Fa uns dies estava pensant en com algú s'aficiona a l'automobilisme. Normalment als familiars, pares o germans els agrada més que cap altre esport, o fins i tot el practiquen de manera amateur. Suposo que aquest deu ser el cas de la majoria de bojos pels cotxes però no és particularment el meu. Tot i que al papa li agraden els cotxes i sempre ha sabut qui guanyava les carreres, els esports de motor estaven molt lluny del gran tòtem anomenat Barça, que ho domina tot.
Ja sigui futbol, bàsquet, handbol, hoquei... si el Barça es juga alguna cosa s'ha de mirar. Haig de reconèixer que a mi també m'agrada el Barça, però en algunes èpoques el solia ignorar per veure alguna cursa. Ara intento combinar-ho com pugui i mirar tantes curses com partits del Barça.
El fet es que no sé per què em vaig aficionar tant als cotxes. Segurament són els millors amors, els que no pots explicar amb paraules. Com deia Ken Tyrrell, "l'automobilisme és una malaltia i només es cura quan et mors".
La primera cursa de Fórmula 1 que recordo va ser el gran premi de Mònaco de 1993. Em faltaven dos mesos per fer vuit anys. A partir d'aquell moment recordo molt especialment els grans premis de Gran Bretanya i d'Alemanya d'aquell any. En la meva ment infantil havia escollit el meu favorit: Damon Hill, perquè portava el 0 com a dorsal i em semblava curiós. A més, també creia que aquell Williams FW15C- Renault era la màquina més perfecta que havia vist mai. Les formes, els colors...
Hill, el 0 i el Williams-Renault
En aquelles dues curses Hill liderava i tant a Silverstone com a Hockenheim va haver d'abandonar a poques voltes del final, per problemes de motor i per una punxada respectivament. Aquella desgràcia va convertir-lo en el meu primer pilot preferit.
En aquell mateix any Nigel Mansell, vigent campió mundial, se'n va anar a la IndyCar, i també vaig començar a saber coses del campionat estatunidenc. No tenia mitjans per seguir les curses, però, i la meva afició es va centrar en la Fórmula 1. Retallava trossos de diaris, guardava revistes, però encara no mirava totes les curses obligatòriament...
Hill i Villeneuve, l'equip perfecte
Per mi el següent gran moment a la Fórmula 1 va ser l'arribada de Jacques Villeneuve, probablement el pilot de qui he estat més fan a la Fórmula 1. Havia estat campió de la IndyCar i de les 500 Milles i arribava per fer conjunt amb el meu altre pilot preferit, Damon Hill. La plenitud de Villeneuve va coincidir amb el declivi de Hill, si bé val a dir que el declivi de Villeneuve tampoc va trigar massa arribar. Amb ell vaig donar el pas definitiu, amb ma germana: de veure les curses per la tele a anar al Circuit de Catalunya a veure-les, a partir de l'any 2003.
La Mònica és la meva principal aliada en això de les carreres. A ella també li agrada i devem haver anat a unes 10 curses de Fórmula 1, tant a Montmeló com una vegada a Indianàpolis (al famós gran premi de 6 cotxes del 2005, en que també hi era el Lluís) i una altra a Monza, a més d'uns quants GPs de MotoGP a Montmeló, Xest i Alcanyís i alguna cursa del DTM.
La meva habitació a Vilafranca és d'aquests colors
Haig de dir, però, que probablement la IndyCar sigui la categoria que actualment més estimo. L'arribada de la tele per cable el 1997 va propiciar que descobríssim nous canals, com per exemple Eurosport. La primera cursa que recordo va ser Vancouver aquell any. Sabia més o menys els resultats, però per agafar un favorit vaig seguir el mateix mètode de cotxe i número que m'agradés, i va ser el 99 de Greg Moore. Ja l'any 1998 em mirava la majoria de curses i vibrava amb les seves actuacions, i al final de 1999 vaig plorar amb la seva mort a Fontana.
El seu lloc en el favoritisme el va ocupar, com no, Oriol Servià, de qui, vergonya ens n'hauria de fer, mai n'hem vist una cursa en obert a Catalunya o a Espanya.
A partir de disposar de més canals, vaig anar ampliant els meus horitzons: NASCAR, World Series by Renault, WTCC, V8 Supercars, etc.
Servià a Indianapolis aquest any
Sempre dic que la Fórmula 1 va ser "la primera novia", però que la IndyCar és "l'amor de la meva vida". A la IndyCar li perdono coses que a la Fórmula 1 no. He vist moltes curses de IndyCar que començaven tard, que no podien còrrer per una o altra raó... Però crec que precisament per aquest síndrome de Calimero, de desgràcia permanent i que sol ocórrer en el pitjor moment es perquè li tinc tant carinyo. La F1, al capdavall, dóna una imatge elitista. Vas a una cursa i sembla que no t'hi vulguin. La IndyCar t'abraça amb els braços oberts perquè vol tots els aficionats que pugui, perquè en té massa pocs. I segueixo pensant que és la categoria més complicada, amb circuits ovals, amb circuits normals, circuits urbans i un grau encara seriós de perillositat.
Ep, tot això no vol dir que sigui perfecte, ni la F1 ni la IndyCar. De les dues en corregiria unes quantes coses, començant pels calendaris. Però això ja ho deixo per a una entrada propera...
