Simplement no

Simplement tinc ganes d'escriure alguna cosa ja que el meu pobre bloc el tinc abandonat, així que avui no parlaré de Fórmula 1 que ja ho faig prou a Fórmula 1 en Català.

Simplement voldria dir no a unes quantes coses. No a l'esclavatge modern d'empreses que guanyen milions. No a haver de cobrar mil euros per viure en un pis patètic de dos-cents cinquanta. No a que les institucions estiguin obligades a fer festa però no les botigues. No als horaris irracionals. No al viure per treballar. 

No a ser tractats com números. No a ser estadístiques. No al maltractament laboral.

No a la immediatesa per la immediatesa. No a no reflexionar. No al titular cridaner. No als periodistes que fan publireportatges. No al fanatisme escrit. No als que tapen unes coses i n'amplien d'altres.

No a l'elitització de l'ensenyament. No a un sistema antic. No a igualar per sota. No a la falta d'orientació. No a la falta de valors. No a la frivolitat.

No a la imatge per sobre de la substància. No a 10 segons en comptes de 10 cançons. 

No als assassins, a les guerres, al capitalisme desbocat, als polítics corruptes. Potser tot això vol dir no al món actual?

Dic no a tantes coses i penso que hi hauríem de fer alguna cosa... però no tinc forces.

Crítica: Formula One and Beyond, de Max Mosley

Max Mosley va ser protagonista a la Fórmula 1 durant molts anys. Primer com a propietari d'equip i posteriorment essent president de la FIA, el britànic va ocupar titulars durant ben bé 50 anys. Em donava la sensació de que no el coneixia prou, i pels meus 31 va caure el llibre com a regal.

Formula One and Beyond. The Autobiography
Max Mosley
Simon & Schuster
ISBN: 9781471150197
496 pàgines
Anglès
2015

(Traduït de l'anglès) Durant gairebé 50 anys, Max Mosley ha estat involucrat en l'automobilisme, havent vist l'esport a tots els nivells: com a pilot, com a propietari d'equip (amb March) i entre 1993 i 2009, com a president de la FIA, l'òrgan directiu de l'esport automobilístic. En col·laboració amb Bernie Ecclestone, va ajudar a convertir la Fórmula 1 en una marca global multimilionària. Ara, en aquesta fascinant i reveladora autobiografia, Mosley ens dona un accès complet a dins l'esport, les seves figures influents i les grans estrelles - és un llibre que cap aficionat de la Fórmula 1 pot perdre's. 

Però la història de Mosley va més enllà de l'automobilisme, doncs la seva vida i carrera l'han portat a passar un cúmul extraordinari d'experiències, des de créixer com el fill d'Oswald i Diana Mosley, que van ser internats durant la guerra, i haver de suportar la mala fama del cognom; passant per les campanyes per la seguretat vial que han ajudat a salvar milers de vides i fins a les recents invasions a la seva vida privada que van portar a un famós cas judicial contra l'imperi Murdoch.

És un llibre que dóna nova llum a fets des de la Fórmula 1 fins a la polèmica donació d'un milió de lliures d'Ecclestone al partit Laborista. És ple d'anècdotes entre bastidors, consells per als negocis i algunes històries divertides.

Max Mosley és un dels personatges més importants de la Fórmula 1 en els últims 50 anys, i com a tal, un llibre autobiogràfic és important i s'ha de llegir. Haig de dir que Mosley ha fet una bona feina, doncs per el volum de coses que tenia a explicar i experiències que ha viscut, se'n surt força bé, tractant tots els temes amb prou densitat però sense avorrir.

Evidentment, la part més important del llibre tracta sobre els seus anys dedicats a l'esport. Els seus inicis com a pilot, l'adonar-se aviat de la perillositat del mateix, els anys com a propietari de March, bona part de la guerra FISA-FOCA de principis dels 80 i la seva posterior elecció com a president de la FIA.
Són molt interessants en aquest apartat les històries sobre fer funcionar March econòmicament, tot el procés i les històries entre bambolines del conflicte entre els equips i la federació que va portar al famós Pacte de la Concòrdia, i les diferents vicissituds com a màxim responsable de l'automobilisme. Mosley no defuig cap de les grans polèmiques viscudes en aquells anys, com per exemple els accidents de 1994, el cas d'espionatge entre McLaren i Ferrari o els diferents intents de construir un campionat rival, i aquestes històries són cobertes amb profusió d'anècdotes i opinions sobre els personatges involucrats. També parla també sobre la millora de la seguretat activa i passiva a les carreteres i de com a través de la política a Brussel·les s'han anat aconseguint aquestes millores.

Però també m'ha agradat tota la part no-esportiva. Mosley dedica forces pàgines a la seva vida pre-Fórmula 1, cobrint extensament el fet de tenir un pare que havia fundat un partit feixista i el malnom que això li portava, fins i tot en el món de l'advocacia on Mosley va fer carrera. De fet, l'ex-president de la FIA sempre comentava que a l'automobilisme va ser el primer lloc on no el relacionaven amb el seu pare.
Acaba el llibre amb tota la història del News of The World. El 2008 el diari va treure en portada fotos d'una orgia que Mosley va tenir amb cinc dones, i hi va afegir el component nazi degut al passat familiar.
Mosley va demostrar que no hi havia cap temàtica nazi i més tard va ajudar a descobrir tot el sistema de telèfons punxats i extorsions per obtenir informacions privades i sucoses que l'imperi Murdoch feia servir a gran escala en els seus mitjans. També va donar suport a altres persones als quals se'ls havia airejat la vida privada sense cap raó informativa i que no haurien tingut mitjans per enfrontar-se al diari.

