La gent està emprenyada...

(foto: Jordi Borràs)

La gent està emprenyada.

Perquè s'empresona per ideals polítics.
Perquè s'empresona per cantar i fer tuits.
Perquè no pot treballar però tampoc se li dona alternativa.
Perquè no poden sortir de la comarca i altres van on volen.
Perquè els esteu deixant sense futur.
Perquè no veu a la política el sacrifici que se li demana a la població.
Perquè no entén que a algunes manifestacions se'ls dispari bales de foam.
Perquè no entén que a altres manifestacions la policia els protegeixi.
Perquè es valora més el valor d'un contenidor que el d'un ull.
Perquè es dona màniga ampla al feixisme.
Perquè només veu clientelisme al poder.
Perquè uns es vacunen valent-se de la seva posició.
Perquè no pot accedir a l'habitatge.
Perquè la justícia està polititzada i per tant, no és justa.
Perquè li paguen uns sous de merda.
Perquè accedir a una ajuda és pràcticament impossible.
Perquè quan et concedeixen una ajuda triguen mesos a pagar-la.
Perquè no volen que parlem català.
Perquè no els agrada com votem.
Perquè veu tota una colla de privilegis en diferents estaments mentre ella es mor de gana.
Perquè no es valora la pagesia.
Perquè s'apliquen moltes mesures contra el ciutadà.
Perquè s'apliquen poques mesures contra les elits.
Perquè es fa negoci amb tot.
Per moltes més raons.

La gent està emprenyada. Qui la desemprenyarà?

El que la desemprenyi, bon desemprenyador serà...

Misèries que destapa un virus

Feia temps que no escrivia i avui igual faig una mica de demagògia, no ho sé, però amb les notícies dominades pel coronavirus no puc evitar alguns pensaments que em venen al cap aquests dies. 

Per començar, vull dir que no crec que tot això formi part d'algun tipus de conspiració; més aviat que el capitalisme incontrolat i salvatge sempre troba maneres de sortir guanyant de qualsevol situació. En fi, expressaré quatre idees que tinc al cap.

Per què tot l'oci s'atura però el treball no?

Si les escoles s'aturen i els nens es queden amb els avis, quan els pares els vagin a buscar després de treballar i haver interaccionat amb altres persones, no es poden contagiar igual?

A una escala diferent, això és com quan neva. Tanquem les escoles, però que la gent vagi a treballar. Vale, els nens tots bé, però fa 10 anys amb la gran nevada la gent es quedava tirada a la carretera tota la nit amb el conseqüent col·lapse de vies de circulació.

El sistema està muntat d'una manera que la gran part de la població depèn excessivament del treball. Si existís una renda bàsica universal, la gent podria triar quedar-se a casa o treballar, mentre que ara mateix, avui en dia, no té elecció, perquè a pesar de les recomanacions de no anar a llocs concorreguts, si la gent no va a treballar li descompten els dies o pitjor, la carden fora.

Si els governs fossin valents i/o els partits no estiguessin agafats pels collons pels poders econòmics, imposarien mesures de veritat. Tancar fronteres aquí ja és bastant inútil, per tant el que caldria és limitar les activitats a les bàsiques imprescindibles.
Si només treballés personal mèdic, farmàcies i supermercats, ja redueixes en gran mesura la població que s'exposa, i podries controlar qui entra, qui surt i qui treballa a cadascun d'aquests àmbits.
Tot això s'hauria de fer de forma nacional però l'únic que diuen els governs es que donen diners a les empreses. Les pimes patiran, evidentment, però tots sabem que aquests diners a les empreses també aniran a butxaques de gent que en comptes de tenir un benefici de 50 mil milions el tindran de 40...

Els confinaments no haurien de ser motiu de preocupació. Vivim en l'era de la connexió total, a la televisió hi ha desenes de canals i si a més pagues alguna cosa com Netflix o Prime Video pots estar mirar sèries durant mesos. Es pot jugar a videojocs amb qualsevol persona del món, xatejar amb qui sigui, i tot això sense haver d'interactuar amb les persones que tens al costat! Potser és hora de redescobrir la lectura, els jocs de taula, ordenar aquella estanteria que fa setmanes que fa pena...

