Top 7: bons llibres d'automobilisme

M'agrada molt fer llistes i properament en veureu unes quantes més. Per ara, però, començo amb els llibres d'automobilisme que més m'han agradat. La majoria, això si, són en anglès. Potser hauria de posar-me a traduir llibres en català...

Me'n falten molts per llegir-me, però si més no, dels que he tingut a les mans, aquests són els 7 que torno a llegir de tant en tant:

7. Greg Moore: A Legacy of Spirit, per Dan Proudfoot i Gordon Kirby

Evidentment no podia faltar la referència al meu gran ídol Greg Moore, pilot de la llavors anomenada CART. La biografia és en format gran i en un estil gairebé de reportatge, amb moltes fotos prenent protagonisme sobre el text. Amb la col·laboració de la família del pilot, hi ha tota la informació que un necessiti saber sobre Moore, tocant tant temes esportius com personals amb gràcia. Per cert, Kirby va escriure una biografia sobre Mario Andretti que diuen que és l'hòstia, però encara no he pogut llegir-lo...

6. Flat Out, Flat Broke, per Perry McCarthy

Perry McCarthy és un anglès que va ser el primer Stig al programa de la BBC Top Gear, i de fet és principalment conegut per això. Però ell ha estat pilot i de fet el principal interès del llibre és veure com relata les seves dificultats per arribar a ser pilot. Des de treballar en una plataforma petroliera per pagar-se volants fins arribar a la Fórmula 1 en el que va ser l'equip més patètic de la història del campionat, McCarthy ho explica tot amb molta vis còmica que fa que no puguis evitar convertir-te en aficionat seu.

5. NASCAR, the Complete History, per Greg Fielden et al.

Hi ha molts llibres sobre la "història" d'un campionat o un altre. Alguns fallen miserablement, altres ho fan prou bé però tenen masses volums i el llibre de NASCAR és l'estendard pel qual tots s'haurien de mesurar. Cobreix des de 1947 a 2008 dedicant 8 pàgines ben bones cada any, a més d'incloure una breu explicació sobre els orígens del campionat. Milers de fotos complementen l'explicació de cada temporada, repassant els fets més destacats i dedicant apartats als millors pilots o als successos més importants.

En definitiva, un "must have" per a qualsevol aficionat de la competició americana,

4. My Story, per Alex Zanardi i Gianluca Gasparini

Alessandro "Alex" Zanardi és principalment conegut per haver estat bicampió de la CART els anys 1997 i 1998 i sobretot per l'accident gravíssim el 2001 en el que va perdre les cames. El llibre de Zanardi no és tant sols una autobiografia, és també una mena de llibre d'autoajuda sense voler-ho ser. Zanardi explica les dificultats per arribar al cim de l'automobilisme i sobretot la seva filosofia després de l'accident de manera que et fa sentir que no hi ha res impossible. I tot això sense un bri de llàstima o pena pel que li va passar; ans al contrari. Zanardi és conscient que, dins del que cap, és un afortunat per seguir podent competir en cotxes.

3. Life at the Limit i Graham, per Graham Hill i Neil Ewart

Poso els dos llibre de Graham Hill junts perquè el primer acaba l'any 1969 i el segon és continuació del primer i de fet resta inacabat perquè Hill mor el 1975 en accident d'avioneta. Per mi, els llibres de Hill son exemple del que ha de ser una autobiografia de pilot. El britànic tenia un estil d'explicar-se en el que mai es prenia a si mateix massa seriosament i sabia combinar molt bé l'explicació per als no iniciats en l'esport amb les bromes i els moments personals. Això si, si calia posar-se seriós s'hi posava. Però principalment, la personalitat d'en Graham fa que aquests llibres et portin als anys 60 i al moment de la història que va viure el pilot.

2. Ayrton Senna, per Francisco Santos

Aquesta biografia d'en Senna té un valor també sentimental. Me'l va comprar el papa i va ser un dels primers llibres de Fórmula 1 que vaig llegir. El llibre de Francisco Santos, periodista veterà portuguès, va ser un dels primers que va sortir al mercat després de la mort del tricampió brasiler. És un llibre que reflexa els principals episodis de la vida de Senna sense ser exhaustiu però que té una vessant personal que es reflexa en el fet que Santos coneixia Senna abans d'arribar a la Fórmula 1 i sempre va seguir de prop al brasiler. Es nota que és un llibre escrit des de l'ànima.

1. Jenks: A Passion for Motorsport, per Denis Jenkinson

Denis Jenkinson va escriure durant gairebé 50 anys a la revista Motor Sport i és universalment reconegut com el degà dels periodistes europeus de l'especialitat. Sempre tenia una opinió clara sobre tot i els pilots respectaven les seves observacions perquè era algú que realment "ho havia fet" i sabia del que parlava, doncs el petit barbut havia participat en carreres de sidecars i també a les Mille Miglia de 1955 amb Stirling Moss, on es van inventar les notes estil ral·li.

El record d'aquella cursa i molts altres articles estan en aquest llibre, una espècie de grans èxits que el propi Jenks no va poder acabar al morir l'any 1996.

Si esteu o no d'acord amb la llista, m'ho podeu comentar!

