Coses que passen pel cap

Amb aquesta entrada simplement el que vull fer és intentar fer una aproximació al que és un dia "normal" dins d'aquesta anormalitat meva que fa ja que dura més d'un any - viure permanentment amb ansietat i no saber ben bé què fer-hi al respecte. Seran per tant frases amb o sense relació entre elles, pensaments que passen pel cap d'un malalt mental, amb algun comentari al costat per posar context.

"No em trobo massa bé" - massa sovint. Passa força moments al dia i mai sé ben bé per què. Quasi que millor surto a fer un volt a veure què tal, a veure si em toca l'aire. Si estic sol o amb l'Heleia rai, però és complicat d'entendre per a la gent del nostre voltant, perquè és pràcticament instantani, estar bé -> no estar bé.

"A poc a poc i amb calma, sense moviments bruscos, que no se te'n vagi el cap" - Al despertar-se o al canviar de posició.

"Avui podria fer això i allò altre, però pff..." - Part mandra, part perquè ho haig de fer, part em trobaré malament si ho faig...

"Si no em trobo bé, es per ansietat o perquè realment tinc alguna cosa més?" - Sempre penses si et trobes malament perquè tens ansietat o bé si tens alguna altra cosa. Tot i que ara per ara, físicament estic bé, segons totes les proves.

"Amb què em podria distreure, quin esport podria fer?" - Sortir sol a caminar o còrrer encara em fa pensar més. També és una altra cosa en que una millor posició permet provar més coses, més esports.

"Què menjo avui? Potser m'aniria millor el pa amb nocilla." - de trobar-me millor o pitjor un va trobant menjars que senten més bé o si més no donen la sensació de trobar-se millor.

"Per dissabte quasi que faci macarrons. No provem coses rares que després hem de conduir" - als caps de setmana si hem d'anar a veure la família. Que en tinc ganes, però el trajecte sol ser complicat. La pasta normalment va bé, però no tanta com menjava abans. De fet, cap quantitat és com menjava abans.

"Hauria de buscar feina, potser" - Però com collons busco quelcom si no puc estar normal una o dues hores seguides? Quina mena d'activitat puc prometre a algú?

"Em sento ple" - Tenir set, beure menys aigua de la que beuries perquè saps que t'infles com un globus i malgrat tot, sentir-te ple com una banyera.

"Què demano? Una clara? Aigua...?" - En situació social, què demano per beure? Jo que m'havia fotut tantes cerveses que en col·leccionava les ampolles, fins a unes 700, i ara no em puc acabar ni un quinto.

"A aquella persona li passa el mateix que a mi, podria ajudar-la..." - Però sóc ben conscient per experiència que no pots obligar a ningú a ser ajudat, malgrat l'estima que li tinguis i el bé que li vulguis.

"Ara per què em fa mal el coll?" - Moltes vegades, de sobte els músculs del coll i espatlles fan mal, des de la base del crani fins a l'alçada dels omòplats per baix, per sobre la clavícula fins l'espatlla. Per què?

"Potser si faig així o aixà m'anirà millor pel coll..." - No parar de dubtar sobre posicions, gestos i maneres de moure's per mirar de no tenir dolor.

"Uff, avui haig de conduir. Portem patates i aigua?" - Sovint em trobo supertens conduint, tot i que conduir ha estat durant anys una de les activitats que més m'ha agradat. Sembla que les patates fregides ajuden a relaxar una mica, però molts cops acabo un trajecte molt aixafat.

"Joder, vaig ajudar a muntar aquest sopar d'amics i ara que s'acosta el dia no hi vull anar" - Crec que en realitat és un mecanisme de defensa perquè sé que, tot i que son persones que tinc ganes de veure, en els primers moments em trobaré molt malament, pres de l'ansietat que es manifesta tant en coses bones com dolentes.

"No està molt alta la tele? Sents aquesta olor?" - Sembla que se m'hagin aguditzat l'olfacte i l'oïda. Sobretot algunes olors semblen més ofensives.