Ah! Últim però no menys important: en un cas així es quan veiem que n'és d'important la sanitat pública. Mentre anem tenint sangoneres neoliberals en posicions de poder, se seguirà gastant més en tancs que en hospitals...

Queda esperança per a la política?

Recordo quan estàvem amb el tema de l'Estatut i ens començàvem a manifestar-nos i el president José Montilla parlava de la desafecció. Entenc que ell parlava d'una desafecció de la ciutadania catalana cap a l'estat i cap al tractament que els estaments espanyols feien de l'Estatut. Aquesta desafecció només ha fet que créixer, però al mateix temps, hi ha una desafecció general amb la política.

Més enllà de l'independentisme, que prou coses té a corregir i prou desafecció ha generat, estem tornant a caure en general en una desesperació política. Fa uns anys el creixement de partits diferents va donar esperança. La CUP, Podemos, fins i tot per a alguns Ciutadans semblava ser alguna cosa nova, diferent, que no fos el mateix que els partits establerts ni tingués els vicis ni la corrupció de PP, PSOE i demés partits existents. Els examinaré cas a cas perquè no són ni molt menys iguals.

En primer cas i els primers que van perdre la careta, Ciutadans. El primer programa polític de Ciutadans podia semblar fins i tot raonable, però rascant sota la superfície trobaves les mentides. Agafem a Antonio Robles. La majoria de la gent no el coneix, però la meva dona el va tenir de professor de filosofia. Ella sempre recordarà dues coses d'ell: una, que no es ficaria mai en política, i dues, que sempre feia les classes en castellà. Clar, quan una persona així fa articles contra la immersió lingüística i menteix dient que no podia fer classes en castellà, i després segueix en política passant per UPyD i altres... com te'ls pots creure?
Com a microexemple del canvi de camisa constant que és Ciutadans, és un bon exemple. Jo crec que hi ha gent que encara no sap què són. I realment no són gaire res més que algú que ha volgut poder atiant l'anticatalanisme (i l'ha aconseguit), i per això faran el que sigui, pactaran com sigui. La seva estratègia és ser polítics professionals i no servidors del poble.

En segon lloc tenim a Podemos. Nascut del que va ser el 15-M, semblava l'alternativa possible a nivell espanyol per canviar l'estatus quo de veritat, però les proclames d'assaltar "los cielos", de treure a "la casta", de canviar les coses, i potser Carmena ho ha fet prou bé, però uns anys després hem vist que la vella política, aquella que tant han criticat, ha penetrat el partit. Parlem de culte a la personalitat com amb Pablo Iglesias o Ada Colau, parlem de rebaixa d'expectatives, parlem de rebaixa d'expectatives i parlem de la contaminació particulament aquí a Catalunya per Iniciativa. ICV era l'hereva del comunisme i integrava als Verds, i que en queda? Submissió al sistema, negació i pactes que fan pudor. Uns altres que s'agafen a la cadira en comptes de servir al poble, especialment greu quan alguns han viscut del sindicalisme tants anys.

Per últim hi ha la CUP i evidentment, ells són el contrari dels dos anteriors. No s'agafen a la cadira i no comprometen els seus ideals, però les últimes eleccions han sigut força pertorbadores per a ells, i és difícil d'entendre. Pot ser que una part sigui per desconeixement perquè canvien cada 4 anys de personal. Però es difícil d'entendre que si la gent està emprenyada amb JxCat i ERC perquè no voten a la CUP? Tothom els critica però mai ningú els ha donat poder real, un gran poder, per veure què fan.

Un altre punt preocupant de la CUP és el que s'ha anomenat com a "cas Boya", on la diputada aranesa es va apartar temporalment per assetjament psicològic d'un company de partit. Llegíem aquesta setmana que tres companyes més del partit dimitien del Secretariat Nacional perquè creien que s'havia minimitzat l'assumpte. Llegeixo ara que la CUP està treballant en un protocol d'actuació per a casos com aquests, però si fins i tot passa a la CUP, què no deu passar als altres partits?

Crec que hi ha força gent que vol canvis, però com els articulem si uns ens menteixen i els altres mai reben prou suport?

