dilluns, 31 d’agost del 2020

Crítica: "Cosworth. The Search For Power", de Graham Robson

El meu germà em va regalar una targeta regal d'Amazon, i vaig aprofitar per comprar-me un parell de llibres forans. El primer el resumeixo avui 



Cosworth. The Search For Power.

Graham Robson
Veloce Publishing
ISBN: 9781845848958
256 pàgines
Anglès
2017 (1a edició 1988)



(Original en anglès) COSWORTH - LA CERCA DE LA POTÈNCIA cobreix la història sencera, vida i el temps de la famosa companyia d'enginyeria d'altes prestacions britànica, des de la seva fundació el 1958 per Mike Costin i Keith Duckworth, a través de la seva evolució fascinant i sovint excitant, fins a la seva expansió i éxit mundial en els camps de l'automobilisme i la producció de cotxes de carrer d'altes prestacions. 


Ja feia un temps que anava darrere d'aquest llibre. Graham Robson potser és un nom que no ens sona massa, però al món del motor ha fet tots els papers de l'auca. Va ser copilot de ral·lis, mecànic, dissenyador a Jaguar, enginyer, director a Triumph, provador per a revistes, periodista i historiador amb més de 130 llibres publicats, és una autoritat pel que fa a la història de Ford i Cosworth a l'automobilisme.

Amic dels fundadors Mike Costin ("Cos-") i Keith Duckworth ("-worth"), no fou estrany que quan Duckworth es va jubilar pel trentè aniversari de Cosworth el 1988 Robson fos l'escollit per escriure el recull de la vida de la companyia. Famosa principalment per desenvolupar el motor DFV de Fórmula 1 que va aconseguir 155 victòries, Cosworth va estar durant anys lligada al nom de Ford fins que aquesta la va comprar i posteriorment vendre al tombant de segle.

A part dels resultats esportius (centrats en la Fórmula 1, però també comentant les activitat de l'empresa a IndyCar, el mundial de ral·lis i a altres categories), el llibre detalla perfectament la creació de Cosworth, amb perfils dels fundadors i també de les persones importants al llarg de la història, els projectes per a Ford i altres marques i les diferents vicissituds i vendes que ha viscut la companyia.

No es deixa cap projecte sense comentar almenys breument, des dels primers motors perquè competís el propi Costin fins al motor per a l'Aprilia RS3 Cube de MotoGP; des dels motors de Fórmula Junior fins al CA2013 de Fórmula 1 i també les versions no desenvolupades, idees que es van estudiar. Tot això apareix al text però per si no en teníem prou Robson afegeix dos apèndixs: un que detalla exactament tots els models de motors segons la denominació de Cosworth, fins i tot els que no es van fabricar, i un altre que llista tots els cotxes de carrer motoritzats per Cosworth.

L'exhaustivitat és un dels grans mèrits d'aquest llibre, però el text no es queda enrere, amb comentaris de tots els protagonistes importants i força detall mecànic de cada motor. Per als menys entesos pot ser un pèl embafador, però el llibre aconsegueix ser amè per als interessats en l'esport i l'enginyeria alhora.

Fet i fet, un llibre recomanadíssim però només disponible en anglès.


M'ha agradat: És un llibre exhaustiu, una obra mestra per comprendre Cosworth.

No m'ha agradat: Al final d'alguns capítols es noten les coses escrites en diverses edicions, ja fos al 1988 o al 2004.

dijous, 12 de març del 2020

Misèries que destapa un virus

Feia temps que no escrivia i avui igual faig una mica de demagògia, no ho sé, però amb les notícies dominades pel coronavirus no puc evitar alguns pensaments que em venen al cap aquests dies. 
Per començar, vull dir que no crec que tot això formi part d'algun tipus de conspiració; més aviat que el capitalisme incontrolat i salvatge sempre troba maneres de sortir guanyant de qualsevol situació. En fi, expressaré quatre idees que tinc al cap.

Per què tot l'oci s'atura però el treball no?
Si les escoles s'aturen i els nens es queden amb els avis, quan els pares els vagin a buscar després de treballar i haver interaccionat amb altres persones, no es poden contagiar igual?

A una escala diferent, això és com quan neva. Tanquem les escoles, però que la gent vagi a treballar. Vale, els nens tots bé, però fa 10 anys amb la gran nevada la gent es quedava tirada a la carretera tota la nit amb el conseqüent col·lapse de vies de circulació.

El sistema està muntat d'una manera que la gran part de la població depèn excessivament del treball. Si existís una renda bàsica universal, la gent podria triar quedar-se a casa o treballar, mentre que ara mateix, avui en dia, no té elecció, perquè a pesar de les recomanacions de no anar a llocs concorreguts, si la gent no va a treballar li descompten els dies o pitjor, la carden fora.