"Quin mareig, per què em passa ara això?" - He estat masses hores davant la pantalla? Fa massa estona que no menjo res? M'ha sentat malament alguna cosa? Potser em ve dels dolors al coll? Tinc febre, no no tinc febre. 

"L'Heleia té vacances aquells dies, podríem fer això i això... si em trobo bé, es clar" - Odio no saber si em trobaré bé o no. De fet la majoria de dies pel matí no sé si em trobaré bé per la tarda.

"Vols dir que llegint un llibre s'arregla?" - Tant de bo fos així, però no sé per què no em convenç. Això també és com tot, una persona amb més mitjans fa més visites, pot provar més teràpies i més variades, però nosaltres preferim gastar els diners en menjar cada dia...

"Tant de bo pogués pensar menys" - Ja fa molts anys que crec que penso massa, però fins fa un any no era incapacitant. Com a mínim fa 15 anys ja pensava que tant de bo fos una mica més tonto i potser seria una mica més feliç, no donant tants tombs a les coses.

"Per què estic així si teòricament ara no estem tant malament?" - Per què si les hem passat més putes en altres moments ara pateixo més?

"Això serà així la resta de la meva vida?" - Un no pot evitar pensar si tal com ha aparegut l'ansietat desapareixerà o serà algo present per sempre.

"Sóc una rèmora, no només estic aturant el meu futur sinó també el de l'Heleia" - la culpabilitat hi és molt present. Però què ve abans, el dolor i el malestar o la culpa?

"Per què?" - la pregunta més repetida. Per què ara estic així i no ho estava abans? Què ha canviat? Que puc fer-hi al respecte? 


No sé si servirà d'ajuda o de res aquesta entrada, però potser us ajudarà a entendre millor el funcionament i el patiment del cervell d'un servidor...

Sóc conscient de que hi ha gent que les passa més putes. Gent que realment pot morir de les seves malalties. Sempre hi ha algú que ho passa pitjor. Però simplement aquesta es la meva finestra i hi veieu això. Alguns potser direu, penses massa, però dir-m'ho no és la solució; no ho puc evitar.

Paroxetina & Lorazepam 4 (el perquè d'algunes coses)

Aquesta entrada d'avui serà encara més personal que les anteriors. Pot semblar complicat, però realment a les tres entrades anteriors sobre l'ansietat i la depressió merament comentava per sobre i de manera cronològica el que havia passat des del 2012.
El que vull fer aquí és intentar explicar una mica com m'he sentit aquests anys, per què he fet el que he fet o no he fet, i explicar-me una mica d'una manera que no podria cara a cara. Sempre ho faig millor escrivint.

Començaré dient que la processó sempre va per dins. No sé si de fora ho sembla. Encara que tinguem ansietat i fins i tot depressió, no vol dir que els 7 dies de la setmana i les 24 hores del dia estiguem així. Podem somriure en una foto, podem gaudir amb una cursa o una pel·lícula i ser perfectament funcionals per a algunes coses i gens per a altres.

He mentit en diverses ocasions. A familiars, a amics. Amb l'ajut i la connivència de l'Heleia. Però no mentíem per mentir. En general a vegades "ocultàvem la veritat" per no fer patir a les persones que ens estimen.

Però sobretot en el meu cas particular -i segurament sigui un problema de generacions diferents- he mentit principalment per por. Em feia (i encara me'n fa) por no complir les expectatives dels meus pares, dels meus sogres, de la gent que em coneix en general. Una persona que no treballa, i m'atreviria a dir més, un home que no treballa és vist com un gandul o un aprofitat, i preferia dir que m'havien fet fora d'algun lloc (la culpa no era meva) a dir que no havia pogut seguir en aquell lloc (la culpa sí era meva).