Es més - quan hi haurà una auditoria real de la política en termes de compliment de promeses? Com es vol que la gent continuï creient en certs projectes si després es tiren enrere o son globus sonda? Crec que molts de nosaltres voldríem ficar-nos en política, influir les coses i canviar-les per a bé, però com? Com, quan els partits tradicionals tenen tant poder i influència ja no ells, si no els poders mediàtics i econòmics que els mouen al seu ritme?
Nosaltres no som d'eixe món... però no en tenim cap més on anar.

Tal dia farà un any...

Som a punt de complir un aniversari. Per una banda empoderador, per una altra ignominiós. Farà un any de l'1 d'octubre.

Recordo tenir clar que no aniria a les 8 a votar. Feien Fórmula 1 a Malàisia i va en contra de la meva programació no veure un gran premi en directe. A través de les xarxes socials igualment teníem informació sobre com estaven les escoles a Manlleu i si feia falta més o menys gent.
Així doncs jo vaig anar al menjador a veure la cursa mentre l'Heleia es quedava a l'habitació mirant el 3/24 i horroritzant-se amb les imatges que començaven a arribar. 

Un cop acabada la cursa vam anar al col·legi i vam trigar ben bé un parell d'hores a poder votar però ho vam poder fer malgrat les dificultats informàtiques en el nostre cas. Sembla que a Osona no es van atrevir...

Tots sabem les dades, els cops, els ferits, i tot el que ha vingut abans i després però... cap a on ens ha dut?
Dies després de l'1 d'octubre, si els líders polítics o d'associacions haguessin demanat a la gent ocupar espais, o fins i tot tirar-se d'un pont la gent ho hagués fet. S'anava a una i s'anava a fer el que s'hagués de fer sempre sense traspassar el límit de la violència, però en canvi els líders polítics i d'associacions van sortir del país o van presentar-se a les autoritats espanyoles, on sens dubte, se'ls van quedar com ostatges. Més tard, a sobre, vam jugar a les seves eleccions, les vam guanyar i ni l'estat espanyol ha permès que governin els que lideraven les llistes ni els nostres partits han complert les seves promeses.

Per una banda es parla d'internacionalització del procés amb Puigdemont per Europa i la imatge dolenta per Espanya dels presos polítics. Però per l'altra tenim els partits i associacions més afeblides per la falta dels seus líders aquí, i la constant rebaixa d'objectius. És més, sembla que haguem tornat al vell joc d'assegurar-se cadascú les cadires i les posicions personals en comptes de mirar pel bé comú.

Ja som de normal desconfiats amb els polítics. Tenim desenes i desenes de polítics que s'han venut els ideals a bon preu, ja fos per ànsia de poder, per avarícia o simplement per garantir-se un futur ell, els fills i els néts.

Semblava que l'any passat els "nostres" tenien clar que calia deixar de banda partidismes i lluitar per un bé comú que millorés les condicions dels ciutadans. Aquesta frase última seria la base de tota política però per desgràcia s'oblida sempre. Més enllà de diferències ideològiques, quants polítics actuals veieu avui dia que busquin el bé comú i no tant sols allargar l'estada a la cadira?

No tinc una recepta màgica de com fer la independència, però està clar que el que hem fet fins ara no ha funcionat, doncs no som independents ni tant sols estem en procés de ser-ho Si volem jugar al terreny europeu se'ls ha de convèncer de que una Catalunya independent serà millor per a la Unió que no pas l'estat actual. 

Però al mateix temps cal tenir un punt de destresa. Cal tenir el major nombre d'alcaldes independentistes possible, incloent Barcelona. I un cop fet això, cal col·locar persones afins a la independència en tots els punts estratègics del país. Sembla que tenim molt infiltrat, especialment en llocs com als Mossos, i si mai volem tenir el control efectiu del territori cal comptar amb persones de confiança.

La independència es fa contra un estat, l'espanyol, que ha demostrat sobradament que farà el que faci falta per coartar qualsevol aspiració catalana. 

Per tant, no hem de rebaixar-nos a la seva violència d'estat, però podem ser una mica més llestos. Com deia Obi-Wan Kenobi, "hi ha alternatives a lluitar". Si es va aconseguir fer un referèndum com el de l'1 d'octubre mitjançant organització i xarxa de persones i no van olorar ni una urna fins que van ser als col·legis, es poden fer més coses.

