar, quan hi feia referència, alguns dels conceptes més tècnics de l'esport. Així doncs, si algú l'interessa el que hi ha darrere d'un esportista d'elit però sense ser molt fan de l'automobilisme, pot llegir perfectament aquest llibre.

Entrant en matèria, Button explica molt bé els seus inicis, el seu ambient familiar, d'on li va venir la passió per les curses, etc. Crec que és la millor part del llibre, fins al moment que arriba a la F1, detallant els bons moments i els dolents.
Una gran part del llibre tracta de la seva relació amb el seu pare John, figura instrumental i company de batalles en tot el seu periple pel món del motor des del principi fins la seva mort el 2014.

Si haig de criticar alguna cosa, potser quan passa a explicar la seva vida a la categoria reina, és una mica desigual en termes de com explica les temporades. He trobat que per exemple dedica poc espai als anys McLaren-Honda, o a l'època entre la seva primera victòria i la marxa d'Honda. Però dona força la seva opinió sobre els temes que tracta, incloent la seva relació amb Lewis Hamilton com a company d'equip o Flavio Briatore com a cap d'equip.

En general em sembla un bon llibre. Desenes d'anècdotes de festes, errors, encerts i situacions estranyes acompanyen les pàgines i fan força amena la lectura, si bé a vegades l'anècdota la fa servir per explicar una temporada sencera.

M'ha agradat: Compleix en les parts més personals, sobretot quan parla abans d'arribar a la F1.

No m'ha agradat: Ja avisa que no és un llibre de "resultats i curses", però hi ha algunes temporades per les quals passa molt de puntetes.

Crítica: The Mechanic, de Marc "Elvis" Priestley

Els Reis van portar un parell de llibres. El d'en Button encara no l'he llegit, vaig començar per el relat d'un ex-mecànic de McLaren...

The Mechanic. The Secret World of the F1 Pitlane.
Marc "Elvis" Priestley
Yellow Jersey Press
ISBN: 9781787290006
243 pàgines
Anglès
2017

(Traduït de l'anglès) A l'atmosfera de molts octans del pit-lane de la Fórmula 1, els pilots són normalment els que estan sota el focus. Però sense el coneixement tècnic i la determinació dels seus mecànics, cap pilot podria esperar pujar al podi. Aquests són els homes que fan cada campió del món, i cada error pot tenir conseqüències greus.

A McLaren les exigències als mecànics són altes, però no tot és feina sense fi. Aquesta gent pot deixar-se anar molt fort. Ja sigui en festes a iots luxosos a Mònaco o reportatges fotogràfics elaborats en avions a zero gravetat, aquest és un món excitant dins i fora de la pista.

L'ex-mecànic número u de McLaren, Marc "Elvis" Priestley, ens mostra alguns dels secrets més exagerats i les rivalitats més aferrissades, tot empès per la determinació per guanyar. 

Això és la Fórmula 1 com mai l'has vist.

De llibres de mecànics de Fórmula 1 n'hi ha anat havent amb el pas dels anys. Els de Steve Matchett potser són els més coneguts, però fa anys hi havien els de mecànics de Lotus i BRM, i fa 4 anys Michael Oliver va publicar un recopilatori d'històries de diversos mecànics de diferents equips.
Per tant, el tema tocat no és nou, però sempre és interessant. Amb el temps les coses van canviant i tot i que Marc "Elvis" Priestley va deixar McLaren el 2009, el seu és potser un dels llibres més actuals sobre el tema.

En Marc comença parlant de com es va aficionar al món del motor, vivint a prop de Brands Hatch. Un cop adult va començar a treballar en equips de categories inferiors mentre anava enviant currículums, i finalment McLaren va fitxar-lo l'any 2000. Curiosament, Priestley explica que el mateix dia que l'escuderia de Woking va confirmar-li que l'agafaven, havia començat a Prodrive, a on feien els Subaru del mundial de ral·lis. Va deixar l'equip de David Richards pel de Ron Dennis...

El cap de McLaren és protagonista al llibre. L'autor va entrar a l'equip abans de que l'equip es traslladés a l'actual McLaren Technology Center dissenyat per l'arquitecte Norman Foster, i fa referència a fets de les dues seus així com les diverses manies gairebé obessiu-compulsives de Ron Dennis. Dit això, Priestley també mostra lleugerament la cara més amable del cap, de Martin Whitmarsh i d'altres personatges... especialment quan els mecànics, deixant-se anar en algun bar després d'una llarga setmana de feina, creaven algun problema indigne del "nivell McLaren".

Si passem a la part purament esportiva, trobem retrats molt interessants especialment de Kimi Räikkönen, Lewis Hamilton i Fernando Alonso. Podríem dir que la relació més propera de l'autor va ser amb el finlandès, del qual n'explica unes quantes anècdotes que defineixen força bé a la persona. Evidentment l'any de Hamilton i Alonso junts és més dur i Priestley és crític amb els dos. M'ha agradat que oferís una visió equitativa, criticant també Hamilton i la divisió que -ja abans de la temporada- es va formar a l'equip.

Resumint, crec que és un bon llibre. No aprofundeix molt tècnicament, però si dona un cop d'ull a la vida d'un mecànic a la primera dècada del segle XXI, a més de parlar d'un dels capítols més polèmics de la història recent. Tot ben endreçat amb nombroses anècdotes que fan la lectura amena.