Quan marxava d'un lloc de treball, per una banda hi havia l'ansietat, que em generava dolor físic (nus a la gola, ganes de vomitar, malestar general, maldecaps, insomni a vegades) i una sèrie de pensaments: no ho podré fer, no puc estar aquí més temps, no hi ha futur.
En el moment que sabia que ja no havia de tornar-hi, hi havia un petit alleujament però llavors arribaven sensacions pitjors: sóc un inútil, no puc fer res, no serveixo per a res, sóc un paràsit.
Com més provava diferents entrevistes i més fracassava, més s'agreujava el sentit d'inutilitat, que portava llavors a la depressió. Vergonya, por, fracàs, preocupació, fatalisme, tensió, tristesa, pessimisme, insociabilitat, apatia... eren el meu dia a dia, malgrat fer bona cara.

Mai he arribat a voler executar pensaments suïcides. Normalment no m'agrada gens fer-me mal per cap circumstància i sóc una persona més aviat prudent.
Però en aquests anys vaig arribar a pensar dues coses. Per una banda, abans d'iniciar una possible feina o activitat que em generava ansietat havia arribat a somiar fer-me mal per estar de baixa i no haver-hi d'anar, i per l'altra, sobretot després dels fracassos, pensar fredament quin era el meu paper a la vida i si realment valia la pena seguir existint, malgrat no fos capaç de fer-me res.

Tot això, en el moment que ho vius no ho expliques a ningú perquè et fa por a tu mateix.

Potser altres persones poden controlar aquestes coses millor. Però jo particularment he crescut en un ambient on els sentiments els guardàvem. Mantenir les aparences. Potser és de formació més antiga, el no mostrar les debilitats. Potser havia viscut molts anys en una bombolla on tot més o menys anava bé.

Posaré quatre exemples. Un, quan va morir una persona molt propera a mi, gairebé mai en vaig parlar a casa. Sempre he pensat que no he plorat mai la Sandra, i no sé si es per aquesta cosa de no mostrar res. He escrit diverses vegades sobre ella, però he fet més accions que no converses.
Després hi ha dos exemples que no són meus. Per un costat, el meu tiet té una malaltia degenerativa i està al punt que ha d'estar en un centre i ja no saps si et reconeix. És el germà de la mama, i jo no sé com està la mama.
I per l'altre, el meu germà està passant per uns temps complicats però tampoc sé com està. És cert que sóc el que visc més lluny, però potser té a veure amb no explicar-nos les coses, no mostrar-nos els sentiments, els seus i els de la mama?
I l'últim exemple va ser dolorós. Farà un any o així, érem a casa dels meus pares durant un partit del Barça i es va fer el típic comentari de "ja fas prou per trobar feina?". No volia però no vaig poder aguantar les llàgrimes de tristesa però també d'incomprensió i ràbia, i mentre el vell no ho entenia i deia "bueno, home, no n'hi ha per tant", la mama deixava anar un riure burleta dient "ara plora!".
Per a mi això era com apunyalar-me, com volent dir, això no, t'ho has d'empassar i "fer el que s'ha de fer".

Sé que s'ha dubtat de mi. Jo mateix ho he fet, però fer-ho tu mateix és una cosa i que ho facin els altres sempre costa més d'acceptar.
Però no vull acabar aquesta entrada de males. Vull agrair particularment a les nostres famílies tota l'ajuda rebuda aquests temps, el menjar que no podíem comprar, la gasolina que no podíem posar, el lloguer que no podíem afrontar, els estudis que no podíem pagar. És ajuda més material que sentimental, però potser no en sabíem més tots plegats. Però sobretot vull agrair a l'Heleia la seva paciència, comprensió i suport incondicional. Sóc molt conscient que una altra persona em podria haver enviat a pastar fang. Gràcies per no fer-ho.

La propera entrada intentarà ser un manual d'ús per tractar a la gent que tingui ansietat: què som, què no som, i què podeu fer per ajudar-nos.

Paroxetina & Lorazepam 3 (avall avall avall i amunt)

Avui exactament dos anys el Barça va guanyar la seva cinquena Champions League. Pot semblar un comentari aleatori però ja veureu que en algun moment hi trobarem la relació, i és una manera com una altra de començar aquesta entrada...
Entrant al 2015, les coses semblaven millorar. Després d'haver hagut de deixar Auto Pla Vic el desembre anterior no per culpa meva, vaig iniciar l'any amb una relativa calma. Les pressions per trobar feina seguien allà, però a Infocentre a Vic vam iniciar un curs de Gestió Comercial de Vendes, que podia acabar facilitant el trobar feina.