La pregunta és: es volen fer més coses? Gran part dels 2 milions i escaig de votants independentistes volen fer més coses, però cal unitat d'acció i accions galvanitzadores com ho va ser l'1 d'octubre, no accions puntuals i esporàdiques.
Ara bé, tenim els líders per a aquest encàrrec? Volen els líders polítics fer més coses?

Reflexions abans de diumenge

Aviam. Què ha fet el Gobierno de España per mirar de que abandonem la idea d'una Catalunya independent i vulguem seguir formant part d'Espanya?

-Recollir 4 milions de firmes contra l'Estatut perquè no podien guanyar a Zapatero

-Provocar la retallada i anul·lació de parts de l'Estatut
-Amagar el cap sota l'ala políticament i judicialitzar-ho tot

-Ajustar la legalitat a l'ordre de la vicepresidenta

-Denunciar fins i tot el més mínim intent de debat del referèndum

-Queixar-se perquè la majoria al Parlament aprova la llei del referèndum
-Enviar la Policia

-Enviar la Guàrdia Civil

-Enviar-los com si anessin a la guerra

-No enviar-los a l'aeroport quan feien falta

-No enviar-los en alerta 4 de terrorisme sinó perquè hi pot haver un referèndum

-Gastar-se milions d'euros cada dia per llogar tres vaixells

-Voler tapar el Piolín
-Refusar la creació de 500 noves places de Mossos en alerta 4 de terrorisme

-No donar accés als Mossos a 1000 armes en alerta 4 de terrorisme

-Vetar l'accés dels Mossos a Europol

-Requisar cartells i paperetes

-Violar la correspondència

-Voler apropiar-se dels Mossos posant un personatge acusat de tortures

-Intentar entrar a la seu d'un partit polític sense ordre judicial

-Vetar actes polítics

-Dir-nos que hem de complir la llei tot i que ells no la compleixen

-Treure Pujol i el 3% a passejar sempre malgrat que la seva corrupció hagi robat infinitament més

-Aplicar l'article 155 de facto sense passar pel Congrés

-Tallar el finançament d'investigadors i recerca

-Tallar el finançament d'entitats no polítiques

-Dir-nos nazis, etarres, bolivarians i nord-coreans

-Tenir com a primer gran argument: "¿qué pone en tu DNI?"

-Tenir com a segon gran argument: "¿dónde jugará el Barça?"

-Tenir com a tercer gran argument: "No podréis ir a Eurovisión"

-Tenir com a últim argument l'amenaça i la violència.

-Tancar pàgines web

-Comminar als operadors de telefonia a tallar l'accés a determinades webs

-Fer una causa general contra l'independentisme

-Propassar-se un fiscal de competències sense que passi res

-Incomplir reiteradament sentències del seu estimat Constitucional

-Incomplir reiteradament l'Estatut que ara tant estimen

-Portar qualsevol llei al TC encara que sigui un tema gens indepe com la pobresa energètica

-Crear una policia política per atacar als rivals

-Publicar informes de comptes a Suïssa falsos

-Dir a diputats catalans que no cal que tornin al Congrés

-Finançar la Fundación Francisco Franco

-Recórrer la prohibició dels toros a Catalunya

-Ser format pel partir amb més casos de corrupció del país

-Dir-nos que no mesclem esport i política

-Intentar espanyolitzar els nens

-No complir amb les inversions a Rodalies però sí a Madrid

-No deixar-nos acollir refugiats

-Rescatar bancs dient que no costaria res però al final si que ens costa 50.000 milions

-Promoure un model d'estat basat en escanyar treballadors i jubilats

-Buidar la guardiola de les pensions

-Crear una llei mordassa per silenciar i criminalitzar els rivals

-Mentir repetidament sobre resultats d'eleccions i la "majoria silenciosa"

-Però al mateix temps no voler saber quants som en un referèndum

-Pressionar altres països des de les ambaixades

-Amenaçar funcionaris i directors d'instituts

-Destruir-nos el sistema sanitari

Ui si, sento una espanyolitat per dins meu... M'agraden moltes coses d'Espanya i hi tinc grans amics i de fet els seguiré tenint passi el que passi. Però no vull estar sota aquest Gobierno que, vista l'oposició, manarà a Espanya 15 o 20 anys més com a mínim.

Perdoneu, però el dia 1 d'octubre tinc feina. Haig d'anar a votar SÍ (i veure una cursa de Fórmula 1, també!)