Si els governs fossin valents i/o els partits no estiguessin agafats pels collons pels poders econòmics, imposarien mesures de veritat. Tancar fronteres aquí ja és bastant inútil, per tant el que caldria és limitar les activitats a les bàsiques imprescindibles.
Si només treballés personal mèdic, farmàcies i supermercats, ja redueixes en gran mesura la població que s'exposa, i podries controlar qui entra, qui surt i qui treballa a cadascun d'aquests àmbits.
Tot això s'hauria de fer de forma nacional però l'únic que diuen els governs es que donen diners a les empreses. Les pimes patiran, evidentment, però tots sabem que aquests diners a les empreses també aniran a butxaques de gent que en comptes de tenir un benefici de 50 mil milions el tindran de 40...

Els confinaments no haurien de ser motiu de preocupació. Vivim en l'era de la connexió total, a la televisió hi ha desenes de canals i si a més pagues alguna cosa com Netflix o Prime Video pots estar mirar sèries durant mesos. Es pot jugar a videojocs amb qualsevol persona del món, xatejar amb qui sigui, i tot això sense haver d'interactuar amb les persones que tens al costat! Potser és hora de redescobrir la lectura, els jocs de taula, ordenar aquella estanteria que fa setmanes que fa pena...

Ah! Últim però no menys important: en un cas així es quan veiem que n'és d'important la sanitat pública. Mentre anem tenint sangoneres neoliberals en posicions de poder, se seguirà gastant més en tancs que en hospitals...

dimarts, 15 d’octubre del 2019

Crítica: "Los Locos del Volante, vol. 1" de José Manuel Zapico

Gairebé mai em toca res en concursos de xarxes socials, però quan em toca quelcom, va i és un llibre de curses! Avui, un del sr. Virutas de Goma, que a més me'l va dedicar :)


Los Locos del Volante, vol. 1 1963-1998
José Manuel Zapico
Editorial Círculo Rojo
ISBN: 9788491263036
243 pàgines
Castellà
2015




Qué pasaban "de extranjis" desde España Ayrton Senna y Bernie Ecclestone por la aduana de Londres, de qué vivía Joan Villadelprat en Inglaterra antes de trabajar en McLaren, qué ocurrió exactamente en el altercado del pódium en el GP de España (sic) de Fórmula 1 de 1997, por qué investigó Scotland Yard a un equipo de carreras español, qué relación tenían con las carreras Héroes del Silencio y Gabinete Caligari, a qué piloto temía Fernando Alonso en pista, a dónde llevó José María Íñigo una noche a Emerson Fittipaldi y qué sorpresa le tenía guardada.
Confidencias en la parte trasera de un box, en pasillos de hotel, en aviones o en los bares de un paddock. Cincuenta años de historias extradeportivas de esas que no salen en los periódicos pero muestran la humanidad que encierra el mundo del automovilismo deportivo en España.


Pels qui no sàpiguen qui és l'escriptor, José Manuel Zapico, també conegut com a Zapi o Virutas de Goma al seu Twitter és un andalús que ha treballat al pàdoc en diverses capacitats de premsa i relacions públiques, ja fos per a equips de Fórmula 1 o bé per a les organitzacions dels campionats, a més d'escriure per a diversos diaris. El llibre del que parlem avui és de fet el seu cinquè llibre.

Los Locos del Volante, prologat pel gran Jo Ramírez, ve a ser una recopilació d'historietes desconegudes amb l'automobilisme espanyol o bé personatges espanyols del motor com a protagonistes. Algunes tenen a veure amb fets coneguts a bastament, com la polèmica del podi de Jerez el 1997 o la trajectòria de Fernando Alonso, però en tots els casos s'aporten dades i anècdotes que només a través de la relació personal ha pogut saber l'autor.

Així doncs, el llibre és molt valuós. Jo em considero força coneixedor dels meus anys seguint l'automobilisme i encara he trobat coses que desconeixia, així que és un llibre altament recomanat tant per a aficionats novells com per a gent que està de volta de tot. Pilots, caps d'equip, mecànics, periodistes, organitzadors, tots hi tenen cabuda.

Com a molt la única crítica que se li podria fer és que part del llibre al final és aclaparada per l'Open Nissan (del qual l'autor va ser-ne cap de premsa) i per Fernando Alonso, segon campió de l'Open i lógicament gran protagonista espanyol dels últims temps, però no és quelcom que sigui molest.


M'ha agradat: Són històries d'aquelles que no les sap molta gent, que el fan sentir a un mateix com si les hagués viscut en el moment que van passar.

No m'ha agradat: Potser al final, per necessitat o per força, se centra molt en Fernando Alonso.