A part d'aprendre-hi coses, al curs vaig conèixer persones bellíssimes i també persones que sabien el que em passava perquè a elles també els havia passat i de fet havien estat pitjor i havien arribat més lluny que jo (ja sabeu qui sou).

Fer el curs era una rutina però no una obligació terrible, i m'hi trobava bé. A més tant a través d'Infocentre com fora, anava fent entrevistes i coses "sueltes" En una d'elles vaig passar-me un matí fent d'intèrpret entre un home veterà de la comarca i un viatjant holandès, i l'altra va ser, a través del meu germà, fer de conductor per als músics del Vijazz a Vilafranca.

Avui puc dir que laboralment, aquests cinc o sis dies, el dia fent de traductor i els quatre o cinc fent de conductor al Vijazz han sigut els únics on m'he sentit útil en els últims dos anys, tirant cap a tres.

Però pel que fa a feina no acabava de quallar, ans al contrari. La meva primera experiència amb Driving Events, companyia d'esdeveniments del motor, hauria implicat viatjar a Berlin durant la mencionada final de Champions del 2015, però vaig haver de dir que no perquè no em veia en cor de pujar a un avió.
Hi van haver altres coses on no m'agafaven, o entrevistes que feia però que no veia clares, i finalment per insistència a finals d'any vaig entrar a la Ford de Vic com a venedor.
Només hi va haver un petit problema que va ser enorme per a mi: estaven enormement desorganitzats i faltats de personal. Em sentia com un estaquirot amb orelles veient un desastre davant meu i no ho podia aguantar. Feien més hores que ningú però no hi havia temps per ensenyar-me, no hi havia divisió de funcions, i s'amuntegaven els cotxes antics per alguna raó que no podré entendre mai. Per molt que em digués a mi mateix que tot aniria bé, dins meu l'ansietat i la tensió eren insuportables, i al cap de dos dies vaig parlar amb la propietària i vam arreglar els papers.

De cara a les nostres famílies (reunides al Mercat Medieval de finals de 2015 sense massa sentit, ara penso) vam mentir, i no per primer cop. Vam creure que era millor dir que no m'havien volgut que no pas que jo havia renunciat, malgrat que fos pels meus (greus) problemes. En futures entrades justificaré algunes d'aquestes mentides.
El problema però, era que encaràvem el 2016 jo ja sense prestació d'atur i força a la desesperada. Havia començat a estudiar el CFGS d'Agències de Viatges  però tampoc me'l podia pagar. Vam mirar de reduir gastos anant a un pis més barat però pel sou de l'Heleia no ens el volien llogar. De nou em van trucar de Driving Events i aquest cop no s'havia de viatjar enlloc però l'ansietat em va tornar a paralitzar. A cap supermercat m'agafaven malgrat l'experiència, i tot pintava força negre. Mai fins al 2016 l'Helga m'havia dit que em veia depressiu, i a tal efecte em va receptar la paroxetina.
Finalment a l'octubre de 2016 ens vam donar un mes per canviar la situació o tornar a casa dels nostres pares. Ells ens ajudaven amb el que podien, però a nosaltres ens semblava que n'estàvem abusant. Ja ni tant sols anava a veure l'Helga perquè no tenia diners, tot i que la necessitava.

I llavors va arribar la bona sort.

L'Heleia feia anys que s'apuntava a ofertes de Bon Preu, no només per la meva situació sinó també per la possibilitat de fer més hores en un horari que combinaria millor amb la universitat. A l'octubre la truquen, li fan entrevistes, decideixen que si vol entrar i als primers dies de novembre comença amb ells.
I ja decidim fer el salt i marxar a viure on treballa, a Manlleu, per retallar costos fixos de cada mes. En un mes vam passar d'estar demanant menjar i (molts) diners als nostres pares a ser pràcticament autosuficients, fins al punt de no demanar diners a ningú per pagar la fiança del nou pis.