Jo i el motor: els inicis

Fa uns dies estava pensant en com algú s'aficiona a l'automobilisme. Normalment als familiars, pares o germans els agrada més que cap altre esport, o fins i tot el practiquen de manera amateur.  Suposo que aquest deu ser el cas de la majoria de bojos pels cotxes però no és particularment el meu. Tot i que al papa li agraden els cotxes i sempre ha sabut qui guanyava les carreres, els esports de motor estaven molt lluny del gran tòtem anomenat Barça, que ho domina tot.

Ja sigui futbol, bàsquet, handbol, hoquei... si el Barça es juga alguna cosa s'ha de mirar. Haig de reconèixer que a mi també m'agrada el Barça, però en algunes èpoques el solia ignorar per veure alguna cursa. Ara intento combinar-ho com pugui i mirar tantes curses com partits del Barça.

El fet es que no sé per què em vaig aficionar tant als cotxes. Segurament són els millors amors, els que no pots explicar amb paraules. Com deia Ken Tyrrell, "l'automobilisme és una malaltia i només es cura quan et mors".

La primera cursa de Fórmula 1 que recordo va ser el gran premi de Mònaco de 1993. Em faltaven dos mesos per fer vuit anys. A partir d'aquell moment recordo molt especialment els grans premis de Gran Bretanya i d'Alemanya d'aquell any. En la meva ment infantil havia escollit el meu favorit: Damon Hill, perquè portava el 0 com a dorsal i em semblava curiós. A més, també creia que aquell Williams FW15C- Renault era la màquina més perfecta que havia vist mai. Les formes, els colors...

Hill, el 0 i el Williams-Renault

En aquelles dues curses Hill liderava i tant a Silverstone com a Hockenheim va haver d'abandonar a poques voltes del final, per problemes de motor i per una punxada respectivament. Aquella desgràcia va convertir-lo en el meu primer pilot preferit.

En aquell mateix any Nigel Mansell, vigent campió mundial, se'n va anar a la IndyCar, i també vaig començar a saber coses del campionat estatunidenc. No tenia mitjans per seguir les curses, però, i la meva afició es va centrar en la Fórmula 1. Retallava trossos de diaris, guardava revistes, però encara no mirava totes les curses obligatòriament...

Hill i Villeneuve, l'equip perfecte

Per mi el següent gran moment a la Fórmula 1 va ser l'arribada de Jacques Villeneuve, probablement el pilot de qui he estat més fan a la Fórmula 1. Havia estat campió de la IndyCar i de les 500 Milles i arribava per fer conjunt amb el meu altre pilot preferit, Damon Hill. La plenitud de Villeneuve va coincidir amb el declivi de Hill, si bé val a dir que el declivi de Villeneuve tampoc va trigar massa arribar. Amb ell vaig donar el pas definitiu, amb ma germana: de veure les curses per la tele a anar al Circuit de Catalunya a veure-les, a partir de l'any 2003.

La Mònica és la meva principal aliada en això de les carreres. A ella també li agrada i devem haver anat a unes 10 curses de Fórmula 1, tant a Montmeló com una vegada a Indianàpolis (al famós gran premi de 6 cotxes del 2005, en que també hi era el Lluís) i una altra a Monza, a més d'uns quants GPs de MotoGP a Montmeló, Xest i Alcanyís i alguna cursa del DTM.

La meva habitació a Vilafranca és d'aquests colors

Haig de dir, però, que probablement la IndyCar sigui la categoria que actualment més estimo. L'arribada de la tele per cable el 1997 va propiciar que descobríssim nous canals, com per exemple Eurosport. La primera cursa que recordo va ser Vancouver aquell any. Sabia més o menys els resultats, però per agafar un favorit vaig seguir el mateix mètode de cotxe i número que m'agradés, i va ser el 99 de Greg Moore. Ja l'any 1998 em mirava la majoria de curses i vibrava amb les seves actuacions, i al final de 1999 vaig plorar amb la seva mort a Fontana.

El seu lloc en el favoritisme el va ocupar, com no, Oriol Servià, de qui, vergonya ens n'hauria de fer, mai n'hem vist una cursa en obert a Catalunya o a Espanya.

A partir de disposar de més canals, vaig anar ampliant els meus horitzons: NASCAR, World Series by Renault, WTCC, V8 Supercars, etc.

Servià a Indianapolis aquest any

Sempre dic que la Fórmula 1 va ser "la primera novia", però que la IndyCar és "l'amor de la meva vida". A la IndyCar li perdono coses que a la Fórmula 1 no. He vist moltes curses de IndyCar que començaven tard, que no podien còrrer per una o altra raó... Però crec que precisament per aquest síndrome de Calimero, de desgràcia permanent i que sol ocórrer en el pitjor moment es perquè li tinc tant carinyo. La F1, al capdavall, dóna una imatge elitista. Vas a una cursa i sembla que no t'hi vulguin. La IndyCar t'abraça amb els braços oberts perquè vol tots els aficionats que pugui, perquè en té massa pocs. I segueixo pensant que és la categoria més complicada, amb circuits ovals, amb circuits normals, circuits urbans i un grau encara seriós de perillositat.

Ep, tot això no vol dir que sigui perfecte, ni la F1 ni la IndyCar. De les dues en corregiria unes quantes coses, començant pels calendaris. Però això ja ho deixo per a una entrada propera...