En resum, és un llibre que està molt bé i que trobo molt recomanable per a entendre moltes coses de la Fórmula 1 des de principis dels anys 70.

M'ha agradat: Mosley no deixa gairebé res al tinter i opina amb claredat. Interessant fins i tot si no t'agrada la Fórmula 1

No m'ha agradat: Poca cosa a criticar. Potser hauria pogut aprofundir més en algun tema, però es que amb els anys que va estar a la Fórmula 1 hi ha material per a 4 llibres...

Plat d'avui: Hipocresia del patrocini amb salsa de política

Durant quasi 70 anys, l'esport del motor, i en general la majoria d'esports van ser uns afers relativament amateurs. Les marques o equips es finançaven amb aportacions de socis, o amb venda de cotxes, o com fos, i ja està.

A partir de la dècada dels 70 del segle XX, l'esport es professionalitza. Apareixen en massa els patrocinadors al mateix temps que la televisió ja és capaç de retransmetre esdeveniments esportius a nivell mundial. En aquells temps, no hi havia cap límit, vèiem marques de tabac, begudes alcohòliques, marques de condons i fins i tot la revista eròtica Penthouse patrocinant un Hesketh de 1977.

Amb el final del segle vam anar tenint més coneixement i vam saber que el tabac és dolent. Està demostrat que si fumes tens moltes més possibilitats de patir càncer de pulmó. Sembla ser una substància bastant dolenta, podríem definir-la gairebé com a tòxica. 

Però amb el tombant de segle també va arribar una de les expressions que més odio: "políticament correcte". Què ens aporta la correcció política més que no pas una façana darrere la qual s'amaguen les mateixes coses que hem fet sempre però que no volem que es vegin perquè donen mala imatge?

Perquè sinó com s'entén que es prohibeixi la publicitat d'un producte que pot provocar càncer (que de fet, avui en dia sembla que tot pugui provocar càncer en algun moment, però això és un tema per un altre dia...) però al mateix temps se segueixi permetent la venda d'aquests productes i evidentment els governs segueixin cobrant els imposts que aquests productes generen, mentre fan veure que fan tot el possible perquè la gent no fumi?

Possible aspecte dels cotxes de Fórmula 1 l'any 2030.

Jo no sóc fumador. Una vegada vaig provar-ne un i no em va agradar gens, així que no és que tingui un interès especial en que el tabac pugui anunciar-se. Però si ens prenem a la gent, a les persones del món com éssers capaços de raonar i pensar per si mateixos, per què hem de viure en una espècie d'estat protector que ens tapa algunes coses perquè no les veiem?

Aquesta setmana l'empresa cervesera Heineken va anunciar un acord de patrocini amb el mundial de Fórmula 1. Aquest acord va ser anunciat dijous passat, i ahir dilluns ja va sortir un lobi criticant el patrocini de la Fórmula 1 amb una beguda alcohòlica, relacionant-ho amb el fet de conduir borratxo. No només això: l'Organització Mundial de la Salut ja té una llista de patrocinis a anar eradicant. El primer van ser els substituts de llet materna, després va venir el tabac. Ara estem amb l'alcohol, després venen els restaurants de menjar ràpid, els dolços, les xocolatines i els refrescs ensucrats. I al final de tota la llista ve la velocitat o la potència.

En uns quants anys, ens podem veure en un món sense anuncis de tabac, ni de cerveses, ni de licors, ni de McDonalds, ni de xocolatines, ni de dolços, ni de Coca Cola ni tant sols de cotxes, possiblement, perquè clar, hom pot morir en un cotxe. 

Però la gent no deixarà de fumar ni beure ni menjar hamburgueses ni comprar cotxes perquè no en facin anuncis per la televisió.

És realment aquest el món que volem? Un lloc on a cada passa ens diguin "no feu això, no feu allò" perquè ens podem fer mal? Veurem una Coca Cola i vindrà amb un avís com els paquets de tabac? Acabaran prohibint les curses de cotxes tard o d'hora perquè seran un anunci subliminal de la velocitat i per tant no serà adient per als nostres fills i néts?

Governs del món: invertiu més en educació i menys en prohibició. Descobrireu que la gent pot prendre les seves pròpies decisions. (Ah no, que no ho fan precisament perquè la gent no s'adoni de la mena d'estúpids que els governen...)

Perill! Aquesta senyal té els cantons afilats. Ah, i hi ha un pont.

Alerta: que no m'agradi un estat sobreprotector no vol dir que sigui un neoliberal. Hi ha coses que s'han de regular, com les armes (oi Estats Units?), i coses que s'han de mantenir, com la sanitat universal. De fet, estic a favor d'una renda universal per a tothom. Cada cop som més gent al món i cada cop hi haurà menys llocs de treball per la tecnificació de la indústria. Per tant, una renda garantida per a tothom equivalent al salari mínim interprofessional. Si la població rep una educació correcta, sabran veure que els surt més a compte emprendre i guanyar més diners que els que farien amb la renda garantida.