Fins ara només he explicat més o menys cronològicament el que ha passat aquests últims anys. Les entrades que faci a partir d'ara seran més explicatives o subjectives, reflexionant una mica per aprendre'n (jo i altres) de tot el que ha passat. Espero, amb aquestes futures entrades, que m'entengueu, o ens entengueu millor.

Paroxetina & Lorazepam 2 (anant a pitjor)

Si recordeu a l'última entrada parlava de la primera vegada que vaig patir un atac d'ansietat. Va ser en un avió i ho vam deixar estar com a por a volar.

Això va ser a finals de 2012. Durant el 2013 vam fer vacances per carretera i seguia tenint feina, fins que aproximadament al complir 4 anys a Kiala em van fer fora. Podríem dir que a partir de desembre de 2013 va començar la meva travessa del desert, calvari, com li volgueu dir.

El 2014 vaig veure que no era por a volar. Després d'un parell d'entrevistes que havien anat bé havia de començar a treballar a Monells en una feina que tenia bona pinta, però no vaig ni poder començar. Era a les primeres hores del matí. Tenaçat pels nervis tot just vaig poder dir-li a l'encarregat que "no podia". Ja havia notat anant-hi en cotxe que estava tens, però creia que eren els nervis normals de començar en un lloc nou.

Però no. Quelcom em paralitzava i em destrossava mentalment. Recordo esperar dues o tres hores dins el cotxe, sentint-me molt insignificant, fins que arribessin els d'oficines per dir-los que no podia començar i que tenia un problema. Aquest va ser el primer cop que vaig pensar que de veritat em passava alguna cosa. Ho veig com un moment clau, el d'adonar-me que no era només por a volar.

Sempre he sigut una persona que li ha donat més voltes del compte a les coses, i em martiritzava pensar que potser no poder fer coses com sempre havia fet. Sempre havia pogut treballar en diferents llocs i horaris i ara no podia? Per què? Els propis pensaments generaven més malestar, culpabilitat, impotència i potser més que res incompliment d'expectatives. Sentia que decepcionava a les persones del meu voltant.

Tot i això, encara no vaig anar a veure l'Helga. Vaig anar a la metgessa de capçalera i em van derivar al centre de salut mental d'Osona, on un metge em va receptar el Lorazepam. Laboralment, després de Monells, vaig començar un curs de francès per aturats i de seguida a través del meu germà vaig poder fer tres mesos a Afables, que era una aplicació per trobar i valorar cuidadors a domicili. Era una feina similar a Kiala en el sentit d'haver d'anar per Catalunya i més o menys vendre. Això va durar fins al juliol.

De nou a l'atur, a través de Randstad, a finals de 2014 vaig poder entrar a Auto Pla Vic, concessionari Land Rover i Jaguar. Va ser molt dur i crec que vaig començar a veure l'Helga llavors, també en part perquè no creia que només les pastilles fossin la solució. Vaig començar amb el Lorazepam però no m'agradava gens perquè notava que tot m'era igual i no m'adonava de les coses. Hi va haver patiment i xerrades sobre el tema amb els caps, però poc a poc anava assentant-me al meu lloc de treball amb l'ajuda dels companys. La meva feina era fer les recepcions i les sortides del taller, ja fos rebent els clients, rentant-los el cotxe, trucant-los per recordar-los que havien de fer la revisió, i també anant a buscar o a portar clients o bé deixant-los cotxes de substitució. Crec que més o menys, passada la tensió i la por inicials, m'hi anava adaptant i hauria pogut anar fent.
Suposo que almenys no em van fer fora per l'ansietat; van tancar un altre concessionari que tenien i les dues persones que havíem entrat últimes vam ser reemplaçades per les que hi havia allà. Igual que un any abans, m'havien fet fora però almenys no era culpa meva.

Però començava el 2015, ja portava més d'un any sense feina estable i amb un problema sense resoldre. Encara que no hagués estat exclusivament per l'ansietat, no aconseguia tenir feina i a part dels meus problemes també ens n'havíem de fer càrrec dels de cada dia: la pressió per pagar les coses, la pressió de l'entorn per guanyar-te la vida i no haver-te d'ajudar, la meva pròpia pressió per veure què passava amb la meva vida. Anava visitant l'Helga i anàvem desentrellant coses, però només quan podíem econòmicament...