M'ha agradat: Molt interessants els retrats que fa dels pilots amb que va treballar i les històries internes de McLaren.

No m'ha agradat: Potser hauria pogut aprofundir més en algun tema, però l'estil del llibre ja és així, pinzellades.

La plorera de Red Bull sobre els motors

Avui tinc ganes de donar la meva opinió sobre Red Bull i tota la història que portem aquest any amb els seus motors. Com sabeu, Red Bull (i Toro Rosso) han decidit no continuar usant motors Renault. Mercedes ha dit que no volen subministrar-los motors i l'actual oferta de Ferrari són motors d'aquest any.

Empresarialment, tota la situació de Red Bull amb els motors no sembla ser gaire intel·ligent. D'acord, estàs emprenyat perquè els teus motors Renault no semblen haver millorat gaire respecte l'any passat, però abans de decidir que no vols seguir amb ells, potser hauries d'assegurar-te que tens un bon pla B. Per començar, ja crec que és erroni cremar de manera tant violenta els ponts amb Renault. En els tres primers anys de la seva existència, Red Bull va canviar tres vegades de motors perquè el dissenyador Adrian Newey volia el motor Renault per als seus dissenys. I després els Renault et van ajudar a aconseguir 4 títols. D'acord que el xassís era molt bo, però el motor també. Per tant, per molt malament que ho hagi fet Renault, la quantitat d'abús verbal anglo-austríac que ha rebut la marca francesa és excessiva, especialment si ho comparem amb com ho està fent Honda... A més, moltes vegades la marca Renault ha quedat diluïda amb el patrocini d'Infiniti, tot i que això ja és cosa d'ells mateixos.

Tornem a aquest any, d'acord, no vols seguir amb Renault, i mires el mercat a veure què hi ha. Els teus dos principals rivals, Mercedes i Ferrari, són marques que fan xassís i motor, i coincideix que tenen els millors motors disponibles. Però evidentment, tant Mercedes com Ferrari el que no faran és equipar amb els seus mateixos motors a un equip que durant 4 anys els va derrotar, en ocasions de forma molt clara.

De fet, Mercedes ni tant sols es planteja subministrar-los motors, mentre que Ferrari sembla que ha ofert motors 2015, és a dir menys desenvolupats, amb Bernie Ecclestone comentant que el president Sergio Marchionne està "espantat" amb la possibilitat de que Red Bull faci servir la mateixa especificació que Ferrari i derroti els bòlids vermells.

De nou, Red Bull es caga en tot, i demana a Ferrari que li doni motors idèntics, o marxaran de la Fórmula 1. Aquí, l'amenaça té el seu efecte, doncs si marxa Red Bull no marxen dos cotxes sinó quatre, i la Fórmula 1 necessita tots els cotxes competitius que pugui tenir. Ara bé, també sembla ser que l'equip tindria firmats uns bonus per any amb Ecclestone subjectes a la permanència dels equips fins al 2020, i que marxar ara equivaldria a haver de pagat una penalització de 500 milions d'euros.

Red Bull té molts diners, però novament, no crec que tingui molt sentit gastar-se 500 milions en NO competir. Però no és del tot descartable; avui Niki Lauda deia que Dietrich Mateschitz sembla haver perdut l'interés.

Igualment penso que Red Bull hauria de seguir, batallar un any amb un motor no tant bo i buscar un fabricant nou amb qui associar-se. Entenc que és complicat convèncer una marca de cotxes per abocar milions i milions en un motor que potser en 4 anys s'ha de tornar a canviar, però és el camí. McLaren va veure que seguint amb Mercedes ja no tindria un tracte preferencial degut a que la pròpia Mercedes té el seu equip i per això va associar-se amb Honda. Sí, ara els resultats no arriben, però poden estar convençuts de que Honda li fa el motor a mida a McLaren i hi dedica tots els esforços. O si tirem una mica més enrere, recordem que Williams el 1987 va ser campió amb els motors Honda, però per no acceptar Satoru Nakajima com a segon pilot, Honda es va emportar els motors a Lotus i McLaren. 

L'any 1988 va ser dur per a Williams, però com a competidors i enginyers que son, van buscar una solució centrant-se en l'enginyeria d'una altra marca que sabien que podia donar resultat.

Williams va passar un any dur amb motors Judd, però es van posar en contacte amb Renault per treballar amb ells de manera oficial. L'associació va portar 4 títols de pilots i cinc de constructors, tot a canvi d'un parell d'anys de sequera.

Renault vol seguir a la Fórmula 1, sinó no compraria l'equip Lotus, així que no és una qüestió de que et quedes sense motor perquè pleguen. T'estàs quedant sense motor perquè vols, i estàs exigint unes coses a un rival directe (Ferrari) que és gairebé com apartar-se de la porteria perquè puguis marcar a plaer.

Voleu dir que Red Bull no intenta fer-se la víctima per marxar adduint que els altres equips no li donen un tracte just?

McLaren està patint amb Honda, però tenen clar que tard o d'hora les coses milloraran. És l'aposta d'un equip que té clar que vol ser a la Fórmula 1 molts anys...