Paroxetina & Lorazepam 1 (els inicis)

Podria ser el nom d'un conjunt musical i de fet si tingués alguna habilitat amb instruments seria un bon nom, però no, el títol són els noms dels medicaments per una certa depressió i l'ansietat.

Potser hauria d'haver posat clarament depressió i ansietat al títol, però suposo que com molts que hem passat per coses així sentim un cert estigma. Reconeixem-ho, encara no és una cosa de la que es parli fàcilment a la societat, per bé que al cap del temps acabem descobrint que som molts els que passem pel psicòleg.

No voldria començar aquesta entrada sense parlar de l'Helga. Reconèixer que tens problemes i que has d'anar al psicòleg és un pas dur però necessari, i més si has crescut en un entorn on tot era tirar endavant passés el que passés i no mostrar mai les teves emocions, i llavors aquestes apareixen com una torrentada. I no podria haver trobat millor professional que l'Helga Masramon, a qui recomano totalment.

Malgrat que ara puc veure coses d'anys anteriors, d'infantesa i adolescència que podrien haver estat símptomes de la situació actual, podem marcar l'inici dels meus problemes moderns al 2012. Concretament, el dia de la meva boda amb l'Heleia. No penseu que era per casar-me amb ella; després de tot ha estat un pilar infatigable al costat dels meus problemes. Havíem organitzat, com a viatge de noces, una ruta per Canadà amb una baixada a Estats Units per veure una cursa de NASCAR. Un somni, vaja. Però ja aquell 20 d'octubre de 2012 a la nit començo a trobar-me malament físicament, amb ganes de vomitar.

El dia següent estava una mica millor però inquiet, i el 22 era el dia de marxar. De nou mal d'estómac i marejos. Pugem a l'avió cap a París on canviaríem per anar fins a Mont-real. Noto que cada cop vull ser-hi menys dins d'un avió, i per acabar-ho d'adobar hi ha unes turbulències que fins i tot les hostesses s'asseuen i es corden el cinturó.

Creieu-me, no voleu tenir atacs d'ansietat, ningú els vol. Cada persona els té d'una manera o altra, però en el meu cas físicament sempre ha estat principalment una sensació de mareig i ganes de vomitar, com si la panxa no volgués tenir res a dins. Sanglots, nus a la gola...

A l'arribar a París era una massa humana destruïda pel que havia acabat de passar, i el meu únic objectiu en aquells moments era evitar pujar en un altre avió, entre llàgrimes i nervis. Evidentment l'Heleia va intentar calmar-me però no va poder; ella mateixa em va dir que quan em va dir que no havíem de pujar a l'avió va ser com si m'aixequessin un pes de sobre meu.

Malgrat les amenaces d'haver de pagar diners per recuperar una maleta facturada que va estar a punt d'anar a Canadà i que finalment va aparèixer solitària en una sala buida del Charles de Gaulle, vam quedar-nos a París. Vam continuar el viatge amb l'inestimable ajuda de la Susana i la Natàlia de Viatges Destins del Món: en un plaç curtíssim de temps van poder arreglar, anular i fer noves reserves per anar a Londres en tren i tornar a París. Evidentment que vam perdre diners però a mi no m'importava res més llavors.

Des de llavors no he tornat a pujar a un avió, i en el moment ho vam interpretar com a por a volar. Tot i que el meu primer vol el 2005 havia estat anar i tornar de Filadèlfia directament, i que havia anat a Milà, a Màlaga, a Varsòvia i a Mallorca, si que era cert que havia anat agafant recança a volar, sobretot a l'enlairament. De fet amb l'Heleia ella em tranquil·litzava al principi i jo quan aterràvem, que a ella li feia més respecte i per a mi era l'alleujament de "ja toquem a terra"...

La setmana que ve o així continuarem. Penso escriure 3 o 4 entrades més del tema...